Recorde els primers vicaris del meu poble, que vaig conèixer molt poc: D. Fernando. D. Rafael i D. Bernardo. No sé si per eixe ordre
Però sobretot recorde D. Miguel Díaz Valle, el vicariet que, acabat de ser ordenat prevere el setembre de 1969, va ser destinat a l’Alcúdia, el seu primer destí pastoral.
Miguel, un jove vicari que arribà al meu poble en el postconcili, revifà la fe dels alcudians, organitzant grups de pregària, de revisió de vida, de litúrgia. Vam ser els jóvens d’aquell moment i els grups de matrimonis, que vam rebre d’ell les novetats d’un concili que venia a portar un aire fresc i nou a l’Església Avançat i de tarannà obert, D. Miguel venia a l’Alcúdia, convençut que el Vaticà II era un pas de l’Esperit que renovaria i donaria un nou vigor a la nostra comunitat cristiana
Malgrat ser d’Utiel, D. Miguel, un home entranyable i ple de bondat, ple d simpatia i amb una ironia molt fina, va ser el primer capellà que presidí cada diumenge la missa en valencià, animat per un grup de jóvens que volíem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Jo mateix li traduïa l’homilia al valencià i ell, amb plena normalitat, la deia sense problemes.
Després vam tindre de vicari José Enrique, un capellà de Benissa, un home d’un cor gran i bo, amable i afable, obert, amic de tothom, rialler i irònic, que continuà amb entusiasme la missa en valencià que havia iniciat D. Miguel a la nostra parròquia. Cal dir que en casar-se amb Mer, alguns, sense compassió ni educació, li van girar la cara, ell que sempre va ser un home atent i servicial, disposat a ajudar tothom. Ara, com D. Miguel, ja és a la casa del Pare, on haurà estat acollit amb els braços oberts pel bon Déu.
Després vingué a l’Alcúdia un nou vicari, D. Vicent, de Guadassuar, que la mort s’emportà també (com els dos anteriors vicaris) massa prompte i que, com D. Miguel i José Enrique, també deia la missa en valencià cada diumenge.
I després de molts i molts anys sense vicaris, el 8 de setembre va ser presentat, durant la missa del dia de la Mare de Déu de l’Oreto, el nou vicari, D. Javier Navarro, nascut a Albacete, ordenat prevere el 2020.i que amb el rector, D. Fernando, fan un bon tàndem en la tasca apassionant de revitalitzar i reevangelitzar la comunitat cristiana de l’Alcúdia.
Vaig conèixer D. Javier a l’església del meu poble el 15 de setembre, aprofitant que estic passant uns dies a l’Alcúdia amb les meues germanes. D. Javier és un jove inquiet i enamorat de l’Evangeli, senzill i humil, atent, alegre i amable. Com que és d’Albacete parla normalment en castellà, tot i que entén la nostra llengua per això jo sempre li parle en valencià. Però el 6 d’octubre, que jo vaig presidir l’Eucaristia a l’església de l’Alcúdia, (i com faig sempre, en valencià) D. Javier va tindre un gest molt bonic. I és que va fer una part de la pregària eucarística en valencià. I ho va fer molt bé. I per això al final de la missa el vaig felicitar públicament des del presbiteri, ja que el seu valencià era de 10, com li vaig dir. Els qui estaven a missa van fer un fort aplaudiment a D. Javier per la seua valentia i per la seua actitud pastoral d’utilitzar la llengua del poble. I és que D. Javier fa seues, sense problemes, les paraules del papa Francesc, quan ens recorda tantes vegades (perquè fa falta que ens ho recorde), que els pastors “han de fer olor d’ovella”. És a dir: han de fer-se poble, servint la comunitat cristiana que tenen encomanada, acompanyant i encoratjant els cristians que, no ho oblidem, els pastors han de servir. ¿I quina millor olor d’ovella pot fer un capellà, que utilitzar la llengua del ramat que té confiat? I és que no són els cristians els qui han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor qui ha de parlar la llengua de les ovelles, per sentir-se així, més integrat a la comunitat que el bisbe li ha encomanat. Per això en la missa del 6 d’octubre, on vaig felicitar D. Javier per la valentia a dir una part de la pregària eucarística en valencià, li vaig dir que a partir d’eixe dia i amb el gest que havia fet, era més alcudià que un mes abans, ja que havia utilitzat la llengua de l’Alcúdia. I és que parlar en valencià, predicar i celebrar en valencià, és una qüestió de voluntat. El qui vol celebrar la missa en valencià, només que tinga una miqueta de sensibilitat per la llengua de la comunitat que serveix, ho pot fer fàcilment. I els qui no ho fan, és perquè no volen!
El cas del vicari de l’Alcúdia és un exemple per als capellans que, tot i ser valencianoparlants, no tenen la sensibilitat que ha tingut D. Javier Navarro, ja que celebrant en valencià, s’ha inculturat i s’ha incardinat més en la comunitat cristiana de l’Alcúdia. Com el missioners que a l’Àfrica o al Japó, aprenen la llengua del poble que serveixen.
