Aquesta va ser la idea que expressava el papa Francesc el passat 29 de juny, dia dels Apòstols Pere i Pau, en l’al·locució que adreçà als fidels aplegats al Vaticà. El papa deia que “el més important de la vida, és fer de la vida un regal”. I crec que aquesta va ser la manera de viure de set persones que, en pocs dies de diferència, van morir durant l’estat d’alarma degut a la Covid-19. Encara tinc el telèfon o el mail d’alguns d’aquests hòmens i dones que van fer de la seua vida un regal i que ens van deixar enmig d’unes circumstàncies doloroses i difícils. Una d’aquestes persones va ser el fundador d’una escola d’hosteleria, un home valent i d’una gran empenta, que estimava molt Montserrat. Una altra persona va ser un professor (ja jubilat) del meu poble, que, dissortadament, va perdre la seua esposa el passat mes de novembre. Després hi ha el cas dramàtic de quatre religioses vedrunes, entre elles la superiora de la comunitat, que van morir amb pocs dies de diferència. I finalment un mossèn, que va ser vicari del meu poble i que revifà la vida eclesial de la parròquia en els anys setanta del segle passat, portant l’aggiornamento a la comunitat eclesial de l’Alcúdia.
Set persones, tres hòmens i quatre dones, que van fer de la seua vida un regal per als altres. Per això (encara que no només per això) conserve el telèfon i el mail que tenia d’alguns d’ells i em resistisc a esborrar-los, ja que encara que no són físicament entre nosaltres, el record i l’exemple d’aquests hòmens i dones és en mi ben viu.
Enmig d’una societat egoista i individualista, el papa ens convida a fonamentar la nostra vida en l’amor i a donar-nos als altres. Com aquests set hòmens i dones que van saber estimar de veritat, també nosaltres hem de seguir el seu exemple, per tal d’imitar la bondat d’aquestes persones i fer de la nostra vida (com van fer elles), un regal per als altres. Per això, amb el poeta Martí i Pol, pense que, malgrat que amb aquestes set persones ja “no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia”, les recordarem “en les petites coses” de cada dia. Aquestes persones amb les seues vides ens han ensenyat que “l’única esperança de sobreviure és estimar amb prou força, per convertir tot el que fem en vida i acréixer l’esperança i la bellesa”, com van fer aquestes dones i homes que van saber estimar de debò.
Aquestes persones estimades, que han mort amb poc temps de diferència, enmig d’aquesta pandèmia, van apostar per allò que era important a la vida, deixant de banda el que era secundari o anecdòtic. I per això van fer realitat en les seues vides el consell del papa Francesc, quan a l’homilia del diumenge de Rams passat ens demanava “no perdre’ns en coses insignificants”, sinó “redescobrir que la vida no serveix si no se serveix”.
A l’escola, com les vedrunes o el professor nascut al meu poble, a la parròquia, com el mossèn del meu poble donat en cos i ànima a la gent o el fundador de l’escola d’hosteleria, tots ells van viure servint i estimant, ja que el servei i l’amor dóna sentit a la vida. A la pròpia i a la dels altres. Tots set han fet un bon treball i per això han sembrat els valors de l’Evangeli: la fraternitat, la solidaritat, l’entrega als altres, cosa que fa que el nostre món siga millor, degut al treball abnegat d’aquestes set persones.
