CN | Vicent Ventura
La corbella és una ferramenta que s’empra per a segar herba o collites com el blat, arròs … i que consistix en una fulla corba de ferro acerat, dentada per la part còncava. Un dels extrems acaba en punta i l’altre en una espiga enclavada en un mànec de fusta. L’ús comporta un cert perill quan se subjecta l’herba i la corbella talla per davall dels dits, per a això s’utilitzaven didals de pell per a no ferir-se’ls.
Quan la mà esquerra s’ompli d’herba es deixa en el sòl i forma el que s’anomena un falcat. Després, els falcats (6 u 8) s’ajunten formant una gavella o una garba que es lliga amb un vencill de la mateixa herba.
Sovint la corbella topava amb les pedres i es trencava alguna dent, pel que perdia efectivitat, llavors calia anar a casa del ferrer per a dentar-la amb un martell i un tallaferro especial. Recorde de xiquet i adolescent haver vist centenars de vegades el procés darrere de ma casa, en el taller dels germans Grau.
Era un treball que solia fer Federico, el major d’ells. Primer, adreçava cuidadosament la punta d’espiga i treia el ferro del mànec. Després, venia el treball de passar per la farga per a destempler el ferro i poder treballar-lo, i si feia falta, el retocava un poc en l’enclusa abans de passar-lo un poc per la pedra d’esmolar amb aigua. Després, sobre el seu suport especial, venia el treball que per a mi era tot un art, el de fer, u per un i colpejant cuidadosament perquè totes fossen iguals, les dents amb el martell i el tallaferro.
Finalment, tornada a la farga per a calfar el tall i refredar-lo de colp en aigua per a temperar de nou l’acer. Acabava posant de nou el mànec si este estava bé o col·locant un altre nou si feia falta, i tornava a doblegar cuidadosament l’espiga per a fixar ambdós.
Era un dels centenars de diferents treballs dedicats a les eines agrícoles de tota mena del seu ofici de mestre ferrer, un gran artesà que va exercir amb el seu germà Pepe, i que moltes vegades era, més que un ofici, un art. No tardarem molt en parlar de l’ofici de ferrer i la seva gran importància.
El corbeller era un dispositiu al varal del carro, en la quadra o en el cobert per a col·locar una o més corbellas. Els hòmens, habitualment la portaven enganxada a la corretja o en la faixa. És una ferramenta que vaig arribar a dominar prou bé de jovenet, perquè en ma casa criàvem conills, i tots els dies requeia en les meues mans, durant anys, el proporcionar-los l’herba tendra segada pel horts del terme. Hui s’empren massa productes químics i no es podria fer sense matar-los d’enverinament.
El corbellot de desbarbar és una variant de la corbella de fulla molt més llarga. Després de segar l’arròs es lligaven les gavelles amb un vencill o lligam fet de la mateixa palla. El treball de ‘desbarbar’ consistia a separar les espigues de la tija o palla. La persona que utilitzava el corbellot col·locava la gavella entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Era una feina molt dura, que se solia fer entre tots rellevant-sovint, excepte quan en la quadrilla havia algú de complexió molt forta que estiguera disposat a descarregar als altres del demolidor treball.
Encara podeu conèixer a través dels més ancians les proeses d’alguns d’ells. A mi m’han explicat moltes vegades les d’Eduardo Ferrús, que després va ser tractorista a la Cooperativa i gran amic de casa, i que serrava les garbes d’un sol tall (solen ser necessaris almenys dos) i era capaç de no fer res més en tota la jornada que serrar. Mai he conegut a ningú més fort ni més alegre que Eduardo, que ja fa anys que ens va deixar, gran persona a més de persona gran.
Després les espigues eren transportades a l’era, treball conegut com ‘garbejar’, per a batre o trillar. Naturalment l’arròs servia per al consum humà i la palla s’utilitzava per a les barraques del planter de tomacar, alimentar al bestiar, recer de les hortalisses durant l’hivern, llit dels animals, per a embalar, etc. Quan acabava la temporada, es greixava bé la fulla per a evitar que s’oxidara, i s’embolicava cuidadosament amb una espècie d’embena de cotó que la preservava durant els mesos en què no era necessària.
La dalla és una ferramenta per a segar herba de farratge, cereals… formada per una fulla de ferro acabada en punta amb tall per una vora, més llarga i menys corbada que la corbella, i fixada per un extrem a un mànec de ferro i fusta molt llarg. És molt pràctica si se sap utilitzar amb els braços en posició horitzontal i moviment en semicercle, paregut al colp de manró del joc de pilota valenciana.
D’altra banda, el bon dallaire ha de tindre molta cura del tall, l’ha d’esmolar, o llussiar, amb una pedra d’esmolar i ha de picar amb un martell especial sobre una xicoteta enclusa. Picar la dalla tenia com a finalitat corregir les rebaves del tall produïdes per les pedres perquè la dalla segava a rinxo terra.
L’última vegada que la vaig vore usar va ser fa ja molts anys, segant farratge per a les seues vaques i cavalleries al Tio Manetes, espòs de la meua tia Luisa, cosina de ma mare, hui ja molt anciana i malalta.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
