Per Francesc Mauri | TV3 / AMIC
Deixeu-me que us desenvolupi aquest article amb el permís del mestre en energia i del necessari model net de futur, en Pep Puig. Agafo moltes de les idees del seu article a l’Unilateral i que em semblen molt assenyades. Any 2002, decret d’implantació de l’eòlica a Catalunya amb notables restriccions i Jordi Pujol que defensava un futur de Catalunya “brut” amb tèrmiques i nuclears (en canvi, de la mà d’Albert Vilalta, va ser el pare dels rius nets i una envejable xarxa de depuradores). Tornem-hi el 2009, aquest cop el govern tripartit amb un projecte de gairebé aturada. En aquest marc, de pràctica paralització, només es va posar en funcionament (març 2018) un únic projecte, d’un sol aerogenerador: el projecte comunitari Viure de l’aire, fet realitat amb les aportacions de cap a 600 persones físiques i jurídiques, que van ser capaces d’aplegar cap a 2.800.000 € per portar-lo a bon port.
L’administració catalana, amb els Decrets 174/2002 i 147/2009, va tardar 4 anys a lliurar les corresponents autoritzacions. Arriba el Decret Llei 16/2019 va ser fet, i aprovat molt majoritàriament al Parlament, per derogar els dos nefastos Decrets esmentats, per respondre i ser coherents amb la Declaració d’Emergència Climàtica feta pel mateix govern de la Generalitat, declaració que implica, juntament amb el Pacte Nacional per a la Transició Energètica a Catalunya, el capgirament del sistema energètic heretat del franquisme, i perpetuat pels hereus del règim del 78. Les energies renovables, a diferència del carbó, el petroli o el gas, les tenim en abundància a Catalunya. Amb el sol i el vent, les dos grans generadores actuals d’electricitat amb les tecnologies del moment som imbatibles.
Actualment hi ha grups que es neguen a projectes que afecten, segons els seus arguments el paisatge o el desenvolupament agrari i ramader. Com a geògraf que soc vocacional i universitari entenc perfectament aquesta preocupació i ganes de que sigui compresa. Però en Pep Puig o jo mateix ens preguntem quina pot ser la raó de fons que fa que hi hagi grups de persones que s’oposin als projectes de captació dels raigs del Sol i la força del vent? Potser hauríem d’anar a preguntar-nos a qui beneficien els projectes proposats? o, a on va a parar la riquesa generada pels projectes? A grups empresarials fins fa pocs anys gairebé exclusivament. Lògic que en part ara sigui així, doncs disposen de grans capitals però s’ha de comptar amb les persones i amb les comunitats locals. Les inversions fetes des del territori i recuperades en molt poc temps ara haurien de jugar un paper equilibrador en tots el sentits i moderador de segons quins projectes. Els granets de sorra, fan una platja.
Pep Puig es planteja (ho comparteixo plenament) i reprodueixo les seves encertades paraules: El segle XXI tenim incomptables exemples de com comunitats locals d’arreu del món s’organitzen per dur a terme projectes de generació amb fonts renovables d’energia. I ens podem preguntar: com és que a Catalunya no s’ha fet això? Tinc la impressió que una part de la resposta cal cercar-la en què moltes comunitats locals no disposen de la suficient capacitat per fer realitat projectes renovables perquè han estat empobrides pel sistema econòmic vigent, de mentalitat i pràctica extractora de riquesa local per posar-la en mans de determinats grups de poder. A Catalunya hem de ser capaços de transformar radicalment l’obsolet sistema de proveïment d’energia que en va deixar en herència el franquisme i que s’ha anat reproduint, des de la mort del dictador. Avui tenim els marcs legals europeus que faciliten poder fer un CAPGIRAMENT energÈTIC amb les persones al centre del sistema d’energia (Directives europees de renovables i del mercat elèctric que donen personalitat jurídica a les comunitats d’energia). Serem capaços, tots plegats, d’estar a l’altura dels temps que ens han tocat viure?
