- INFORMACIÓ -

 

Fa deu anys que se celebra a Antella a finals del mes de juliol una festa, singular, es tracta de la recreació d’un fet històric, és ambiciosa i pot resultar interessant, i molt divertida per als i les participants, és d’un enorme potencial en estar en bolquers encara. Tot va començar al recer de les Trobades d’Escoles en Valencià, passats els anys i amb molt bona sintonia entre els integrants, i moltes i bones relacions, personals i institucionals opten al costat d’altres associacions de les mateixes o semblants característiques, també preocupades per la història i el fet etnogràfic i comercial que conté, a ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

PUBLICITAT

Diu la premsa més “important”, i també ho diu la tele (que més ens hi hauria d’importar), i diu tot el món que diu saber, que la fusta davallava des de les serres de Conca pel riu Xúquer fins Alzira i Cullera, i que a Antella hi ha un portell… tot cert, és veritat, però incomplet, tendenciós o recurrent, i és que tenen la crònica preparada de l’any passat (i l’altre i l’altre…) i amb poques, o cap variació, tant es val al diari, entrevista, revista o llibre de text, hi figura un buit tan gran en la geografia i en la Història que sols nosaltres podrem omplir, i no per ser de cara bonica, no, és perquè ho vàrem viure, però contar-ho ningú ho va pensar.

I, que passaria si es contara d’altra manera la història?, si es contara tal i segons va ser, de simples comparses passaríem a protagonistes d’allò que ara celebrem, espontània, alegrement, sense valorar des del començament fins a la darrera gota del beuratge que custodiat en forma de documentació que adormit per més de quatre-cents anys a l’arxiu de Castelló, i no sols ens ha fet pensar, sinó que ens dóna les forces per encarar aquest possible repte com a propi, sense esperar que ningú ens vulga citar benefica i amablement, perquè no és així com es conta hui a dia, és diferent i si no ho han sabut fins ara és perquè ningú havia reparat en la documentació de l’Arxiu Històric Municipal de Castelló.

Però que diu eixa documentació? Diu ni més ni menys l’activitat que es produïa als voltants dels pobles veïns del riu. Documentació directa de primera mà, treta dels protocols notarials que com a fidels instantànies ens presenten la vida i ocupació dels nostres avantpassats, comprant fusta, serrant-la, conduint-la, que fins ací havia arribat perquè al desembarcador del Ràfol hi havia establert un tràfec comercial de primera magnitud, s’havia d’abastir Xàtiva que com a segona ciutat Regne i la resta d’aquest, necessitaven fusta “des del bressol fins al taüt”, i venien ací a abastir-se, i a fer negoci, altra baixava fins Alzira, i la resta la portaven fins al mar, que a Cullera carregaven i València, Barcelona, Gandia, Dénia o Cartagena consumien àvidament el que s’havia portat des d’Antella, el Ràfol o Paixarella alguna quadrilla de ganxers de Cofrents, Sumacàrcer, Tous o Cotes. Que generalment eren contractats pels comerciants més acabalats del moment i que ens han quedat els seus contractes conservats gràcies als notaris de Castelló i a un d’ells en especial: Josep Casanova.

I qui som nosaltres? Els pobles de la Ribera que tenint com a centre neuràlgic de l’activitat el desembarcador del Ràfol, s’ocuparen i feren servir la citada activitat, que si bé és cert que va acabar la pràctica de l’activitat pels voltants del 1630, no significa que no es continuara amb la relació amb aquesta, ja que d’una manera o altra molts dels pobles que ara nomenarem participaren en ella fins als darrers actes, em referisc a Tous que té l’honor d’haver fet la darrera “maderada” comercial del Xúquer en els anys seixanta del segle passat, Sumacàrcer salvaguarda de l’assut d’Escalona sempre alerta al pas d’aquests ramats de fusta, Antella encara que la darrera notícia és de 1904 continuem investigant sobre el tema, tota la Vall Farta, la Ciutat de Xàtiva amb potent indústria fustera i Castelló, clarament en un segon pla, però sense desmerèixer la importància que tingueren quan va ser l’oportunitat, sense oblidar els despoblats de Terrabona, Ràfol, Paixarella i Alcosser, que tan pròxims al riu vivien. Un món desaparegut, un món que va passar de l’esplendor al cridaner silenci en poc temps, però no per això se l’ha d’ignorar, no per això, s’ha de contar la història parcialment, ni volem canviar-la, volem que es conte com realment va ser, perquè si hui no brota la llavor que llegada dels nostres avantpassats conservem, tot el que celebrem, només seran flors i violes, falses, però documentar no podran el que nosaltres fórem i ara sabem:

Que el desembarcador de fusta més important del Xúquer a la fi de l’Edat Mitjana i Edat Moderna, el Ràfol, per més de tres-cents anys, que hem sabut conservar un llegat documental i ara cal fer el pas de la seua divulgació, que el buit documental el podem cobrir nosaltres, que el Cinquanté es cobrava sols en el Xúquer, qui el cobrava era el Batlle de Xàtiva, i de vegades el recaptador era subrogadament el Batlle de Castelló, que s’ha de parlar de geografia, i d’història i de tot el que es presente, perquè quedar-nos callats en tot el que tenim, documentat, avalant-nos, no és una opció, és la pitjor forma de desaparèixer de l’escena, i si ho fem, ho hem de fer “a lo gran“, que ho lamente qui li toque.

I acabem, Festa sí, i celebreu-la com vos plaga, però commemorar que la fusta passava de llarg, que ací no hi parava, és negar la veritat, i mantenir una falsedat, amb contumàcia. Reivindicar, el nostre lloc a la història, és possible, i desitjable, però hem de reconèixer el mèrit dels qui han fet possible custodiar i conservar la documentació, extraordinària d’aquesta activitat econòmica, que per antiga, per protagonitzar-la els nostres pobles, mereix ser atesa i sostinguda, i per descomptat fent-li festa, serà també més reconeguda i considerada.

Valerià  Benetó

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací