Els llaços grocs, presents a places i carrers (també al País Valencià) són l’expressió de solidaritat amb els líders independentistes, empresonats injustament (Vilaweb, 6 de setembre de 2018). I no ho dic jo això d’injustament empresonats, sinó Amnistia Internacional, que ha demanat que es retiren les acusacions de sedició i de rebel·lió sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, en presó des de fa més de 300 dies i també la seua llibertat. AI no només ha demanat això, sinó que també ha acusat el Tribunal Suprem espanyol “d’agreujar aquesta injustícia”, que és l’empresonament dels dos Jordis. I és que AI ha considerat les acusacions de rebel·lió i de sedició com a “injustificables, i per tant han de retirar-se”, segons ha declarat la Sra. Gauri Van Gulik, directora d’AI per a Europa. Per això AI, que ha demanat que els presos polítics catalans siguen alliberats, ha afirmat que “la prolongació de la presó provisional constitueix una restricció excessiva i desproporcionada del dret de llibertat d’expressió i de reunió pacífiques”.
Per a AI, tant Sànchez com Cuixart “tenien dret d’expressar opinions contràries a les decisions del Tribunal Constitucional, com també d’organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya”. Cal recordar que ni la Justícia britànica es va atrevir a acusar Ghandi de rebel·lió, per haver defensat la independència de la Índia. Però és evident que l’Estat espanyol no s’assembla ni de lluny al Regne Unit de la Gran Bretanya.
En el seu informe anual, AI també critica l’ús excessiu de la força que va utilitzar la Policia Nacional i la Guardia Civil l’1 d’octubre de l’any passat, cosa que no reconeix el coronel Pérez de los Cobos (coordinador policial l’1 d’octubre), que lluny d’acceptar la desautorització d’AI, va afirmar que “no hubo cargas policiales sino actuaciones para hacer cumplir un mandato judicial”.
Per a la presència dels llaços grocs (en solidaritat amb els presos catalans) el Sr. Francisco Sánchez ha escrit l’article: “El pokemon amarillo” on qualificava de “jueguecito” aquest símbol. En el seu article, el Sr. Sánchez defensava la licitud de treure els llaços grocs que uns altres, abans, havien posat. El Sr. Sánchez ironitzava sobre que “Se pueden poner lazos amarillos pero no se pueden quitar”, equiparant el fet de posar i de traure els llaços. I és que el Sr. Sánchez creu que una acció és semblant a l’altra, i per tant, si una persona posa un llaç groc, una altra té el mateix dret per a traure’l. I això no és ben bé així . Només uns exemples: el dijous de la segona setmana de Pasqua, a Alacant, hi ha gent que posa un cobertor al seu balcó amb la imatge de la Santa Faç. ¿Algú creu que és legítim o lícit, que una altra persona arranque eixe cobertor amb la Santa Faç? O bé en la festa de Corpus a València, quan es posen tapissos als balcons, ¿una persona disconforme amb el Corpus o que no li agraden els tapissos pot llevar-los? O si uns aficionats del Vila-real o del València posen al carrer unes banderes d’aquests equips ¿és lícit que unes altres persones les traguen? ¿Els polítics del PP i de Cs arrancarien els llaços de color rosa en solidaritat amb les dones que pateixen càncer de mama? ¿O els llaços rojos per defensar la lluita contra la sida? ¿O els llaços morats en suport al moviment feminista? ¿O els llaços amb l’Arc Iris dels homosexuals?
El mateix passa amb els llaços grocs. Tots els llaços tenen cabuda als nostres pobles, perquè el carrer és de tots i els diversos signes expressen la pluralitat de la societat. Davant els llaços grocs, els qui no estan a favor d’ells haurien de posar llaços de color carabassa o blaus o amb els colors de la bandera d’Espanya, però no traure els grocs. Perquè si els qui són contraris als llaços grocs diuen que el carrer és de tots, si foren conseqüents amb aquesta idea no haurien de traure els grocs, sinó posar-ne ells, uns d’un altre color. Els qui arranquen els llaços grocs només actuen a la contra, destruint un símbol, però sense aportar ells cap altre signe que contrareste el groc. És com si en unes eleccions, un partit es dedicara a arrancar els cartells dels altres partits, sense posar-ne cap de propi.
Com tots els llaços, amb un significat polític o social, els grocs són un signe de solidaritat amb els presos independentistes. I per això, per preservar la pluralitat de la societat (no la neutralitat, perquè la neutralitat no existeix) als qui no els agrade el groc que posen un llaç d’un altre color. Però respectant els adversaris. Traure els llaços grocs és com traure els domassos de Corpus o arrancar (perquè no els agraden) les banderes del Vila-real o del València que els seus seguidors posen als carrers.
Posen vostès els llaços que vulguen, però no traguen els altres, perquè en democràcia és bàsic el respecte als adversaris. Però quan no hi ha arguments s’utilitza la demagògia i fins i tot la violència. Com fa la Sra. Bonig, màxima dirigent del PP del País Valencià, que en aparèixer llaços grocs a les reixes de l’estació del Nord de València (Vilaweb, 6 de setembre de 2018) ha demanat al President Puig que ordene la retirada d’aquests símbols i perseguisca els qui els posen. Una vegada més veiem com entén la Sra. Bonig la llibertat d’expressió, en voler reprovar el President de les Corts Valencianes per una piulada del Sr. Enric Morera, on qüestionava la presó preventiva dels líders independentistes. Protestarà també la Sra. Bonig contra AI?. Així és com defèn la llibertat d’expressió la líder del PP valencià. Igual que fa 50 anys, quan els censors deien què es podia publicar i què no. O com el ministre Manuel Fraga quan deia: “la calle es mía”.
