- PUBLICITAT -

Per Joan Millaret i Valls | @joanmillaret / AMIC 

Patrícia Font, directora d'”El mestre que va prometre el mar”, “volíem representar el col·lectiu d’aquestes famílies que busquen les restes dels seus familiars desapareguts.”

Entrevistem a la cineasta Patrícia Font per parlar abastament de la seva darrera pel·lícula, “El mestre que va prometre el mar”, després de l’èxit que està tenint als nostres cinemes. Es tracta d’una història que aborda el tema de la memòria històrica i que reivindica alhora la figura històrica d’Antoni Benaiges, un mestre de l’escola republicana.

-La teva pel·lícula és una adaptació d’una història escrita per Francesc Escribano que parla de la Guerra Civil i de la figura del mestre Antoni Benaiges. Com va sorgir la idea de portar-la al cinema?

“La idea de fer la pel·lícula sorgeix quan la història de l’Antoni Benaiges, després de passar per la novel·la, es torna a explicar de maneres diferents. Es fa una obra de teatre, es fa un còmic, es fan cançons i, finalment, arriba a convertir-se en un guió de cinema. Amb Paco Escribano, autor de la novel·la i un dels productors de la pel·lícula, i el guió d’Albert Val, doncs es posen a fer aquesta versió.”

-Hi ha contrast evident entre la teva anterior pel·lícula, “Gente que vine y bah” (2019), i aquesta. De la comèdia romàntica has passat al drama històric. Com ha estat canvi de registre? No tens problemes per canviar de format?

“Jo no tinc problemes en afrontar diferents registres. A mi m’agrada provar-ne moltíssims i tota mena de producció, també. Jo no miro el gènere, en concret, per escollir el projecte, sinó que miro que la història m’agradi i que jo vegi que li puc donar el meu punt de vista, la meva interpretació personal. Així que si rebo un guió que m’agrada, de comèdia o del que sigui, veuré si m’agradaria portar-ho a la pantalla. Això és el que prioritzo.”

-El tema principal de la pel·lícula podríem dir que és la memòria històrica a partir de l’exhumació d’uns cossos d’una fossa de la Guerra Civil, no?

“Sí. La pel·lícula enllaça dues trames: una és la que explica la història de l’Antoni Benaiges, aquest mestre republicà que va ser represaliat el 1936, i després s’entrellaça amb la història del 2010 en la qual, arran de l’exhumació real de la fossa de La Pedraja (Burgos) d’alguna manera ressorgeix la història del mestre. Volíem representar, una mica, el col·lectiu d’aquestes famílies que busquen i els problemes que impliquen trobar les restes dels seus familiars desapareguts.”

-Tenim, doncs, una pel·lícula que juga contínuament entre dos temps, el present i el passat?

“Sí. Comença i acaba amb la trama del present, que és la que dona el detonant de la història, però al llarg de la pel·lícula es van entrellaçant constantment.”

-T’ha costat rodar una pel·lícula d’època, concretament per reflectir aquesta trama dels anys de la República?

“Sempre és difícil rodar èpoques, especialment ho és més si tens poc temps. Com que és una pel·lícula modesta de producció, vol dir que tens poc temps per dur a terme el rodatge i, en aquest aspecte, es complica encara més. A més a més, sumat al fet que tenim també molts nens. Són dos condicionants importants de cara a la complexitat de la pel·lícula. La veritat és que puc dir que no ha estat fàcil.”

-Precisament et volia preguntar sobre això que acabes de comentar del condicionant de rodar amb nens, un dels protagonistes més destacats de la pel·lícula, d’altra banda. Treballar amb nens requereix un esforç supletori, no?

“Sí. Sobretot, necessites més temps en molts aspectes, com el càsting, necessitem més temps per trobar-los. També més temps de preparació, perquè es fan molts assajos en forma de jocs i de reunions amb ells per entendre la història. Això ho faig sempre a través d’una coach. I després, com és lògic, els nens no roden tantes hores com els adults i, per tant, has de sintetitzar molt el material que rodes amb ells.”

-Més enllà d’abordar el tema de la memòria històrica, s’incideix especialment en el cas concret d’Antoni Benaiges. Hi ha una reivindicació de la figura del mestre de l’escola republicana, no?

“Per una banda, volíem descobrir aquesta història, que no és massa coneguda, però és un fet real. Es toquen les dues coses, per un cantó, la vida d’aquesta persona, i per l’altre, el tema la memòria històrica. Quan parlem de Benaiges també parlem de tots aquells mestres republicans que tenien la mateixa vocació i que molts van tenir el mateix final, malauradament. Així que també hem volgut fer una espècie d’homenatge a aquest col·lectiu.”

