PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

Aquest dimarts 7 de maig ha mort Jean Vanier, un home que el 5 d’agost de 1964 va comprar una casa vella a 100 quilòmetres de París, on començà a acollir persones sense família que tenien una discapacitat psíquica. D’aquesta manera naixia la primera comunitat de L’Arca, un espai que, com el seu nom indica, mostrava ja des dels seus inicis, l’esperit d’acolliment de Vanier.

Nascut el 10 de setembre de 1928, Jean Vanier va fer la carrera militar, que abandonà el 1950 per estudiar filosofia i teologia. Un dia en anar a visitar el seu amic, el P. Thomas Philippe, capellà d’una residència amb persones amb una limitació mental, Vanier descobrí que aquelles persones tenien una gran capacitat de tendresa i també de sofriment.

Humanista, filòsof i teòleg i sobretot home d’un cor molt gran, Vanier va fundar ara fa 55 anys la primera comunitat de l’Arca, per acollir en un ambient familiar, persones amb una discapacitat intel·lectual i per humanitzar la vida d’aquests hòmens i dones, massa vegades ferits per la incomprensió i pel rebuig social.

En una societat com la nostra, que exigeix una perfecció moltes vegades exagerada i que demana cossos 10 i persones sense cap defecte, els hòmens i les dones amb una certa fragilitat ens conviden a acceptar les pròpies limitacions. Vanier ho ha continuat fent així a través de la via del cor, que consisteix a posar les persones en un primer pla.

En la seua actitud d’acolliment, Jean Vanier veia Jesús en els altres. Però no el Jesús dels dogmes, sinó aquell que viu, respira i camina al nostre costat. Aquell que humanitza la nostra vida.

Apassionat i compromès amb la lluita per la dignitat i pels drets de les persones discapacitades intel·lectualment, Jean Vanier, acollint aquests hòmens i dones (amb més de 150 comunitats a 40 països) es va convertir en un germà per a tots els qui vivien amb ell.

Sabent que naixem i morim enmig d’una extrema fragilitat, Vanier va començar a humanitzar la vida d’aquells que són més vulnerables, fent de cada comunitat de l’Arca, una família. D‘aquesta manera, a l’Arca podem descobrir les ferides que tots portem al cor, per tal d’assumir-les i així, sanar-les i renàixer de nou, és a dir, tornant a nàixer moguts per l’esperança.

I és que al nostre món hi ha massa gent desesperançada, massa crits sense respostes, massa persones que moren en la soledat. Per això la necessitat d’unes comunitats basades en l’amor i en la confiança. Comunitats fonamentades en el compartir i no en l’egoisme, en el tindre. D’ací que René Lenoir ens recorda com els xiquets indígenes del Canadà, si els prometen un premi al xiquet que encerte una pregunta, tots junts busquen la solució, que donen, també junts, al mateix temps. Eixos xiquets, arrelats fortament en un clima comunitari, consideren intolerable que només un d’ells guanye un premi i els altres el perden. Però desgraciadament, la civilització occidental, fortament competitiva, ha oblidat el valor de la comunitat. Per això, Jessie Jackson, deixeble de Martin Luther King deia: “El meu poble és humiliat”. I la Mare Teresa de Calcuta: “El meu poble té fam”, subratllant l’aspecte col·lectiu i no l’individual, com Vanier feia a les comunitats de l’Arca des de fa 55 anys.

Aquest mateix esperit comunitari va passar fa uns anys a les Olimpíades per a jóvens discapacitats psíquics. En una cursa de 100 metres competien 10 xics i xiques. Al tret, tots van començar a córrer. Però un d’ells caigué a terra i començà a plorar. Els altres 9 deixaren de córrer en sentir els plors del xic que havia caigut i tots tornaren arrere. Ajudaren a alçar-se al jove que havia caigut, i unint les seues mans van començar a córrer, per arribar a la meta, també tots junts. I és que només la dimensió comunitària, malgrat que ens indueixen a la competitivitat i a l’individualisme, farà possible un món més humà. Per això la lliçó que ens ha donat Jean Vanier amb la seua vida, ha estat una lliçó de generositat i de despreniment, de sol·licitud pels més vulnerables i d’amor a les persones amb un certa discapacitat.

Jean Vanier, com ha dit el papa Francesc, “va saber llegir l’eficàcia cristiana des del misteri de la mort, de la creu, de la malaltia”, i per això ha esdevingut per “exemple per a tothom”, ja que “treballà pels més pobres i descartats”.

Josep Miquel Bausset

Publicitat