Agustí: ‘Hi ha nits que somie que estic enfaixant-me les mans. La pilota sempre la portes dins’
Font de l’entrevista: pilotaviu.com
Ulisses Ortiz i Ricard Sentandreu / Castelló (Ribera Alta)
Un matí de dilluns vam quedar amb Agustí a la seua botiga, situada en el barri del Calvari de Castelló, a la Ribera Alta. Agustí Murillo regenta un xicotet comerç familiar anomenat ‘L’Agustino’, molt conegut al seu poble, tant o més com la seua carrera com a destacat pilotari de raspall. L’especialitat de la casa és l’embotit, i “la perla” és la botifarra, feta de la mateixa manera que fa 60 anys, amb fama més enllà de la Ribera. “Ara mateix m’ha arribat una comanda de Marbella”, ens diu Agustí. “Les botifarres han viatjat més que jo mateix, estic segur”, bromeja.
Durant la seua carrera esportiva com a mitger de raspall, ja compaginava la pilota amb la feina que fa hui. Agustí era un dels fixes en els principals cartells dels campionats més importants gràcies a la seua potent raspada. Era un jugador amb molta entrega, força i valentia, dels que s’ho deixen tot en el trinquet. Ara, lluny dels trinquets, porta una vida dedicada a la botiga i a la seua família.
Com vas conèixer la pilota?
Vaig començar en l’escola del col·legi públic de Castelló quan tindria 12 anys. Mon tio Salvador Murillo, en el meu penúltim any, va introduir el raspall. Jo no sabia res de la pilota, ni sabia que existia un trinquet, i això que mon pare era un gran aficionat, anava totes les vesprades. Em vaig enrotllar, em va agradar i vaig començar a jugar.
Jugàveu en l’escola o en el trinquet?
Primer jugàvem en l’escola i després mon tio va passar a fer classes els dissabtes en el trinquet. A partir d’eixe moment em vaig agarrar a jugar. Batiste (el trinqueter) em va veure i vaig jugar alguna partideta. Recorde que, als 13 o 14 anys, Armando, que venia a l’escola del poble, em va preguntar si volia anar amb ell a Gandia. Aleshores portava l’escola Malonda I. Li vaig dir que sí i recorde que anava amb una Vespino al Genovés i d’allí a Gandia. Vaig estar anant un any fins que em va veure “el Zurdo” i em va dir si volia jugar alguna partida en la primera. A partir d’ací ja vaig començar a jugar en el Zurdo de Gandia.
I després ja el bot.
Després a poc a poc intentava superar-me, perquè jo, la veritat, habilitats en tenia poques. El que tenia era molta gana. A poc a poc vaig començar a fer-me un lloc i ja se sap que en la pilota no et donen res, t’ho has de guanyar. El Zurdo em va dir un dia de debutar amb els majors de terceret, i com que era punter, de tant en tant en alguna partida em posaven.
Quina edat tenies quan vas fer el debut?
Tindria uns 16 anys quan vaig debutar en la segona partida. En la primera ja havia jugat en el Zurdo i en el trinquet de Batiste.
Teníeu accés al trinquet del poble?
En aquella època estava obert sempre, tots els dies. Estava allí Maria, que portava el bar, i estava obert pràcticament les 24 hores. Allí els xiquets tenien un lloc on distreure’s. Hi havia molts que anaven a jugar a pilota allí. Hi havia molta més afició que ara i la gent major anava a jugar a pilota.
I hi havia partides tots els dies. Tots els dies hi havia partides d’aficionats. Recorde que jo no sabia ni que mon pare tenia afició a la pilota i un dia que vaig anar al trinquet me’l vaig trobar jugant en calçotets (riu). Abans era bonic per això, perquè hi havia molta afició.
De tots els companys que vas tindre, amb qui jugaves més a gust?
Jugava més a gust amb jugadors que l’espentaven molt des del fons, com Loripet, que tenia una gran trompada. Després, per ser un bon company i no deixar cap partida per perduda, encara que tinguérem 20 per cap i Val – Net, amb Gorxa. Per a mi Gorxa ha sigut un jugador que era com el meu millor complement. Ja podia vindre malament la pilota que sabia que si li la deixava sempre la tornava, per la qual cosa estava molt segur amb ell, sabia que les pilotes difícils les podia deixar que ell les tornava. També amb Fede o Batiste. Sempre hi ha jugadors als quals, pel que siga, no t’has acoblat del tot, però sempre he jugat a gust amb tots.
Recordes alguna partida especial?
