PUBLICITAT

 

Mentres eixe assassí en sèrie a qui diem SARS-CoV-2 o, de forma més de bambar per casa, coronavirus, amenaça el nostre dia a dia, continuen passant coses ahí fora.

I alguns esdeveniments luctuosos ens fan despertar del malson de la Covid-19, i ens donen un greu toc d’atenció per recordar-nos que no podem baixar la guàrdia, malgrat que el bitxo semble focalitzar la nostra atenció i la nostra conciència.

Li deien George Floyd, a penes tenia 46 anys i, malauradament, la seua mort ja ha estat un símbol de la brutalitat policial i, sobretot, del racisme atàvic dels EE. UU. La globalització no és un concepte solament econòmic, també la responsabilitat d’allò que passa al món depèn de la conciència de tots els qui vivim en aquesta época; així, si la democràcia o els drets civils fallen en qualsevol lloc, en realitat ens afecta a tothom.

Què va motivar el presumpte assessinat d’aquest home el 25 de maig en Minneapolis, Minnesota? Quatre agents de policia el van detindre perque va utilitzar presumptament un billet fals de vint dólars per pagar en una botiga. El varen reduir, esposar i el ficaren boca avall. Després, l’oficial Derek Chauvin, amb antecedents per brutalitat policial, va sotmetre a la víctima durant uns eterns huit minuts i quaranta sis segons a una lenta asfíxia, apretant-li el coll amb el genoll. Tot i que el propi George Floyd li pregava: no puc respirar, em vas a matar de manera reiterada, i a pesar dels exhorts dels nombrosos testimonis perquè el seu homicida aliviara la pressió, el policia va continuar humiliant-ho i pressionant-li el coll fins que va quedar immòbil. A continuació, va aplegar l’ambulància i el van tombar en una llitera, on va morir.

Amb la prova de l’homicidi, presumpte però gravat per varios mòbils dels testimonis, és a dir, mitjançant la retransmissió d’una execució en directe que decidieix i exerceix un oficial de policia, l’alcalde de Minneapolis ha acomiadat els quatre agents i s’ha iniciat una investigació judicial per homicidi i brutalitat policial.

PUBLICITAT

La mort violenta de George Floyd i la seua agònica petició de clemència, No puc respirar, és el cruel missatge que ho expressa de manera molt gràfica. Mai una frase ha dit tant, ni ha segut tan determinant en l’esclat d’una revolució social sense precedents des de l’época de Martin Luther King, figura icònica de la reivindicació històrica pels drets civils. És tal la indignació social que ha provocat als carrers —ni les ocurrències de Trump són capaces de frenar-la—, que recorda el desencadenant del moviment pro drets civils que va fer imparable una dona exemplar, la llegendària Rosa Parks, l’1 de desembre de 1956 en Montgomery, Alabama, quan va rebutjar cedir el seu seient de l’autobús a una persona de raça blanca, tal com indicaven les vexatòries lleis de segregació racial de l’época.

El racisme de l’Amèrica profunda és un atavisme secular, una constant històrica sobretot en el sur del país, que obedeix a l’inèrcia generacional de prejudicis socials encara molt arraïlats.

Es tracta d’una ximpleria com el color de la pell, o parlem més bé d’una sort de classisme excloent, una creença de superioritat d’una minoria —un lobby poderós i generacional— sobre la plebe no organitzada, sense consciència de classe?

Així doncs, no es tracta d’un fet dramàtic que està fora de la teua incumbència, és una corrent d’opinió que reflecteix uns valors reaccionaris en aquesta época que ens ha tocat viure. Forma part de les coses lletges, de la repugnant misèria que hi ha en este món i que és responsabilitat de tots canviar-la. El mal està entre nosaltres, i per açò hem d’actuar amb decisió. La responsabilitat és colectiva, i l’alternativa escapista de mirar cap a un altre costat no és una solució. Es tracta de senyalar, reflexionar i corregir. I, senzillament, canviar el món per a millorar-ho.

Que la mort de George Floyd no siga gratuïta.

Toni Bataller

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací