CN | Vicent Ventura
Els últims anys una malaltia assola els palerals del país. Pocs s’han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú (Dactylopius coccus) que extrauen la saba de la palera (Opuntia ficus indica) i la invadixen amb una espècie de teranyina o cotó. Les pales o fulles, a poc a poc, es marcixen i moren.
Alguns pensen que com no ha sigut una espècie nativa de la zona, sinó importada, encara que fa centenars d’anys, la seua desaparició només posa les coses en el seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem un poc més que una planta forastera, que ja ni es recorda quan ha deixat de ser-ho, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles.
Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixés de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van ser pintades pels romàntics huitcentistes que viatjaven per terres de València buscant reminiscències orientals.
Asalvatjada en la serra, la palera del poble era cultivada en marges i talussos per a evitar solsides i a la vegada proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els densìssims palerals, autèntiques tanques que rodegen d’aigua en conserva i punxes les cases i les masies. Són una de les més delicioses fruites de l’estiu.
En el mateix lloc on apareixen les espines, prèviament trobem unes xicotetes fulles de curta vida que s’assequen i cauen amb relativa rapidesa.
Les flors del figuera de pala també naixen sobre les pales, sobretot en les seues vores, i són les que formaran el fruit. Com totes les flors dels cactus, són especialment belles i efímeres.
Recorde fa anys el mercat, on almenys dos vegades a la setmana es podien comprar per a ser paladejades les figues per aquells que no volgueren prendre’s el treball de collir-les per si mateixos. Hi havia un home, no recorde ara el seu nom, que tots els anys collia i pelava les figues dels contorns pa vendre-les com la delícia que són a tot el poble dient: “Figues de pala, ací se les pele! ”
Per bé que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 fins ara, a l’arribar l’estiu sempre hi ha hagut gent aficionada a fer figues paleres. En esta estació tan propensa a les diarrees, els seus poders astringents són apreciats. Estos eren els passos que seguia el recol·lector:
El principal obstacle de les paleres són les rostes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l’accés al fruits. Per a eixir victoriosos en esta empresa s’han de fer, per tant, les coses amb cervell de llaurador. La primera cosa que caldrà fer és buscar una bona i llarga canya madura. En un espessit canyar, es tria i talla una. Una vegada pelada, amb una navaixa li practica dos talls en el cap de, més o menys, un pam de llarg i aconseguix així quatre tallades que faran de dits.
A continuació li embotix una pedreta dins del buit de la canya, i que expandirà els dits fins a tindre l’amplària d’una figa; li fa una lligassa i ja té l’instrument acabat, el tradicional cóp. Endinsa la canya en el paleral, enganxa la figa, el roda, la dessoca i al cabàs.
Al ser collides les figues, hem d’arrancar-les les punxes, el que també té el seu secret. Si el que vols és disfrutar-les acabades de collir, agafa la falç i talla un grapat de rametes d’arbustos per a confeccionar una granereta. Aboca les figues en el sòl i les agranes, mesclant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les espines desapareixen majoritàriament. Si són per a vendre-les, interessa que el seu aspecte siga lluent i atractiu, i per tant, no es realitza l’agranat, sinó que es mantenen en cabassos fins a la seua venda.
Ja en el mercat, el nostre home té la seua modesta parada formada per un xicotet banc en què s’assenta, el cabàs de les figues a un costat, i enfront de si un poal gran d’aigua, a què va bolcant les figues del cabàs a poc a poc quan van desapareixent les que té a remulla, perquè l’aigua ablanix les pues fins a fer-les inofensives.
Les seues ferramentes: una simple però esmolada navaixa. Quan algú li demana unes figues, tradicionalment venudes a dotzenes, pren una a una les figues del cabàs amb la seua mà nua, i amb l’altra talla d’una llesca cada un dels dos extrems del fruit.
Després fa un tall longitudinal en la pell i la desplega arrancant-la del cor del fruit. L’envàs tradicional de venda: el caputxo de paper d’estrassa. Cada poc de temps, es buida el poal d’aigua amb les rostes que continga dels fruits tractats, es buida en l’albelló, i es torna a omplir de la font del mercat, reiniciant el procés. El sistema és el mateix que podeu veure en la foto, de la fira d’agost de Xàtiva.
El sabor és deliciós, una de les millors fruites per al paladar. Té centenars de xicotetes llavors, les vinces, que fan molest el seu consum a la gent que les retira de la boca. Són perfectament consumibles i innòcues. En algunes zones de la costa s’estan collint hui per a fer amb les seues delicioses carns cremes de gelat, després de triturar-les i colar-les, fent les delícies de la clientela de gelateries de categoria i restaurants destacats.
La seua reproducció és molt fàcil. Qualsevol tros de pala (fulla) que plantem (o tirem sobre qualsevol sòl fèrtil) arrelarà i brollarà formant una nova planta. Quan tallem un tros a una pala per qualsevol raó, serà pel tall per on brolle una nova (o diverses) pales. Només requerix ple sol i una terra porosa i ben drenada.
Hi ha nombroses varietats de palera, nopal, chumbera, tuna, alquitira, chumbón, choya, penco, tasajillo, etc, o com vulgueu anomenar-la.
Però hi ha una destacada, que en alguns països es cultiva per això, la varietat ‘Burbank’s Spineless’, molt moderna (i de la que jo he tingut dos exemplars, que vaig acabar havent d’arrancar per invasors en zona no desitjada), i és apreciada per una sola raó: La seua planta no té espines, excepte alguna molt xicoteta en alguns brots, encara que el fruit és idèntic als altres i amb les seues minúscules punxes-pels tan molestes i punxegudes com la resta.
Hi ha una molt important aplicació de la figuera de pala, i que també, com moltes altres, s’ha perdut en la nostra comarca, i és la medicinal. A banda de l’efecte astringent que hem anomenat, té un moltíssim més important: és el seu potent efecte antidiabètic. I este efecte no és dels fruits, sinó de les pròpies fulles, les pales.
El seu consum és molt senzill. Es tallen, es preparen soles arrancant les rostes, i a partir d’ací es poden liquar i ser begudes o tallar i ser consumides en ensalada o ser cuinades de mil maneres, i a més tenen un sabor agradable semblant la de les bajoquetes. Si no t’agrada la seua textura bavosa, que soles te crua, després de tallar-la la cous en aigua amb sal durant 5 minuts.
També està deliciosa torrada en planxa o en graella. Es un menjar molt apreciat a Àsia i a tot Amèrica, i ací ens hem oblidat d’ella, inclosos els anys de tanta gana durant la postguerra, que sols aprofitàvem els fruits.
És reductor del colesterol i ajuda a previndre l’osteoporosi, controla la gana i reduïx l’acumulació de greixos, sent molt ric en fibres i afavorix la diüresi. Recordem a més que, com tots els cactus, són les fonts naturals d’aigua dolça i potable de les zones desèrtiques o molt àrides. A més, són un excel·lent farratge per al bestiar.
I com més avança la nostra societat, més s’oblida la nostra pròpia cultura i menys importància i valor es dóna al que ens oferix gratuïtament la nostra naturalesa. Com sempre, el més car es el millor i la Mare de Déu de més lluny, fa més miracles.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