Hi ha tantes… Una vegada vaig jugar amb Armando, i la recorde per la facilitat amb què vam guanyar i pel que em va demostrar Armando sobre la classe de jugador que era. Va ser el dia que més propina teníem i em va dir: “Tu et poses nerviós per les propines?”. Li vaig dir que no, però quan em va dir la quantitat de la propina la veritat és que em vaig alterar un poquet. Recorde que aquell dia Armando em passava davant. Jo estava de punter i ell em passava i guanyàrem la partida sabatera. És una partida que em va agradar molt jugar, guanyàrem fàcilment i tranquil·lament (riu).
I el títol més especial? Perquè n’has guanyat uns quants durant la teua carrera esportiva.
El de subcampió del mà a mà. Més que especial va ser una llàstima. En semifinals, en l’últim joc vaig notar un tiró muscular que finalment era un trencament de fibres al bessó. Tenia moltes ganes, ja que era el primer any que em presentava al mà a mà, i vaig jugar semifinals contra Salva, que va ser on em vaig lesionar, tot i que vaig poder acabar guanyant la partida. La final era només 4 dies després i estava televisada. Potser un altre no haguera jugat, però com que la feien per la televisió havia de jugar. No sabia què fer, així que vaig anar a l’especialista, que em va infiltrar encara que no sabia si podria jugar o no. Em vaig presentar a la final i la veritat és que no vaig fer cap joc. Em va saber molt de mal no poder estar en plenes condicions per a jugar aquella partida i intentar guanyar el títol.
Vas guanyar dues Lligues Professionals, veritat?
Sí, una amb Batiste i l’altra amb Fede i Ernesto. Amb Batiste crec que vaig perdre dos lligues, que arribàrem a la final, i una la vam guanyar. L’altra la vaig guanyar amb Fede i Ernesto: el trio “La la la” que ens deien (riu). Un trio que ningú pensava que poguera guanyar ni fer res. Aquell any Fede estava molt, molt bé, Ernesto era un jugador que les tocava totes i jo tenia molta trompada. La pilota, ja se sap, no saps mai com ha d’eixir. Algunes vegades jugues pensant que guanyaràs fàcil i després no en fas cap.
Quan et vas deixar la pilota?
Als 38 anys, ara en tinc 45.
Per quin motiu?
A mi m’operaren als 30 anys de diverticulosis, m’obriren de dalt a baix. Vaig estar un any que deia que no jugaria més, però als 3 mesos d’haver-me operat li vaig preguntar al metge i em va dir que podia jugar a pilota, així que em vaig tornar a posar i precisament eixos quatre anys, fins als 35, crec que han sigut els meus millors anys. De fet, recorde que a Oliva no sé si van arribar a 30 les partides que vaig guanyar seguides. No m’importava el contrincant, perquè sabia que guanyaria. Eixia amb la mentalitat que podia guanyar-los a tots. A partir dels 35 anys ja no podia jugar tres partides a la setmana, no em recuperava prou ràpidamnet, i vaig passar a jugar-ne dues. Així, a poc a poc cada dia vaig anar minvant i com que treballava, el cos no es recuperava mai del tot. Als 38 anys vaig decidir que ja havia jugat prou i que jugaren els més joves (riu).
Com compaginaves la feina i jugar?
M’alçava a les 6 del matí, treballava fins a les dos en la botiga i de vesprada anava a jugar a pilota quan tenia partida. Si no tenia partida intentava fer algun estirament per no estar tan engarrotat i poc més. Jo físicament aguantava bé les partides que jugava. Per desgràcia, no he tingut mai temps de preparar-me físicament, la veritat.
Com és ara el teu dia a dia?
M’alce de bon matí, vaig a comprar verdura a Xàtiva i estic fins a les 14h en la botiga. A la vesprada, compagine anar a l’horta i portar al xiquet a Bunyol (juga en el Llevant). També és cert que veure el meu fill jugant a futbol, vulgues o no, t’apaga un poc la flama i l’enyorança de la pilota. Encara hi ha nits que estic dormint i somie que estic faixant-me o que estic jugant una partida de pilota. Això sempre ho portes dins.
Què canviaries de la pilota?
Crec que el més important és que els trinquets estiguen sempre oberts per als xiquets, això el primer. Ara per ara, també sé que als camps de futbol, si no estàs en un equip, no pots entrar a jugar. Si els xiquets no poden entrar als trinquets a jugar a pilota al final hi ha pocs llocs on es puga fer esport, perquè en el carrer hui dia no es pot. I un altre punt és que hauria de professionalitzar-se la pilota, i tots els que siguen pilotaris haurien d’estar assegurats i estar com toca professionalment. La referència hauria de ser la pilota basca. Per a ells el primer esport és la pilota i després el futbol o qualsevol altre esport, però primer la pilota. I on va a parar una partida de raspall a una de frontó? Jo crec que no hi ha punt de comparació. Com a espectacle és únic, el que passa és que la gent no ho sap.
