CN | Vicent Ventura
Després de Herbes i Remeis (1 de 2), per Vicent Ventura
Seguim com anàvem amb altres remeis:
21. Per a fer orinar
La cabellera de panotxa era molt bona. Hi havia bullir la cabellera de panotxa i beure un got al dia, en dejú, durant nou dies seguits.
22. Contra el dolor de cames i peus
Banys d’aigua fresca amb sal. Després d’una llarga caminada o d’un dia de treball pesat, necessitàvem llavar-nos o banyar-nos els peus i cames amb aigua fresqueta amb prou sal. Fer això era molt alleujador i reconfortant.
23. Per a abaixar la pressió de la sang
• Es feia un tractament de nou dies, amb herba betònica bullida. És curiós que l’herba betònica només naix i creix prop dels troncs de les garroferes vives.
• Infusions d’aigua de romer i fulles d’olivera. Calia fer una “novena”, és a dir, durant 9 dies seguits, cada matí i en dejú, havíem de prendre una infusió d’aigua bullida amb romer i fulles d’olivera.
24. Per a ajudar a expectorar
Un mètode molt bo per a ajudar a expectorar eren les infusions de llet calenta amb mel i una bona cullerada de sagí de porc. Esta infusió s’havia de prendre a l’hora d’anar a dormir, una tassa.
25. Per a curar talls o ferides
• Un fet original i curiós eren les llepades fetes pel gos de la casa. Alguns llauradors, per a curar-se de les ferides o talls fets en els peus o les mans amb ferramentes del camp, cridaven el seu gos i li les feien llepar una bona estona. Llavors, ben netes, tiraven un doll de vi negre. Bo, això era el cuidat d’emergència, fet en el camp. Després, a la nit i a casa, ja es curava millor.
• S’usava un preparat que el venien en les farmàcies: aigua timolada. Esta aigua amb timó era adeqüada per a llavar ferides obertes.
• S’aplicava un tros de la flor d’un lliri de Sant Antoni o assutzena damunt de la ferida. Calia anar canviant la flor cada dia, d’esta manera la ferida cicatritzava més ràpid.
26. Per a alleujar o curar les morenes
Això sí que ens anava bé: banys d’herbes! Es bullia parietària i es posava en un gibrell col·locat estratègicament sobre una cadira, els afectats s’assentaven una bona estona, almenys dos vegades al dia.
27. Galteres
L’afectat trobava alleugeriment quan s’untava el coll i la sotabarba amb un ungüent de belladona, aplicat amb un drap que es lligava al voltant del coll.
28. Per a curar la pallola, la varicel·la, l’escarlatina i altres afeccions de la pell
Es feia bullir l’herba escabiosa amb aigua i s’aplicaven compreses, ben amerades, sobre el pit, l’esquena, o bé en aquelles parts del cos afectades per floc o taques. Al mateix temps, es prenia una infusió diürètica per a ajudar el procés.
29. Per a calmar el dolor de la menstruació
Es feien infusions de comí, romer i sàlvia.
30. Per a curar llagues de cremades, voltadits i furóncols
• Hi havia que l’aplicació d’ungüent de serp que feien en les farmàcies.
• Contra els furóncols anava ben un tall de ceba. Abans, era freqüent veure jóvens amb furóncols en el coll. Doncs bé, estos es curaven simplement amb un tros de ceba. Es partix una ceba per la mitat i agafem un tall que faça cassoleta i, en l’interior, posem un trosset de sabó de llavar roba, de grandària aproximada com una avellana, i s’afig unes gotes d’oli. Llavors, el posem al foc i quan el sabó s’ha desfet i la ceba estiga mig cuita, s’aplica, el més calent possible, al furóncol, com si fóra una boina i es venga fortament. A les poques hores, ha expulsat el pus i es cura prompte.
• També, contra el voltadits anava bé la cataplasma de ceba. Es procedix de manera semblant a com hem dit que calia fer contra els furóncols, però sense sabó. Cal prendre un tall o rodanxa de ceba, com una cassoleta; afegim quatre gotes d’oli i es posa a la planxa o sobre les brases. Quan estiga mig cuita (atabollada), es col·loca damunt del voltadits, com una boina, i es tapa o es venga.
31. Per a curar els ulls lleganyosos, mussols i altres símptomes semblants dels ulls
• Calia bullir una branqueta de ruda i, amb un cotó embegut en aquella aigua tèbia, calia fer fregues als ulls. D’esta manera, es curaven les infeccions superficials dels ulls.
• Els bafs de flor de saüc. Calia col·locar unes brases mig apagades sobre una tapadora d’alumini voltejada. La tapadora es posava com si fóra un plat en la taula, i el malalt acostava els ulls a la tapadora i es tapava el cap amb un drap gran. Llavors, ell mateix, col·locava les flors de saüc sobre les brases i es prenia bafs, amb els ulls ben oberts.
