PUBLICITAT

 

Al poc d’iniciar aquesta travessa del desert que implica la tancada col·lectiva, va sorgir un lloc comú: el balcó. Originàriament, va néixer com l’aplaudiment als professionals de la sanitat pública perquè són la primera línia de defensa contra l’amenaça; després el reconeixement es va ampliar a altres sectors, com ara la policia, els empleats de les botigues, els teleoperadors, etc., que també estan al capdavant del servei social en aquesta crisi inèdita, però en el fons tot(e)s ens aplaudim a nosaltres mateixos com a gest d’esperança i ànim, com una expressió de ràbia i alé per continuar en la lluita agosarada contra Covid-19.

No és com la tradicional estampa de soledat que li deixa al poble les vacances de Setmana Santa; aquesta vegada és diferent. Hi ha por en l’ambient, una sensació col·lectiva de pànic que augmenta a mesura que s’incrementen els registres diaris, sembrant una angoixa vital que només aconseguim pal·liar amb l’alegria solidària, inherent al nostre caràcter obert i festiu. L’expressió espontània d’esperança i gratitud que celebrem en els nostres balcons quan cau la nit constitueix un símbol d’unitat, un improvisat nexe social que aconsegueix burlar els rigors de l’obligat confinament. Per alguna raó, molts necessitem sortir al balcó a celebrar el ritual diari de gratitud i esperança. L’única consigna preestablerta és aplaudir a les huit i, a partir d’ací, de vegades ens deixem dur pel capritx de l’espontaneïtat i és quan apareix l’ànima del poble. A la plaça de l’Ajuntament, inicialment érem quatre agraïts, ara ja en som multitud.

Arran d’aquest nou costum social, hi ha tres interrogants:

-1) Per què sempre hi ha algú que comença a aplaudir abans de les huit, descol·locant-nos a tots?

PUBLICITAT

-2) Per què tenim tantes ganes dels bises? Jo aplaudisc ja pel passadís, al WC, en somnis…

-3) En la zona de l’Ajuntament, moltes nits coincideix algun cotxe mal aparcat quan va al Blat. Sempre tinc la sensació que eixirà algú del cotxe, farà una genuflexió i dirà: gràcies, gràcies.

L’ésser humà és per naturalesa gregari, necessita l’altre, de la seua aprovació i pertinença a la tribu. Lluny de l’ostracisme del llop estepari que som de vegades, necessitem sentir-nos units a una causa comuna. Quan hem estat realment lliures, com animals socials, busquem el grup, el casal, la comparsa, el club de tenis, els sopars de quadrilla, els cafés… trobem mil excuses per poder satisfer una necessitat humana atàvica, possiblement present des dels inicis de l’espècie. Ara ho trobem al balcó. La interacció social dels nostres barris, fer vida al carrer… el balcó és el nostre últim refugi social. Aplaudint, cridant i organitzant tota mena d’iniciatives (on la imaginació ens porte) quan passen a tota velocitat les ambulàncies i la policia, ens sentim lliures i, de fet, per uns instants tornem a ser lliures. És un dels escassos actes de llibertat que tenim ara en aquest país: el balcó, l’expressió genuïna de la vida.

Antonio Bataller Teruel

- PUBLICITAT -