-Aquest homenatge als mestres de la República enllaça amb un film espanyol de referència sobre la mateixa qüestió com és “La lengua de las mariposas” (1999, José Luis Cuerda), títol que suposo que heu tingut present?

“Sí, completament. Aquesta pel·lícula era un referent clar. I per no fer una sensació de repetició d’història ja explicada, doncs, vam buscar aquesta altra dimensió d’explicar també aquesta trama del present. Òbviament, té molts punts en comú amb “La lengua de las mariposas” però també té moltes coses diferents.”

-Penso que un dels puntals de la pel·lícula és la tria d’Enric Auqer com Antoni Benaiges. Com va ser la tria d’aquest actor català que no es prodiga massa en cinema? Pensàveu en ell per aquest paper tan maco?

“Totalment. Ja vam pensar en ell en la primera opció de càsting. El tema és que és un actor superversàtil i que cada vegada que interpreta un personatge, té la capacitat de canviar molt i aleshores necessitàvem veure com podia encarnar aquest mestre. I, òbviament, vam veure que transmetia tot el que ara hem vist a la pel·lícula. I així és com el vam escollir.”

-La pel·lícula té un títol molt suggeridor. Sabem que aquesta excursió al mar no es va poder fer per culpa de l’esclat de la Guerra Civil, però el mar atresora aquest costat més metafòric, associat a la llibertat, l’aventura, el futur, no?

“Sí. Tot i que l’excursió era realment al mar, no era una metàfora, sí que simbolitza aquesta manera que té el mestre que volia obrir els horitzons dels nens, de fer-los veure que hi havia tot un món més enllà del seu poble. Descobrir-los, no sols el mar, sinó poder donar-los l’opció a pensar a poder tenir la vida que volguessin, no només al poble, sinó també a fora.”

-Resulta paradigmàtic que la teva pel·lícula tingui una lectura actual, ja que s’acaba d’estrenar enmig de la polèmica a Catalunya de l’informe PISA. Indirectament, hi ha una analogia entre els mètodes docents de Benaiges i algunes qüestions pedagògiques dels nostres dies?

“No ho sé. No tinc una idea formada respecte al present. En aquesta història, òbviament, hi ha reflectida, l’educació del mestre, la seva docència, sens dubte. I després hi ha un homenatge des del vessant més poètic, també, idealista. No ho he lligat.”

-També resulta molt destacable el paper de la neta de l’avi, interpretada per Laia Costa, que actua de fil conductor entre el present i el passat. Ella simbolitza aquesta nova generació que s’implica en la preservació de la memòria històrica i que lluita contra l’oblit, no?

“Sí, clarament. Ella representa l’herència d’una ferida transgeneracional, com si diguéssim, hereva el dolor i el trauma que el seu avi li ha transmès. Parlem de com s’han tractat aquestes coses en les nostres famílies perquè hi ha molts casos de gent que no n’ha volgut parlar mai. I ara són els nets els que estan indagant i desenterrant aquest silenci. Per això ho vam escriure a través del personatge de la neta.”

-Et volia felicitar perquè la pel·lícula està funcionant molt bé als cinemes, ha estat un èxit a la taquilla, però també per les nominacions obtingudes als premis Goya i els Gaudí. Suposo que esteu molt contents, no?

“Estem contentíssims. Tenim 5 nominacions als Goya i 6 als Gaudí. Tal com he dit abans, aquesta pel·lícula és modesta de pressupost i va néixer amb una vocació molt humil, que era “a veure si la gent anirà al cinema a veure-la”. Mai ens havíem esperat aquesta rebuda a les sales, ni aquesta recaptació de taquilla. El reconeixement per part de les Acadèmies també és motiu d’orgull, òbviament, per tot l’equip.”

-Arran de l’èxit de “El mestre que va prometre el mar” podríem inferir que el tema de la Guerra Civil no és un tema esgotat, ja que es demostra que continua interessant al públic, no?

“Sí. Com que és un tema que s’ha tocat molt, tant la prèvia a la Guerra, la mateixa Guerra i la postguerra, tenim molts referents i, a més, molt bons. Jo tenia el dubte de si, realment, interessaria una altra més, una més. I, bé, la gent ha parlat i s’ha demostrat que sí, que els interessa. Per tant, si són temes que es consideren necessaris de ser explicats, doncs endavant, que siguin explicats.”

- PUBLICITAT -