CN | Text i vídeo: El Periòdic d’Ontinyent / AMIC
És el gran fenomen de la música popular valenciana. Nascut a Xàtiva, la seua tasca va més enllà de ser un cantaor del cant valencià. Busca, investiga, troba, rescata paraules, versos, cançons i històries que estaven dormint als pobles. Pep Gimeno ‘Botifarra’ ha sabut donar vida i dignitat a la saviesa de la gent major. Abans que tot acabe perdent-se.
Qui és realment Pep Gimeno?
“Jo soc un llaurador frustrat. Jo vinc de família de llauradors, per sort. Però els meus uelos no volien que anàrem a l’horta. M’auela deia: tu saps quan plou com s’està de mal en l’horta; en canvi, si estàs en un taller, allà estàs calentet. No han consentit mai que anàrem a l’horta. I a mi, m’encanta l’horta perquè m’ha parit allà i són les meues arrels. Els meus avantpassats, fins a almenys els meus rebesavis han sigut allers, perquè ací a Xàtiva sempre s’ha plantat all tendre”.
D’on et ve la bogeria de la cançó popular?
“M’auela era la que em va vincular a tota aquesta bogeria quan jo era xicotet. El que passa és que jo no li donava importància. Però a partir dels dotze anys vaig començar a gravar. Tinc a m’auela gravada. Ella em contava històries. Després de morir el dictador vaig començar a cantar les albaes a Xàtiva, perquè ja ens deixaven cantar en la nostra llengua. A mi sempre m’ha agradat cantar i quan vaig tornar de la mili vaig començar a cantar en un grup que es deia Sarau i que feien el mateix que jo: anaven a casa dels uelos i investigaven. D’allà em ve a mi tota aquesta bogeria”.
Estem en situació de perill de perdre el folklore popular?
“Jo crec que no. Si m’ho hagueres dit vint anys arrere t’haguera contestat: està l’assumpte agre. Però ara, jo crec que no. L’any passat al Festa-Rock del Port de Sagunt, del disc nou, de les cançons noves, la gent se les sabia i les cantaven totes. Això és molt fort. Més de 3.000 persones cantant, moltes d’elles jóvens de vint anys”.
Ens cal tindre himnes reivindicatius?
“Jo crec que sí. Perquè hem de tindre la nostra identitat. El que diu el Raimon: qui perd els orígens, perd la identitat. Crec que la gent jove és la llavor del dia de demà”.
Què et suposa personalment el treball que fas?
“Anècdotes te’n podria contar moltes, sobretot per la gent major. Farà set anys vaig estar en Albalat dels Tarongers, abans d’un concert, provant el so. N’hi havia tres dones i una em diu: no vull fer-te llàstima, però vull contar-t’ho perquè si no rebente. Fa dos anys va morir el meu marit de càncer. I l’any passat va morir el meu fill d’accident de cotxe. Saps quina és l’alegria que entra en ma casa? L’alegria eres tu”.
Què significa poder cantar en valencià pertot arreu?
“Per a mi és un orgull. Quan jo vaig obrir els ulls en ma casa, allà es parlava en valencià. La meua família, al carrer… la meua llengua és l’orgull més gran que es pot tindre. A mi em passa el mateix que a Sant Vicent Ferrer, que allà per on anava l’entenien. Vaig a Catalunya i m’entenen perfectament. Vaig al sud de França i m’entenen perfectament. Vaig a l’Alguer i m’entenen. I això és un orgull tindre aquesta llengua com a bandera. I l’hem de respectar i cuidar. Jo no tinc res en contra del castellà, per descomptat, és una altra llengua, però el valencià és més bonic i ja està. Sense ànim d’ofendre a ningú, però és la meua llengua”.
Què et queda per recuperar encara?
“Cal dir que jo crec que vaig arreplegar les últimes resialles dels anys vuitanta que els uelos i les ueles encara cantaven. Abans tota la gent cantava. Hui ja no canta ningú. El cant de batre s’ha perdut. Fa 50 o 60 anys que ja no es bat. Però recuperar i parlar amb la gent major, això no s’acaba mai en la vida. N’hi ha moltíssimes coses: els costums, les cançons. Jo gravava des que tenia dotze anys. Ara estem digitalitzant-ho tot. A mi molta gent em diu que li faig remoure els budells quan els conte o els cante allò que han viscut a les seues cases. Però és que no ho hem de perdre. És la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres tradicions de tota la vida. Aquest món ha pegat un gir de 180 graus, però, torne a repetir, qui perd els orígens, perd la identitat, per això no ho hem de perdre i hem d’estar molt orgullosos de la gent que parla la nostra llengua”.
