CN | Fa 5 anys
Gràcies a tots vosaltres, creixem diàriament en continguts i rebem el vostre suport amb molta energia, implicant-nos a continuar endavant. La secció que recupera les notícies més rellevants de «Fa Cinc Anys» ha tingut una acollida tan positiva que continuàrem recuperant continguts!!!
Impressions d’un socarrat a Castelló
El socarrat que subscriu aquestes línies va vindre a ‘Villanueva’ —així és com es coneix pels forasters— per amor; i em vaig quedar a Castelló, clar, per amor. Pot sonar cursi, però són les coses de la vida, les vicissituds i la fortuna.
Abans inclús de divisar aquestes terres, la primera qüestió que em va cridar l’atenció —prèvia consulta inexcusable a la Wikipèdia—, va ser el forn romà; bé, en realitat els tres forns. Em va fascinar: què feia una indústria romana ací si l’origen del poble era medieval? (A les hores desconeixia l’existència d’un assentament romà i, a més, tampoc coneixia la fa poc descoberta ‘Vil·la Cornèlius’, antecedent romà de l’Énova).
La vida d’un poble, el veritable termòmetre de la seua vitalitat és el carrer. I ací tothom està pel carrer. Un singular terratrèmol on palpita l’ànima del poble pels tots els seus racons, al temps que els castellonencs gaudeixen del seu bulliciós mercat —amb un preciós edifici modernista—, dels nombrosos bars, del carrer major, de l’església medieval —reformada al s. XVII—, de l’ermita, del grandíssim parc… Sense oblidar Santa Ana i el ‘minizoo’, ni el naixement de la Font Amarga, d’on ix l’aigua miraculosa per a les afeccions cutànies, una mena de ‘bálsamo de Fierabrás’ —Don Quijote dixit—. I xarren, xarren molt, però molt… utilitzant expressions típiques com ‘Sio para’ o ‘Castelló, més llarg que redó’, que perfilen les aristes d’una expressió col·lectiva pròpia.
De fet, és força destacable el múscul de l’associacionisme local; les nombroses entitats socials que dinamitzen la garbera d’inquietuds col·lectives, i les canalitzen conformant un projecte global que defineix allò que volem com a poble, allò que som com a poble. (De fet, escrivint açò, Castelló ha sigut guardonat amb el ‘Reconeixement de la Cultura 2019’ de la Diputació, precisament per l’exitosa gestió i l’elevada participació social).
El factor lúdic, és clar, també forma part de l’ADN castellonenc, i es manifesta sobre tot a les festes majors, a les falles i, molt especialment, a les espectaculars comparses de la festa gran dels ‘moros i cristians’. Aquesta última s’ha desenvolupat al llarg dels anys, evolucionant fins a un esplendor i prestigi considerables més enllà d’aquestes terres. Per cert, de la comparsa primigènia, Alfàrabes, queden dos fundadors i un d’ells, Paco Sánchez Merenciano, és el pare intel·lectual del nom: Alfa —PRIMERA lletra de l’alfabet grec— + Àrabes (a lo millor estaria bé una placa o algun reconeixement, ahí deixe la suggerència).
D’altra banda, un dels costums del poble —jo crec que solament comparable amb València— és l’afició a la bici. I molts ciclistes, —diguem-ne— peculiars, cultiven l’estranya tendència de circular en direcció contrària pels nostres carrers… I d’aquest tema, curiosament, no es sol parlar en públic… com tampoc de la disjuntiva del topònim Vilanova/Castelló de la Ribera; en fi, tabús locals.
I, per supost, la perla dels castellonencs: el Castellet. Pràcticament no existeix físicament, a penes els ciments, però està molt viu a l’imaginari col·lectiu de generacions de castelloners i castelloneres. És de forma substantiva el tòtem, el símbol més emblemàtic del poble i de la seua història. De fet, la seua essència està present per definició, fins i tot, al topònim, al nom del poble que identifica els seus ciutadans; en totes les seues diferents nominacions sempre n’hi ha un element present, comú, que uneix els seus habitants: Castelló.
I possiblement açò em falta per a ser un genuí castellonenc —al menys d’adopció—: visitar i gaudir de la màgia del Castellet; tocar l’arena, les pedres i sentir l’ànima secular, eterna del poble en ixes pedres, que jo crec que són tot menys inertes. El Castellet, el far que vela pels seus fills des de la muntanya. Ahí estava alertant de les amenaces quan protegia la comunitat cristiana governada per Jaume I al segle XIII —aleshores es deia Castelló de Xàtiva—, i ahí continua al segle XXI, resistint-se a morir i acabar com una lacònica referència als llibres d’història. ‘Qui perd els arrels perd la identitat’, escrivia Raimon. Ahí està l’origen, la identitat i la veu d’un poble.
Antonio Bataller Teruel
