Aquestes van ser les paraules del bisbe Pere Casaldàliga, quan el 2.006 va rebre el XVIII Premi Internacional Catalunya de mans del president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
En el seu discurs, el bisbe Pere, alhora que expressava la seua gratitud per aquest guardó, afirmà que l’objectiu de totes les seues causes podia formular-les “en aquest postulat: Humanitzar la Humanitat”. Davant d’aquest repte, el bisbe dels pobres es deia: “És una utopia?”. I ell mateix responia a aquesta pregunta, fonamentant-se en el missatge de Jesús de Natzaret, tot afirmant que “l’Evangeli és una utopia més gran”. I per això la reivindicava dient: “La utopia és necessària com el pa de cada dia”.
El bisbe Pere denunciava en el seu discurs el “sistema de capitalisme neoliberal que ens imposen” i per això deia que era “precís reinventar una economia de convivència”, com demanava Edgar Morin, quan rebé aquest mateix guardó el 1.994.
He recordat el discurs que el bisbe Casaldàliga pronuncià en rebre el XVIII Premi Internacional Catalunya, degut a les cimeres de la COP-26 que té lloc aquests dies a Glasgow i a la del G-20 que es va celebrar fa uns dies a Roma. Precisament, el papa Francesc, (preocupat pel futur del planeta i per la situació dels més desafavorits de la societat), en la línia del que deia el bisbe Pere fa quinze anys, es va dirigir als participants de la cimera del G-20, per recordar-los que “la pandèmia és un desafiament al canvi”, i que aquesta crisi ens hauria de portar “a canviar” i a no continuar vivint com ho fèiem abans del març del 2.020. Per això en el seu missatge adreçat als líders polítics, el papa els demana que reconeguen “les asimetries del món”, per donar solucions als problemes econòmics que ofeguen els més pobres. El papa, que també ha demanat als líders de la COP-26, “respostes efectives a la crisi ecològica” (Religión Digital, 29 d’octubre de 2.021), els ha urgit a “escoltar el crit de la terra i dels pobres” i a “donar respostes a la crisi ecològica que vivim”, per així, “donar esperança a les generacions futures”. El papa ha demanat als participants de la cimera de la ONU pel clima, “una renovada coresponsabilitat mundial” i “una nova solidaritat fonamentada en la justícia i en el fet de compartir un futur, en la consciència de la unitat de la família humana”.
En aquests moments (com deia el bisbe Pere Casaldàliga fa quinze anys en l’entrega del XVIII Premi Internacional Catalunya), cal construir una “economia de reciprocitat”, que ens faça entendre que “viure és conviure, sense prepotències, sense exclusions”. El bisbe Pere deia que el món s’enfrontava, o bé a “un xoc de civilitzacions o a una aliança de civilitzacions”. I per això demanava “humanitzar la Humanitat”, una “missió de tothom”. I és que com somiava el bisbe dels pobres, “un altre món és possible. Un altre món és necessari”. Només si fem possible un món nou, descobrirem, com deia el bisbe Pere, encara que siga “per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell”, com ens recordava el papa Francesc en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida i sota la pluja, el 27 de març de 2.020, a l’inici de la pandèmia.
Tant de bo ho entenguen i sobretot ho facen possible els líders de la COP-26 i del G-20, per així acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, la pobresa, les guerres, la fam i les desigualtats socials.
A la Vigília de Pasqual de l’any passat, el papa ens deia: “Aquesta nit conquerim un dret fonamental que no ens serà arrabassat: el dret a l’esperança. Una esperança nova, viva, que ve de Déu”. Per això el papa ens convidava a no dipositar “l’esperança baix d’una pedra”, ja que Jesús Ressuscitat “il·lumina la foscor del sepulcre i hui vol arribar als racons més foscos de la vida”.
Malgrat el sofriment, la malaltia i la mort dels éssers estimats que hem perdut en aquesta pandèmia, i malgrat també l’amenaça del canvi climàtic, cal alçar-nos de nou com ens deia el papa, per “somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món”. I és que “l’anunci pasqual és un anunci d’esperança”, ja que “la foscor i la mort no tenen l’última paraula”.
En la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març de 2.020, el papa ens encoratjava a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. Això és el que va fer Sant Francesc d’Assís, un jove ric que va perdre una guerra i que, empresonat, se n’adonà que la vida que havia portat fins aquell moment no tenia sentit. Va ser en l’Evangeli, que el “Poverello” trobà el camí de la felicitat i per això, abandonant la vida d’abans, se n’anà a viure amb els pobres.
També Sant Benet, un jove de família benestant, provinent de la província de Núrsia, va cursar estudis liberals a Roma. Però desencisat per l’ambient d’una societat decadent, abandonà la ciutat i se n’anà a una cova, a Subiaco, on en un lloc solitari creà el seu desert interior. Sant Francesc i Sant Benet (i tants altres homes i dones, com el bisbe Pere Casaldàliga), van descobrir un dia que la vida només tenia sentit si vivien arrelats a l’esperança, si somiaven, si arriscaven, si feien realitat la utopia de l’Evangeli, si es comprometien a canviar el món, com ens deia el sant pare.
Desgraciadament fins ara, com ens recordava el papa en la pregària del 27 de març de 2.020, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. Pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.
Després d’aquesta pandèmia hauríem de canviar de vida, per deixar de banda la indiferència i la insolidaritat, per tal de ser artesans d’esperança, ja que com ens diu el papa, “en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort” i per això “la fe pasqual alimenta la nostra esperança”.
Ara toca alçar-nos de nou, però no per viure com abans de la pandèmia, sinó per viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús Ressuscitat. Una vida més fraterna, més humana i més solidària i així “triar el que compta veritablement i el que passa” i “separar el que és necessari del que no ho és”. I els líders del G-20 i de la COP-26, haurien de fer tot el possible per fer realitat la utopia de construir un món nou, més fratern, més sostenible i més solidari.
