INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

 

Un grup de persones de totes les edats ens vam reunir durant els estius dels anys 2017 i 2018 al Centre Social La Sardinera per a comentar texts filosòfics. En aquest article, sorgit de les transcripcions d’aquelles sessions, reflexionem sobre el projecte i ens preguntem per la relació entre lectura i col·lectivitat, així com per la possibilitat d’estendre la filosofia més enllà dels seus murs.

(Text publicat originalment al blog El rumor de las multitudes de El Salto el 21 de setembre del 2018)

Filosofia per al poble va ser un peculiar grup de lectura que durant dos anys es va desenvolupar de manera intermitent a Castelló. Inspirats en l’esperit de les Universitats Populars, en els grups de pedagogia espontània d’Ivan Illich, en el concepte de «intel·lectual col·lectiu» de Bordieu, així com en el projecte Espai en Blanc —en el qual participen, entre altres, Marina Garcés i Santiago López-Petit—, vam cercar formes de creació i gestió col·lectiva i popular del saber fora de les institucions, formes de posar la filosofia en particular i l’educació en general en contacte directe amb el seu fora.

El funcionament intern de les sessions intentava, en la mesura del possible, prescindir de l’«expert en la matèria» i potenciar, més aviat, una reconstrucció col·lectiva del pensament en vistes a aprofitar-lo per a la nostra vida quotidiana sense tindre por a, en un moment donat, transgredir-lo o tergiversar-lo. No es tractava simplement de discutir sobre les paraules de cada autor —Judith Butler, Nicolau Maquiavel, Fèlix Guattari, Silvia Federici, John Rawls, María Zambrano, Gilles Deleuze, Simone de Beauvoir, Paulo Freire o Friedrich Nietzsche, entre altres—, sinó d’intentar aportar aproximacions singulars i interpretacions inaudites encara que no tinguérem coneixements previs —encara que no haguérem estudiat una carrera.

Buscàvem formes de creació i gestió col·lectiva i popular del saber fora de les institucions, buscàvem posar la filosofia en particular i l’educació en general en contacte directe amb el seu defora.

La filosofia sempre ha tendit —i el filòsof divulgador francès Michel Onfray així ho enuncia explícitament— a l’incest: els filòsofs es troben en congressos, en seminaris, en classes i al final acaben parlant de filosofia únicament en entorns més o menys universitaris —la pura definició de l’endogàmia. El que s’intentava des d’aquest projecte era, precisament, traure la filosofia dels murs institucionals entre els quals es troba confinada —la Universitat, la facultat i fins i tot l’institut— i portar-la a peu de carrer a través de la creació d’allò que Onfray, tot inspirant-se en Epicur, anomena les «comunitats filosòfiques». Però, com pot un acte en principi solitari com la lectura arribar a articular una comunitat? Pot la lectura en col·lectiu facilitar la necessitat de connectar la filosofia amb el seu defora, o fins i tot donar compte de les potencialitats transgressores tant de la filosofia com de l’educació?

PUBLICITAT

En el text Lectura i comunitat —inclòs en el fanzine Común (sin “ismo”), editat pel col·lectiu editorial Pensaré Cartoneras—, Marina Garcés escriu sobre com la lectura pot articular la comunitat en dos sentits: d’una banda, a través dels afectes que es desprenen cap als autors i autores que llegim, amb els quals mantenim una espècie d’estranya relació epistolar i, per una altra, cap a les persones que ens evoca el text. Però és en un segon moment —el de la trobada— on comença a forjar-se aquesta col·lectivitat, trencant amb l’atomisme social cap al qual ens condueix inevitablement el neoliberalisme. Marina Garcés també veu això —i ací s’entroncaria amb els plantejaments d’Illich— com una manera d’afavorir la lectura més efectiva o intensiva que, per exemple, la lectura obligatòria en l’educació reglada.