• Les infusions de camamilla anaven bé per a moltes coses. La infusió de camamilla es ficava dins d’unes copes especials, ben omplides. Llavors, amb el cap baixa, s’havia de col·locar la copa i espentar-la cobrint al voltant dels ulls, alçava el cap i movent els ulls rebien un bany, i així havia d’aguantar una bona estona, amb la infusió tèbia.
• Per a curar un mussol: Cataplasma de molla de pa amerada de vi negre. En aquell temps, els mussols en les parpelles eren més freqüents que ara, potser per la falta d’higiene, en general. Doncs bé, calia agafar una molla de pa i amerar-la amb vi negre. Llavors, s’aplicava sobre l’ull afectat, aproximadament durant set o huit minuts. Deixeu-me que vos conte algunes coses que féiem els xiquets amb la molla de pa o llesca “borratxa” usada. La col·locàvem en un cucurutxo (abans tots els productes s’embolicaven amb paperines, de diferents grandàries), i, ja de nit, anàvem a una casa, amb l’objectiu de traspassar-los el mussol, i, com en l’època les portes només s’entretancaven… per tant, entràvem i déiem: Ama … que desitja un mussol borratxo? Llavors, si l’ama es donava compte, eixia de pressa i perseguia els xiquets. Si al contrari, preguntava: Qui és? Nosaltres tiràvem la paperina dins mentres déiem: ací vos el deixe, el mussol borratxo! I vinga a córrer … Perquè si ens perseguia, ens tirava la paperina i ens tocava l’esquena, llavors, el mussol es reproduïa. Si no era així, i el cucurutxo es quedava dins de la casa visitada, un altre mussol eixiria en la parpella de l’ama o d’algú de la casa.
32. Per a curar les panses en els llavis
També era molt habitual en aquell temps que isqueren panses als llavis de les persones, que eren com una espècie d’herpes. Doncs bé, la gent se les assecaven amb cotó mullat amb esperit de vi. Calia humitejar les panses sovint.
33. Contra el tètans
Quan algú es clavava un rosta de palmera, o bé un clau o un fil d’aram, en qualsevol part del cos, es feia una cura, mig salvatge, que encara recorde que me la van fer quan jo era xicotet. En aquells anys, al xafar una fusta, em vaig clavar un clau oxidat en el peu i la meua iaia em curà amb la “vespa”, que era el nom que usàvem per a estes ocasions. Calia posar oli d’oliva en una paella i en l’interior unes palletes de blat esclafades i, Apa, al foc. Quan l’oli bullia, em van posar amb el peu nu, elevat, i amb unes pinces van agafar una de les palles amb oli bullint i, en l’interior del forat que havia deixat el clau, aplicaven l’oli bullint dins de la ferida … No vaig agafar el tètans, però encara recorde d’una manera “especial” aquells moments. Les “vespes” també es feien d’una altra manera: s’agafava una palla llarga, amerava d’oli d’oliva i es posava vertical, se li prenia foc per la punta de baix i l’oli anava baixant per la palla. Quan arribava al foc, calfava i, llavors xorrava en l’interior de la ferida, com una boleta de foc. Estes cures eren eficassíssimes, però només de pensar-ho, m’aborrona!
34. Per als disgustos forts i esglais:
• Mitja o una culleradeta d’aigua de tarongina, amb un poc de sucre. Calia beure’s una culleradeta del destil·lat aromàtic de la flor del taronger amb un poc de sucre.
• També hi havia uns productes molt populars i senzills que curaven, alguns encara es troben en la farmàcia, altres ja no. Estos productes eren: la tintura de iode, l’aigua del Carme, les fórmules ( preparats o apòsits) magistrals (els anomenàvem, popularment, potingues), ungüents de serp, de belladona, de soldat, de tarongina composta, d’aigua timolada, d’aigua oxigenada, d’aigua de Carabanya, oli de ricí, farina de llinosa, i llapis de la marca Termosan, etc.
35. Les infusions
• Per a previndre les malalties: Infusions.
Ja hem comentat que les novenes eren les infusions que s’havien de prendre en dejú i durant nou dies. Doncs bé, també hi havia qui les feia només menjant-se una dent d’all, o bé, bevent-se una cullerada d’oli.
• L’herba de Sant Joan: Calia collir-la durant la revetla de la vespra (nit) de Sant Joan, a fi que fóra plenament sanadora. S’usava per a molts tipus de ferides i llagues. Inclús, hi havia qui les prenia com a infusió per a trastorns intestinals i com a prevenció del dolor de gota.
• Infusions de poliol i menta: Sempre s’han pres per a facilitar les digestions i curar les indisposicions de l’aparell digestiu.
