CN | Maurici Belmonte
De jove, anar a València solia ser per metges, per gestions o per estudi. Els vells trenets de bancs de fusta feien el viatge infinit i dur. Te n’anaves assabentat. A la capital has de parlar en castellà, em deien. Però jo provava de fer-me entendre en el meu idioma. Bàsicament els funcionaris solien ignorar-te o dir-te de males maneres: «En castellano!». I jo em sentia inferior. Com si parlara una mala cosa. Era un maleducat a la mirada de certes persones de la capital. O de certs llocs d’Alzira i de Xàtiva. Però també ho era per als meus. Per a la gent de Castelló. S’entenia que el català que parle era només per al poble. Molta gent tenia assumit això. I que, per educació, havies de passar-te’n al castellà. La gent argumentava que, en eixir de València, ja ningú no parla el nostre idioma. És molt condicionant la ignorància.
Van passar els anys. Hi va haver canvis social i tornava a anar a València en un trenet un poc millorat. Semblava que la gent, si més no, et respectava que parlares en valencià. Xe. Podies pensar que les coses anaven a millor. Però els valencianoparlants no deixàvem de pensar que per educació, davant d’algú que no parlava la llengua pròpia, calia passar-se’n a l’omnipotent, la de l’estat, a l’espanyol, al castellà.
Han passat encara més anys i més canvis. L’existència és canvi continu. I ara, sense menjar-me de Castelló, poble valencianoparlant, em sent moltes vegades estrany. Parle la meua llengua i molta gent vinguda de fora, no m’entén. I en molts casos, clarament no em vol entendre. Ja no és València. Ni Alzira. Ni Xàtiva. És Castelló, on ens consideràvem resistents. Però no. Continuem pensant que som uns maleducats si parlem en valencià a algú que se’ns adreça en castellà. I canviem. I ens sotmetem. I claudiquem. I ens sentim en el fons, inferiors per parlar una llengua que considerem que no val per a res més que parlar-la al carrer. Una llengua cada dia més arraconada i més perseguida. Uns parlants contínuament discriminats, rebutjats. En fi. No hi ha més solució que no canviar de llengua si volem que tota la nostra cultura, la manera d’entendre’ns en el món, tinga el seu lloc al costat de totes les altres. Tant s’hi fa que la gent vinga de Saragossa, com de Colòmbia o d’Anglaterra. Una gran part depén de l’actitud personal de cadascú. La resta depén de la manipulació política que contínuament ens retalla els nostres drets.
