CN | Vicent Ventura
Com vols que et conte la meua vida a la meua manera, ja saps que em dic Pepe. Jo vaig nàixer l’any 1932 en una casa de camp, que era un hort, que estava en terme de Carcaixent, però acostada al de Castelló, per ací per la part dels Foies, que mon pare estava allí de masover que deien, o siga, d’encarregat de la finca i això, i allí vam estar fins que va vindre la guerra que, que quasi, bo, estava així, i quan va vindre la guerra ja mon pare se’n va anar al front i nosaltres ens vam vindre a viure al poble a casa la iaia, que la iaia vivia ací en Castelló, i allí vam estar fins que es va acabar la guerra, bo, ja no, ja no vam tornar a l’hort, ja no vam tornar més, després ja van posar un altre inquilí allí i allí no vam tornar més.
Vam vindre a casa de la iaia per ma mare, perquè la iaia per mon pare vivia a Algemesí, vivien a Algemesí, que crec que eren d’allí, però no ho tinc molt clar, però vivien allí, però la iaia materna vivia ací, que jo quasi no em recorde d’ella perquè ja veus, quan va vindre la guerra jo tenia uns quatre anys, i a penes em recorde. Em recorde quan a penes, em recorde perquè, encara hi ha una anècdota que em recorde d’ella, molt bona, que et vaig a contar si em deixes.
Resulta que a mi m’agradava molt, collons, m’agrada encara molt, la llet. La llet m’agradava molt, i jo sempre anava darrere de la meua iaia perquè ma mare estava treballant, i jo sempre “Que vull, que jo vull lleteta, jo vull lleteta”, i la meua iaia, farta, diu, un dia em diu “llet de mico, et vaig a donar…”. I jo li dic, “de mico també m’agrada” (i es riu) em recorde jo d’això, ja veus que quan va vindre la guerra era un mocós de quatre anys, i després, clar, ma mare m’ho hi ha contat a vegades, però jo em recorde, que li vaig dir que de mico també m’agradava. No deixa de ser un trellat, però és de veritat.
En eixa casa de camp que vivíem mon pare treballava allí, crec que com a mitger. Feia tot el treball de l’hort, que era una finca prou gran que l’amo era, crec que era de València, no em recorde com es deia… i de malnom, del malnom que tenia, sí que em recorde crec, em pareix que li deien Sapatones de mal nom. Mon pare i ma mare, que ja han faltat fa prou anys sí que el sabrien, el nom i cognoms, però jo no em recorde, i tampoc crec que mai m’ho digueren, perquè de veritat ells van estar allí almenys 7 u 8 anys abans que jo nasquera, i amb mi van viure 4 anys més allí.
Allí en la casa, bo, de la faena de l’hort s’encarregava mon pare, però ma mare, que jo sàpia, per tant en la casa i a cuidar mon pare, em recorde bé, de tot això em recorde, i jo per allí jugant per dalt dels arbres, que d’això a penes em recorde, i d’algunes maldats, que feia moltes, que sí que em recorde, i algunes molt grans, que era molt bord jo, que em recorde.
Una d’elles, molt gran, després resulta que li la vaig fer a un cunyat meu, que es va casar després amb una germana meua, que encara està per ací per sort. Resulta que en la faena de l’hort mon pare feia de bracer, i el que feia la faena de l’hort amb l’animal, amb l’haca o el rossí, li deien el tio Milio, portava un xiquet major que jo, tres o quatre anys major que jo, el que resulta que després va ser cunyat meu.
Llavors, mon pare m’havia avisat que allí havia un vesper en un lloc determinat, unes vespes molt roïnes d’eixes que fan el vesper davall de terra, i em va dir “ací no t’acostes, que hi ha un vesper i se’t menjaran”, i jo no em vaig acostar. Però vaig fer acostar a l’altre i quasi se’l mengen. Li vaig dir “Vicent, allà hi ha un niu de pardalets en el sòl”, i ell se va anar a furgar el niu de pardalets, i quan el va tocar van començar a eixir d’allí vespes i quasi se’l mengen. Si és de veritat, si, que era prou bord jo.