La lectura acaba configurant així una nova forma de familiaritat: entre la família «que triem» també es troben els autors i autores que llegim i la gent amb la qual comentem aquestes lectures. Garcés veu un potencial polític en la lectura que, a través d’aquestes articulacions col·lectives, pot convertir-se en una manera d’enfrontar-se al poder. Evidentment, el poder també desplega les seues pròpies estratègies de contenció enfront d’aquest potencial: la «destrucció», la «distracció» i la «codificació». En primer lloc, el poder sempre ha intentat «destruir» els llibres que ha considerat perillosos, tal i com es representa en la novel·la Farenheit 451 i com podem comprovar en l’Índex de llibres prohibits del Vaticà. Encara que aquesta censura també ha funcionat a través del segrest, com una forma contemporània de destrucció. En segon lloc, el poder també intenta «distraure», per exemple, a través de la tecnodependència: si bé d’una banda la tecnologia pot servir per a difondre la cultura, convocar trobades i oferir plataformes per a l’escriptura col·lectiva, d’altra banda ens satura, ens desconcentra i ens bombardeja amb una quantitat d’informació que al final només podem llegir en diagonal. Finalment, el poder intenta aplacar el potencial revolucionari de la lectura a través de la «codificació», que actuaria, d’una banda, a través del dogma, reduint el saber a una sèrie d’axiomes que només poden aspirar a repetir-se des de l’Acadèmia. Però també a través de l’«estatus», concebent l’aprenentatge com un mitjà per a aconseguir un major estatus social i recloent el saber en les institucions educatives. Aquestes institucions es van estenent al seu torn cap a cada vegada més àmbits de la societat i més etapes de la nostra vida a través dels programes de formació constant als quals ens sotmetem: ja no passem del sistema educatiu al món laboral, ja no existeix aquesta segmentarietat. La institució educativa va ocupant cada vegada més espai en les nostres vides a través de cursos de formació, programes, màsters, etcètera, i deixant cada vegada menys espais d’obertura.

El que s’intentava des d’aquest projecte era traure la filosofia dels murs institucionals entre els quals es troba confinada i portar-la a peu de carrer a través de la creació d’una comunitat filosòfica

En la primera trobada de l’estiu del 2018 —el segon i, de moment, últim estiu que el projecte es va dur a terme—, es va parlar precisament de com aquesta ocupació constant, aquesta «titulitis» que ens fa formar-nos constantment, ens impedeix alhora eixir de la vertiginosa roda de la productivitat. On queda, des d’aquest punt de vista, el dret a no fer res o a formar-se de manera tranquil·la, el dret a no aprendre o a no haver d’aprendre, a simplement compartir les coses encara que no estiguem aprenent en un sentit meritocràtic? Quan tornarem a llegir un llibre pel simple plaer de llegir? El dret a la pausa, a abstenir-se, a la ignorància, a tindre un marge de creativitat, un espai des del qual obrir allò nou. El dret a la curiositat, a la inutilitat, a la casualitat. El dret a equivocar-nos, a renunciar i a retrocedir.

El gust de llegir tot sol no té per què llevar-li el potencial col·lectiu a la lectura —i de fet es retroalimenten: la lectura íntima ens posa en relació amb el món a través d’històries que no viurem mai, de coses que transcendeixen la nostra intimitat, però també a través de la posada en circulació dels textos. Podem veure això de forma explícita en el llibre Una habitació pròpia de Virgínia Woolf, en el qual es posa l’accent en com la intimitat necessària per a les autores —i ací podríem afegir també: per a les lectores— acaba tenint les seues potencialitats revolucionàries, perquè únicament des d’aquests espais podem allunyar-nos momentàniament del tumult i parar-nos a reflexionar sobre el que ens està passant, sobre quins són les nostres condicions i possibilitats, i sobre com això ens pot portar a un articulació col·lectiva que, en un món cada vegada més atomitzat com el nostre, esdevé ja de per si mateix tot un acte polític.

La Fundació

Image by Gerd Altmann from Pixabay

Articles relacionats en La Fundació, piqueu ací.

- PUBLICITAT -