- PUBLICITAT -
Temps de lectura 6 minuts

Per Text i vídeo: Tresdeu / AMIC –

Maria Bertomeu i Soria (1998) és una artista de cant tradicional nascuda a la ciutat d’Oliva, la Safor, que ha publicat “L’Assumpció” el seu primer disc l’any 2023 després de fer-se coneguda a través de les xarxes socials. L’entrevistem després de guanyar 3 premis Ovidi i 2 premis Carles Santos.

PUBLICITAT

Què va suposar per a tu poder publicar el teu primer disc, “L’Assumpció”?

Va suposar un descobriment personal, no de mi mateixa, sinó de moltíssimes persones, de moltíssimes coses a nivell producció, a escala musical i pel que fa a aquest sector que jo desconeixia, perquè des de fora es veu d’una altra manera. Va ser molt bonic i molt divertit, la veritat.

Quines temàtiques o referents t’inspiren a l’hora de crear la teua música?

Això de temàtiques m’agrada molt. Les temàtiques que solc pensar sempre vaig descobrint-les. És com la gent que diu “note que em posaré malalta”. Doncs a mi em passa que dic note que està passant alguna cosa en mi, que necessite explicar d’alguna manera. Van sorgint al llarg de la teua vida. Si et llegeixes un llibre és inspiració, si vens a un jardí, és inspiració, si veus una pel·lícula… Més, inclús, que escoltar música.

A l’hora de crear el conservatori m’està aportant molt, no pel que fa a la formació, que també, sinó pel professorat que coneixen un poc el projecte i van coneixent-me a mi i van recomanant-me moltes coses que per a mi són molt útils perquè ho veuen des d’un vessant nou que jo, des d’un primer moment, pense que no és una recomanació qualsevol. Són coses molt allunyades del que jo solc fer. Per tant, és com una manera d’inspirar-me molt allunyada que em permet crear realment coses noves, perquè si estic tot el temps escoltant música molt similar a la meua, és contraproduent, també. Ja que et quedes allà, al cercle.

De la música que jo solc escoltar de manera habitual, destacaria la música de relaxació, perquè em va molt bé. He fet algunes teràpies en la meua vida que han consistit a escoltar música clàssica, per exemple. Però, vaja, és que escolte de tot, la veritat. Puc escoltar des de Gloria Estefan fins a Carles Dénia o fins a jo què sé, fins a Måneskin. Trobe que és magnífic.

Com a artista, quins són els teus consells per a una persona que vol professionalitzar-se?

Jo els diria que les xarxes no han de ser un motiu per a cantar més o a cantar menys, sinó que han de ser com una cosa que tu vulgues exposar-te al públic en general. No hauria de dependre pujar cançons a xarxes socials, el que siga, música o tocar un instrument, pel nivell de likes o seguidors. Per tant jo recomanaria que els artistes que vulguen dedicar-se a això, que canten, però sobretot que comencen a cantar en sa casa, sense necessitat de cap feedback extern. Que tu pugues ser capaç de penjar una cosa a xarxes socials i que per a tu estiga bé. Va ser una cosa que jo vaig entendre quan vaig penjar ‘Arranquen vinyes’. Estava penjant versions molt conegudes i no tenien el ressò que jo esperava i quan vaig penjar ‘Arranquen vinyes’ va explotar. Justament quan vaig dir: penjaré el que vulga i deixaré d’intentar que alguna cosa m’arribe per aquest mitjà.

I després d’aquest any, guanyes dos premis Carles Santos i tres Ovidis. Què han significat per a tu?

Doncs mira, és el mateix que els likes i tot això. El meu disc, al final, és el mateix abans dels premis que després dels premis. Jo soc la mateixa abans dels premis i després dels premis. Que la gent vulga pensar que el teu disc és millor pels premis que has guanyat, o que tu sigues una persona millor o pitjor pels premis que has guanyat o pels seguidors que tens, és una cosa que jo veig ara molt i és una cosa que em frustra. Quantes persones han quedat en el tinter artísticament, han mort i les hem enterrat en qualsevol lloc. Una vegada han passat els anys i hem descobert que són lo más de lo más, no? Doncs és una cosa aplicable a tot en la vida.

Tant al principi com al final del teu directe podem sentir àudios de persones majors. Ens podries contar el sentit que té en la teua música?

Sí, jo els preguntava a les meues àvies coses sobre la música que elles escoltaven quan eren joves, em ve la curiositat aquesta del conservatori. T’ajuntes en gent d’aquest sector, i és quan tu comences a tindre reflexions, cafés i totes aquestes coses. Al final, jo, la música tradicional, no és una cosa que vinga de casa, que seria com el 90% de la gent que es dedica a fer música tradicional. No és el meu cas, però, així i tot, vaig dir un dia, “els preguntaré a veure,” sense pressuposar que elles podrien cantar o el que siga, perquè jo sé que les meues àvies m’han criat com la majoria de gent i cantaven cançons de les telenovel·les. Doncs vaig descobrir que el pare de la meua àvia realment era ballador i cantador. Què passa? Que en aquesta època era el més normal del món cantar i ballar i no es determinaven com a cantadors o balladors, en pla, jo cante perquè m’agrada cantar i jo toque la guitarra perquè m’agrada cantar-la, tocar-la… si la tinc perquè sí, tal i balle perquè m’agrada ballar.

Tens una estètica molt marcada. Penses que és important per a crear una identitat en l’actualitat?

L’estètica marcada és una cosa que, des del primer moment, hem intentat anar delimitant i m’ha costat moltíssim perquè, ara com ara, és com que hi ha tantíssimes estètiques que jo puc sentir-me més o menys representada, i jo em sent molt còmoda en com estic ara. Igual la setmana que ve no sé; hi ha una evolució, mai està malament canviar. Però jo estic molt còmoda i trobe que això també ho ha aportat el disc.

Ma mare sempre em deia: “Maria, més val comprar-te una cosa bona que moltes i roïns, que nosaltres no podem comprar-ne moltes i estar tot el dia comprant.” Aquesta filosofia jo també l’he agafada.

Quin és el pròxim objectiu?

A mi m’encantaria seguir com estic ara, poder continuar vivint de la música. Jo estic molt agraïda. L’únic que sent és gratitud per tot, per tota la gent que ve al concert, que paga les seues entrades. És que seguisc cada dia sense poder imaginar-ho i em sap fins i tot greu, però bé, això ja és una cosa que hem de treballar. A mi m’encantaria poder continuar així de bé, perquè per a mi això ja és superbé. Jo ja he arribat al meu 10. Si després va millorant, és una cosa que jo no vull esperar. Vull continuar fent concerts, i parar quan s’haja de parar per a fer una altra cosa, a mi això també m’agrada.

Has fet un comentari que m’ha donat a entendre que a voltes sents un poc la ‘síndrome de la impostora’, podries parlar un poc d’açò?

La síndrome de la impostora és una cosa que jo crec que, quan parlen diferents companys i companyes i absolutament amb tothom, és una cosa que ens passa moltíssim. És un problema d’autoestima general. Som molt més dures amb nosaltres mateixa que amb els altres, i és una cosa que de veritat tenim un problema, perquè no soc sols jo, sinó que sempre que ho parlem, sempre acaba arribant al mateix punt que tots estem igual.

També passa que sembla que és una mica lleig de vegades dir “estic molt orgullosa d’on he arribat, estic molt bé, estic molt contenta”. És una cosa que ens creem entre nosaltres, i és com no, sí que estic orgullosa d’on he arribat, però sincerament jo no esperava arribar on estic. Impostora i orgullosa a parts iguals, això seria el resum.

- PUBLICITAT -