Llavors s’estilava molt això de treballar les terres d’altres, i és normal, pensa que en el poble hi hauria 30 o 40 persones que eren propietaris de més o menys terres, i tots els altres treballarien per a ells. Jo he anat molt. Vaig estar més de 10 anys treballant per a la mateixa persona, tots els dies de l’any, que era una persona que té una hisenda gran per a llavors. No érem assalariats de tant al mes, sinó que el dia que anaves cobraves, i el que no, perquè plovia o el que fóra, per tant res. Llavors es treballava dissabtes i diumenges si hi havia faena. Potser treballaves el diumenge i el dilluns no treballaves. Era un ritme de vida molt diferent, tan diferent… Imagina’t tu allò si pots, que només fa 60 anys, pareixen potser molts anys, que jo tinc ara 80, per tant quan jo vaig eixir de l’escola, que llavors eixíem jóvens, que jo tenia 12 anys, ja començàvem a treballar.
Jo vaig començar amb mon pare, a aprendre l’ofici, es pot dir que sense cobrar, o siga, sense cobrar res, fins que es podia dir que ja sabies l’ofici. Llavors et començaven a pagar una part del que cobraven els hòmens, i a poc a poc, segons el teu treball s’anava acostant al treball normal d’un home, per tant t’anaven apujant el jornal, fins que ja eres un home, encara que a vegades ja feres més treball que molts hòmens, però havies de saber bé l’ofici i ja tindre una certa edat.
Que qual ofici em va ensenyar mon pare? Ni ofici ni benefici. El de llaurador. El que ell sabia. Fer tots els treballs del camp, tots, des de plantar arròs fins a cebes, collir, tots els treballs manuals del camp, que molts d’ells hui les fan les màquines, però llavors no hi havia, només hòmens i cavalls. Treballs que hui fan les màquines els feien els hòmens, treballs molt pesats, si, cavar la terra amb una aixada, buff…, allò era terrible, i es feia, sí, en els horts, els horts hui quasi que no els treballa ningú, o els polvoritzen per a l’herba, els sulfaten per a l’herba i no els treballa quasi ningú, però els que els treballen ho fan les màquines, però llavors els cavaven els hòmens. Jo, jo he cavat molt d’hort, molt, i molts anys, que les últimes vegades ja tenia més de quaranta anys, i sempre he anat a fer totes eixes faenes…
Nosaltres no teníem res a veure amb la collita, que era de l’amo dels camps. Nosaltres anàvem a jornal, segons es pagara en cada època. Jo vaig començar a treballar a 10 pessetes el jornal, i amb els anys va anar apujant, a 12, després a 25, va haver-hi un temps que va estar diversos anys a 100 pessetes. Per als jornals, Castelló sempre ha sigut un bon poble. En altres, un jornal sempre ha sigut des que ix el sol fins que es pon, no era un horari, però en Castelló no era així, i no em preguntes per què. Ací, la gent treballava molt més dur que en altres indrets, diguem que era un treball més intensiu, però el jornal estava en unes 5 hores de treball.
No obstant això, es rendia més que en altres llocs de sol a sol, i hi havia molts treballs, com el cavar, que solia ser a una espècie d’estall, una fanecada, dos jornals. L’amo estava pendent que es fera com toca i ben fet, però si eres fort acabaves abans que el menys fort, i cobraves pel treball fet. Els jornalers ho preferien així i encara seguix eixe costum en la duració de la jornada.
Per ací va haver-hi un temps que el que tenia 20 fanecades ja era un propietari, però els havia de 200 i de més. Crec que no et mentisc si et dic que entre quatre famílies, més de la mitat del terme era d’elles. Algunes encara les tenen, altres s’han anat repartint entre hereus, etc…
T’ho vaig a contar un poquet a soles…
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
