No conec ningú que no s’estime la música. Siga de l’estil que siga. La música té un poder. T’atrapa. A cadascú en un moment o en un altre. I t’enxampa a través de les emocions. M’atreviria a dir que, en el meu cas, és l’art que més em desbarata emocionalment. Tocar un instrument, interpretar, tenir una tècnica meravellosa… no encaixa en la idea de ser músic. Hi ha una mena de donyets estranys que apareixen quan l’intèrpret, siga qui siga, siga d’on siga, parle l’idioma que siga, intencionadament deixa fluir les sensacions que experimenta mitjançant l’instrument que està tocant. Fa seua la peça. I ho sap comunicar. I qui escolta s’adona que allà hi ha alguna cosa com fantàstica que li arriba i li posa els pèls de punta. No és del tot habitual trobar-se en aquest moment de glòria. Però quan te’l trobes o el provoques, hi ha la plenitud del buit. Això passa quan estàs conscient amb el que fas. Plenament. Quan tota la ment treballa en una única acció. Llavors connecta. I és tremendament difícil això, justament això va passar a l’auditori diumenge 9 d’octubre. Quan les ments d’un bon grapat de músics de la Lira; quan les mans de la seua directora; quan el cant dels cantadors, i quan l’atenció del públic van encaixar amb la màgia d’aquells donyets per compartir l’emoció del moment. Això és viure. La resta, és somiar.
