- PUBLICITAT -
Temps de lectura 6 minuts

CN | Josep Miquel Bausset

Les manifestacions (algunes violentes) que s’han fet davant les seus del PSOE i en altres llocs, defensen aferrissadament Espanya i la seua unitat, com un “bien común”, una qüestió que ve de lluny. Per cert, ¿aquestes manifestacions contra les seus del PSOE, “tumultuàries” (com van ser qualificades les manifestacions a Catalunya el setembre i l’octubre de 2017), es tractaran igual que aquestes, quan van ser condemnats els líders independentistes amb penes de presó duríssimes?

Va ser l’octubre de 2013, quan la Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol (amb quatre abstencions) va aprovar el document: “Ante la crisi, solidaridad”. Amb l’excusa de la crisi, els bisbes espanyols refermaven la idea de la unitat de l’Estat espanyol com un “bien común”.

PUBLICITAT

Aquesta no era la primera vegada que els bisbes espanyols defensaven aquesta proposta. El 23 de novembre de 2006, la CEE presentava el document anomenat: “Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya”. En l’apartat “Nacionalismos y exigencias morales”, després d’admetre que l’Església reconeix, “en principio” (com en principio?), la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: “Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿qué razones justifican la ruptura de estos vinculos?”.

Encara uns anys abans, el novembre de 2002, en la instrucció: “Valoración moral del terrorismo en Espanya”, la CEE afirmava: “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino. Resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consequencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad” (!). I continuava: “En consecuencia no es moral cualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado. Poner en  peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”.

Amb aquests antecedents, els bisbes (no tots) l’octubre de 2013 tornaven a la idea que “la desintegración unilateral de la unidad de España nos causa gran inquietud” i també, que “hay un deber moral sobre el bien común de España para todos”. Els bisbes se sentien inquiets, “frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad”. I per això defenien que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

La veritat és que no em va estranyar gens que molts dels bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un “bien común” i que parlaren de “la unidad cultural y política de una antigua nación que es España”.

Però els bisbes obliden que el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles de manera diferent a com ho han fet ells. Pius XII deia: “La vida nacional és un dret i honor d’un poble” i per això, “es pot i s’ha de promoure”. Per la seua part, la Pacem in terris rebutjava els pobles dominadors, perquè no hi ha “comunitat nacional que vulga estar sotmesa al domini d’una altra”. El papa Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: “Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat. D’aquesta autodeterminació en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenrotllament”. I encara, Joan Pau II deia a l’ONU el 1995: “Els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans. Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació, no és digna d’existir”.

Però és més clara encara la postura de Joan Pau II a la UNESCO el 1980: “Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seua sobirania nacional, no recolzant-se en la força física sinó únicament en la seua cultura”. I afegia encara: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.

¿Per què eixa preocupació tan gran de la majoria dels bisbes espanyols (com José Ignacio Munilla, César García Magán, Jesús Sanz, Luis Argüello o Casimiro López), davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma de fe? I quan parlen de la, segons ells, desigualtat entre els espanyols que portarà l’amnistia, ¿per què no parlen de la desigualtat dels espanyols amb el rei Felip VI?

Els bisbes que s’han esquinçat les vestidures per la llei d’amnistia, haurien de recordar (i en aquell moment no van dir res) que el Sr. Aznar va negociar amb ETA i va dir que la independència d’Euskadi era legítima amb absència de violència (La Voz de Galícia, 17 de maig de 2001).

Com deia Sant Agustí, a l’Església hi ha d’haver “en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. I no crec que la unitat d’Espanya, siga essencial per a la fe dels cristians. De fet, els bisbes catalans, un dia després d’aquell document de la CEE, es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques. La nota dels bisbes de la Tarraconense deia:  “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que recerquen la pau i la justícia”. Per això el qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, reconeixia que els bisbes catalans donarien suport a la independència en cas que el poble de Catalunya ho aprovara. I el qui va ser bisbe de Solsona, Xavier Novell, reconeixia (com no podia ser d’una altra manera) que una Catalunya independent permetria plantejar una Conferència Episcopal Catalana, reconeguda per la Santa Seu. O és que no hi ha una Conferència Episcopal a Txèquia i una altra a Eslovàquia? Per això, i utilitzant el títol del llibre del P. Hilari Raguer, “Ser independentista no és cap pecat”, l’Església faria bé de respectuosa amb la voluntat dels pobles! L’independentisme només és una opció. Tan respectable, això sí, com l’antiindependentisme.

També el 21 de gener de 2011, els bisbes de Catalunya reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya”, en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, de 1985: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, donem fe de la realitat nacional de Catalunya”.

Els bisbes espanyols (en clara sintonia amb el PP i Vox), no són gens neutral, ja que defensen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, com el PP i Vox, però no comprenen altres sobiranismes. Com va dir el claretià Pere Codina, “hi ha la sensació que l’Església espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne”.

Si el 1974 el Règim franquista va estar a punt d’expulsar al bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, acusat d’atemptar contra la unitat d’Espanya, simplement per defendre la llengua i la cultura d’Euskadi, des de fa anys els bisbes espanyols defensen la unitat d’Espanya com un “bien común”.

I encara, el 19 de novembre de 2013, el cardenal Rouco, en el discurs d’obertura de l’Assemblea número 100 de la CEE, tornava a insistir en que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

I el cardenal Cañizares (La Razón 15 de setembre de 2015) demanava resar per la unitat d’Espanya, defensant en un article seu (“La unidad de España”), “el actual marco de convivencia” de la “más que milenaria (!) Nación, que es una cuestión y un bien moral”. Si la unitat d’Espanya és un “bien moral”, ¿com és que les nacions llatinoamericanes es van independitzar de la corona espanyola? La independència d’aquets països deixa ben clar que una forma d’Estat no pot ser un bé moral, ja que és alterable.

Els diferents documents de la CEE que defenen “el bien de la unidad” d’Espanya i les declaracions dels cardenals Rouco i Cañizares, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva nº 2.589, p. 7)

Però a diferència dels bisbes belgues, fa temps, el cardenal Cañizares defensava en un article seu, la Constitució espanyola, que “es hoy el marco jurídico ineludible de referencia”. Però la Constitució és un dogma? I en una altra carta pastoral, el cardenal Cañizares tornava a defensar Espanya com a“bien moral”. Per això el qui va ser bisbe de Solsona, Xavier Novell, va escriure una Glosa, contestant les declaracions del qui va ser secretari de la CEE, que afirmava que “no es moralmente legítimo” el Dret a Decidir.

Resar el rosari per la unitat d’Espanya és un esperpent, ja que en proclamar el Credo, no diem: “Crec en la unitat d’Espanya”. Resar el rosari per la unitat d’Espanya, és tan irracional com resar-lo perquè el València, el Vila-real, el Barça o l’Hèrcules, guanyen el Real Madrid.

En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo? ¿És que a partir d’ara, al Credo, a més de creure en Déu, Pare totpoderós, en Jesucrist el seu fill i en l’Esperit Sant i en l’Església santa, catòlica i apostòlica, haurem de professar la nostra fe en la unitat d’Espanya?

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -