- PUBLICITAT -

Per Text i vídeo: Tresdeu | AMIC

Ricardo Barberà (Vallada, 1997), conegut a les xarxes socials com “Alegria de Poble”, és un jove apassionat per l’esport i la muntanya nascut a Vallada, la Costera. En poc menys d’un any s’ha convertit en tot un referent pel que fa a la creació de contingut. Durant el passat mes d’abril va ser guardonat amb dos Premis AMIC-Tresdeu i acumula més de 150.000 seguidors als seus comptes de xarxes socials.

Ricardo Barberà

Qui és “Alegria de Poble”?
Doncs Alegria de poble és un xic una mica peculiar, que fa uns mesos va començar a parlar a través de les xarxes socials. Al final, jo conte la vida que veig a través dels meus ulls. Visc a Vallada, un xicotet poble a l’interior de València rodejat de muntanyes. I això seria Alegria de poble: El poble, les muntanyes i el valencià. I després ja entra la personalitat d’una persona que té la sort de tindre un canal de difusió, que té una veu… I a mi m’agrada parlar sobre les injustícies, sobre les causes, reivindicar un poc les causes que a mi em pareix que no estan bé en aquest món i podem fer un món millor, no?

A mi em pareix molt injust hui en dia que amb com és de bonica la vida que hi haja tanta tristesa i tantes desgràcies per ací, no? Tractar de veure la part bonica de la vida a través dels meus ulls i com veig jo, un poc, les coses, per a intentar influir en la societat.

PUBLICITAT

Per què vas començar a fer vídeos?
Sempre he fet vídeos, jo sempre eixia amb els amics abans i m’agradava fer vídeos, era el que anava i gravava. Però feia vídeos, com si digueren, del típic vídeo que anàvem, gravàvem i després jo ho editava, clavava música, però no posava mai la cara.

Fa un any vaig tindre l’oportunitat de trobar feina del que jo havia estudiat, que és monitor d’esports i va eixir una plaça, i tot molt bé, tot era molt bonic però… El típic, que entres a treballar a un lloc nou i estàs cagat, que tens por, i tens els nervis eixos. I una manera de traure’m eixa angoixa, va ser contant-ho a través de la pantalla. I de forma, així, natural, quan te’n vas adonant a la gent li va caure en gràcia i vaig fer-me viral i doncs mira, fins hui que estem ací. Una cosa molt bonica és que jo no ho he buscat i al final les coses boniques en la vida és que et passen sense buscar-les. Això també té alguna cosa d’essència.

Què és el que més et motiva a crear contingut?
El que més em motiva és poder ensenyar coses quotidianes. Són coses simples, però que, al final, arribes a la gent perquè se senten identificats, no? Jo, per exemple, hi ha moltes coses que, potser, vaig a un poble del costat i ara em coneixen i em diuen: “Ai, xe, el que vas compartir l’altre dia!” De coses de la vida quotidiana dels pobles… de la muntanya, o situacions de la vida que jo et puga dir, que t’hagen passat a tu, i et sents identificat.

A mi, el que més m’agrada és connectar amb la persona. Que contes alguna cosa i li arribes a la gent i això és bonic. Veure que connectes amb la gent i que hi ha molta gent que és com tu o que coses que ensenyes arribe a l’altra gent. Això et fa sentir també molt realitzat.

Què ha suposat per a tu guanyar dos premis AMIC-Tresdeu?
El que sí que és de veres és que és un al·licient en el sentit que et motiva a continuar. Al final, un premi, un reconeixement, és com: “Estàs fent-ho bé.”, “Pren, estem amb tu.” “Enhorabona, estàs fent-ho bé, continua per eixe camí.” És com una motivació. I la veritat és que bé. M’ajuda a tindre més ganes de seguir i a continuar. Doncs l’experiència d’anar a Barcelona, la veritat és que va estar molt bé. Jo, la veritat, és que vaig estar la setmana eixa malament perquè jo al final soc una persona que no em costa socialitzar, però a mi m’agrada molt anar a la meua i ajuntar-me amb la gent no em suposa res, però el que sí que em suposava era el fet que havia d’anar ahí a la millor podia pujar a parlar davant de ics persones. Que jo estic acostumat a parlar darrere de la pantalla i no passa res, però sí que tenia molta tensió i estava un poc nerviós per si pujava, que es va donar el cas, doncs fer el discurs eixe i parlar. Que jo dins de mi tenia les dues veuetes eixes de dir: “Si saps que eixiràs ací i ho faràs bé,” però també tenia l’altra veu que era tot fruit que no ho havia fet mai, i no estic posat a fer eixes coses, anar a un acte i parlar ací davant de ics persones.

Quin consell li donaries a una persona que vol començar a crear contingut?
A una persona que comença a crear contingut jo li diria que siga autèntic, no? En aquest món s’està perdent un poc l’autenticitat. Volen ser tots còpies. “A mi m’agradaria ser aquest”, “A mi m’agradaria ser aquest influenciador”, “A mi m’agradaria ser allò.” I quan no ens donen compte que si tu tractes de ser això, no triomfaràs perquè ja està això.

Ell que més triomfa en aquest món o el més bonic que hi ha és l’essència eixa de la personalitat, de la manera de ser. Que cadascú és d’una manera i si tu tractes de ser com un altre. No, no, és que no té cap sentit. Les persones hem de ser autèntiques i hem de ser tal com nosaltres som perquè només hi ha u com nosaltres en aquest món.

Quins són els teus referents?
Jo ho he pensat abans i sona molt “per a quedar bé” o el que siga, però jo no et puc dir un com a tal, “Este és el meu referent.” No. Per a mi dos referents importants en la vida són ma mare i mon pare. Saps? Perquè jo vinc d’ahí, perquè soc qui soc gràcies a ells. Jo, fins als díhuit anys que érem la quadrilla del mal, que no teníem un camí. Si jo no haguera tingut a ma mare i a mon pare que m’hagueren dit: “Ie, espavila, que per ahí no vas bé.” Doncs a saber el que haguérem sigut. I també m’agrada molt que jo vinc de família treballadora, vinc de la classe baixa. No som pobres perquè pobre és el que està al carrer, però venint de família que s’ho ha hagut de guanyar. Ma mare treballava en un bar, mon pare tota la vida al bancal i ara que m’he fet major i sé el que costen de guanyar els diners, puc arribar a valorar el que hauran hagut de fer eixes grans persones per mi i per la meua germana. Una frase molt gran de ma mare que jo me’n recorde, allí en Vallada, un xiquet, un amic meu va entrar a treballar a dos euros l’hora en una fàbrica i jo deia: “Xe mama, jo per dos euros l’hora hauré d’anar a treballar?” Eixa frase la tinc marcada i ma mare em va dir: “Ai, perquè si tingueres dues boques a alimentar com jo les tenia si haguera hagut d’anar, haguera anat.”

Doncs em faig callar, mama. Aleshores, per a mi, ma mare i mon pare, la veritat, és que són molt importants. Referents com a tal, així, doncs sí, hi ha gent que idolatre. Podria dir-te, no sé, Mesi, Kilian Jornet… Hi ha gent que idolatre molt. Hi ha un home, també, que m’agrada molt que es diu Iñaki Otxoa que pujava muntanyes i tot això. Doncs sí, tinc algun referent, però com a tal, les persones que més m’han marcat en la meua vida ara que tinc dos dits de coneixement i valore molt les coses, serien mon pare i ma mare.

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací