PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

L’octubre de 2013, la Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol (amb quatre abstencions) va aprovar el document: “Ante la crisi, solidaridad”. Amb l’excusa de la crisi, els bisbes espanyols refermaven la idea de la unitat de l’Estat espanyol com un “bien común”.

No és la primera vegada que els bisbes espanyols defenen aquesta proposta. El 23 de novembre de 2006, la CEE presentava les “Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya”. En l’apartat “Nacionalismos y exigencias morales”, després d’admetre que l’Església reconeix, “en principio”, la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: “Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿qué razones justifican la ruptura de estos vinculos?”.

Uns anys abans, el novembre de 2002, en la instrucció: “Valoración moral del terrorismo en Espanya”, la CEE afirmava: “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino. Resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consequencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad”. I continuava: “En consecuencia no es moral cualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado. Poner en  peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”.

Amb aquests antecedents, els bisbes (no tots) l’octubre de 2013 tornaven a la idea que “la desintegración unilateral de la unidad de España nos causa gran inquietud” i també, que “hay un deber moral sobre el bien común de España para todos”. Els bisbes se sentien inquiets, “frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad”. I per això defenien que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

No m’ha estranyat gens que els bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un “bien común” i que parlaren de “la unidad cultural y política de una antigua nación que es España”.

Però els bisbes obliden que el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles de manera diferent a com ho han fet ells. Pius XII deia: “La vida nacional és un dret i honor d’un poble” i per això, “es pot i s’ha de promoure”. Per la seua part, la Pacem in terris rebutjava els pobles dominadors, perquè no hi ha “comunitat nacional que vulga estar sotmesa al domini d’una altra”. El papa Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: “Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat. D’aquesta autodeterminació en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenrotllament”. I encara, Joan Pau II deia a l’ONU el 1995: “Els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans. Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació, no és digna d’existir”.

Però és més clara encara la postura de Joan Pau II a la UNESCO el 1980: “Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seua sobirania nacional, no recolzant-se en la força física sinó únicament en la seua cultura”. I afegia encara: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.

¿Per què eixa preocupació tan gran de la CEE, davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma?

Com deia Sant Agustí, a l’Església hi ha d’haver “en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. I no crec que la unitat d’Espanya, siga essencial per a la fe dels cristians. De fet, els bisbes catalans, un dia després del document de la CEE, es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques. La nota dels bisbes de la Tarraconense deia:  “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que recerquen la pau i la justícia”. Per això el qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, reconeixia que els bisbes catalans donarien suport a la independència en cas que el poble de Catalunya ho aprovara. I el mateix bisbe de Solsona, Xavier Novell reconeixia (com no podia ser d’una altra manera) que una Catalunya independent permetria plantejar una Conferència Episcopal Catalana, reconeguda per la Santa Seu. O és que no hi ha una Conferència Episcopal a Txèquia i una altra a Eslovàquia? Per això, i utilitzant el títol del llibre del P. Hilari Raguer, “Ser independentista no és cap pecat”, l’Església faria bé en ser neutral i respectuosa amb la voluntat dels pobles! L’independentisme només és una opció. Tan respectable, això sí, com l’antiindependentisme.

També el 21 de gener de 2011, els bisbes de Catalunya reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya”, en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, de 1985: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, donem fe de la realitat nacional de Catalunya”.

Els bisbes espanyols defenen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, però no comprenen altres sobiranismes. Com ha dit el claretià Pere Codina, “hi ha la sensació que l’Església espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne”.

Si el 1974, el Règim franquista va estar a punt d’expulsar al bisbe de Bilbao Antonio Añoveros, simplement per defendre la llengua i la cultura d’Euskadi, ara són els bisbes espanyols els qui defenen la unitat d’Espanya com un “bien común”.

Encara, el 19 de novembre de 2013, el cardenal Rouco, en el discurs d’obertura de l’Assemblea número 100 de la CEE, tornava a insistir en que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

I el cardenal Cañizares (La Razón 4 de desembre) escrivia l’article: “La unidad de España”, on defensava “el actual marco de convivencia” de la “más que milenaria (!) Nación, que es una cuestión y un bien moral”. Si la unitat d’Espanya és un “bien moral”, ¿com és que les nacions llatinoamericanes es van independitzar de la corona espanyola? La independència d’aquets països deixa ben clar que una forma d’Estat no pot ser un bé moral, ja que és alterable.

Els diferents documents de la CEE que defenen “el bien de la unidad” i les declaracions dels cardenals Rouco i Cañizares, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva nº 2.589, p. 7)

Per això el P. Maur Esteva, Abat emèrit de Poblet, deia en una homilia seua: “Crec que defendre la pròpia llengua, la pròpia cultura i la pròpia nació i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà, és una cosa justa”.

Pel contrari, fa temps el cardenal Cañizares deia a un article que “la Constitución es hoy el marco jurídico ineludible de referencia”. Però la Constitució no és un dogma. I recentment, en una altra carta pastoral, el cardenal Cañizares tornava a defensar Espanya com a“bien moral”. Per això el bisbe de Solsona ha contestat rotundament en una Glosa, les declaracions del secretari de la CEE, que afirmava que “no es moralmente legítimo” el Dret a Decidir.

En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo?

Josep Miquel Bausset

Publicitat