36. Curar l’enyorança
Calia buscar l’assistència d’una dona curandera. Se’m fa difícil dir-vos què era el mal d’enyorança. A açò es deia de quan un xiquet o xiqueta es trobava immers en si mateix, no menjava molt, no jugava, etc. En estos casos, ens feia falta l’ajuda d’una dona curandera. Calia llevar un floc del cabell de la criatura, o bé portar-lo directament davant de la dona. Esta, a través del cabell, i tirant unes gotes d’oli en un plat amb aigua, sabia si tenia el mal d’enyorança. La curació, en cas afirmatiu, es feia per mitjà de l’oració.
37. Per a curar els animals domèstics (gossos, cabres, ovelles…)
• Contra la ruptura d’ossos: Primerament, s’havia de col·locar els ossos en el seu lloc o posició originària. Llavors, s’adossaven unes fustetes o canyes (una fèrula diríem ara aproximadament, d’un pam de llarg i bé juntes i pressionades, ja que havia de protegir tot el vol de la pota, s’embenava fortament i, dos vegades al dia, se li tirava un dollet d’aiguardent en l’embena. Al cap de 25 dies, l’os s’havia soldat.
• Per a curar les llagues: Per exemple, les ferides que es produïen els cavalls quan es quedaven travats amb una corda just per damunt del casc o peüngla i, al moure la pota per a deslligar-se, a força de fregar amb la corda o ronsal, es feien una ferida en la pota. En aquells llocs, era difícil la curació, però ens les sabíem totes … Féiem un ungüent casolà amb oli d’oliva i sofre i es posava dins d’una tassa un bon doll d’oli i una cullerada de sofre, es removia bé i la pasta resultant s’aplicava sobre les llagues. En pocs dies, la ferida s’assecava i començava a cicatritzar. A vegades, també alguna persona hi ha emprat este mètode.
38. Sobre l’oli
• L’oli de fetge d’abadejo feia recuperar la gana als xiquets desganats: Es donava a beure sovint, com reforçant o constituent a les criatures primetes o que havien passat una malaltia.
• Apariats sobre l’oli i la sal: Les persones majors quan parlaven de mals i de les propietats curadores de l’oli i la sal, deien:
“L’oli d’oliva tot mal esquiva”
“La sal cura tot mal”
“El que cou, cura, i el que pica, madura”
“L’oli mata el verí”
8 . El desinfectant mil·lenari.
Quan es collia el codony, sempre hi havia alguns deficients, tocats, o massa xicotets. Eixos eren la clau. En quasi totes les cases hi havia penjant del coll unes botelletes de forma oblonga, amb un tros de cordell, de la zona on més foren castigada per les inclemències del temps, fort sol, pluja, vent, gelades… En el seu interior, estaven plenes de retalls de codony, ficats de qualsevol manera, i res més. Era un treball residual de velles durant la temporada.
El temps feia que anessen fermentant i destil·lant un poc de suc alcohòlic, una substància plena de màgia ancestral, el Suc de Codony. Quan un xiquet queia corrent, es feia qualsevol xicoteta ferida en el genoll o en qualsevol altre lloc, es desinfectava amb ella. Era l’antisèptic tradicional, res de mercromina, aigua oxigenada ni altres coses. Suc de Codony.
39. Fogades de llengua i morros.
Hui se les coneix com Gingivoestomatitis Herpètica, i molts xiquets l’han patit. Hui només se’ls recepta analgèsics, i els xiquets patixen forts dolors i grans bambolles sagnants que els fan plorar de dolor durant els quasi deu dies que dura. És una malaltia vírica molt virulenta que ompli de ferides tota la boca. Abans totes les cases tenien en el corral un femer, on s’anaven amuntonant els residus de les menjades i els dels animals, i s’anaven podrint fins que era temporada de traure’ls per a abonar els camps. En les nits tranquil·les, se sentia en l’un suau remor, com un rosegar molt tènue, que el provocaven els escarabats que vivien en ell i d’ell. S’eixia amb precaució i es caçaven uns quants d’ells.
Amb mig gotet d’oli d’oliva, es fregien vius en un pot quatre o cinc d’ells. Després es retiraven els animalets socarrats i es guardava l’oli en una botelleta tapada amb un suro. Oli d’Escarabat. Amb un cotonet o una gasa, es netejaven les ferides del xiquet per tota la boca, i en un parell de dies desapareixia totalment la infecció. Parlem del Blaps Mortisaga o Escarabat de Cementeri. En els anys 60 encara el fabricaven els vells apotecaris. Hui totes són potingues de laboratori tan cars com poc efectius. Potser han oblidat que el vell i sagrat escarabat de les antigues cultures mediterrànies és una cosa molt especial, abundant i barat.
Creieu que ja estàn tots? Ni de lluny. Només hem anomenat uns pocs. Hi ha milers, però este bloc no és un tractat de medicina ancestral… Per a mostra, val un botó…
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
