- PUBLICITAT -

 

Ací a Castelló, en una època no molt llunyana, se celebraven els combregars. Es tractava d’una processó per a administrar el sagrament de l’Eucaristia als malalts i impedits en les seues cases (als que ho demanaven, és clar). L’Església, en els seus manaments, diu que cal «combregar almenys per Pasqua Florida». Ara els malalts poden rebre la comunió quan els ve bé.

Era una processó molt bonica, perquè es feia el matí del dilluns posterior a la huitava de Pasqua, dia en què la Comunitat Valenciana celebra la festa de Sant Vicent Ferrer. I clar, ja es notava en l’ambient la primavera, amb les olors de la flor de taronger, la llum i l’alegria que es manifestava en les persones.

Jo recorde quan era xiqueta, a casa de la meua àvia Pauleta, que vivia al carrer dels Sants de la Pedra, estar pujada a una cadireta davant del balcó per a tirar floretes al Santíssim quan passava la processó; sempre eren flors d’una planta que la meua àvia tenia al corral de sa casa i que en eixa època estava en plena floració. Li déiem «jeringuillera», però el seu nom en valencià és salinda o vareta de Sant Josep.

Ara, de la millor manera que puga, vos descriuré com era la processó. Davant de tots anava el senyor Eduardet Peris fent sonar la campaneta. Després, el sagristà amb la creu parroquial i els dos escolanets amb els cirials, un a cada costat. Els seguien més escolanets amb encens, l’olor del qual es mesclava amb el de la murta que de bon matí s’havia escampat pels carrers per on havia de passar la processó. A continuació, tots els seminaristes que hi havia al poble formant filera (que, per cert, n’eren molts, encara que no tots aplegaven a cantar missa), molt mudats amb sobrepellís immaculat i emmidonat. Tota esta representació donava pas a la cosa més important: el senyor rector, cobert amb capa pluvial, subjectava el Santíssim amb l’humeral i el presentava a la veneració dels fidels. Al seu costat anaven els altres capellans revestits amb dalmàtiques. El Santíssim anava davall del pal·li, que consistia en quatre pals a cada costat que sostenien una tela adomassada formant un tendal. La Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, li retia honor amb els fusells cap avall. Al pas del Santíssim tots els qui podien s’agenollaven i, els qui no, inclinaven el cap en senyal d’adoració. Quan entrava a una casa, tota la família el rebia amb ciris encesos alhora que la banda feia sonar la Marxa Reial. Quan n’eixia, la família el despedia també amb els ciris encesos i la Lira tornava a tocar la Marxa Reial. Entre casa i casa interpretava marxes de processó.

Ensacant l’arròs – Foto de Vicent Ventura

En aquell temps Castelló era un poble eminentment agrícola i es cultivava molt d’arròs. Pel febrer començaven a preparar els bancals on s’havia de sembrar l’arròs, per a fer el planter. Se solia fer esta faena per Sant Josep. Fins a primeries de maig aquells bancals anaven cada dia fent-se més verds i pareixia que allò no acabaria mai de créixer. Quan venia maig, s’arrancava el planter i s’anava repartint pels diferents camps que ja estaven preparats per a plantar-lo. Perdoneu que faça esta xicoteta explicació sobre l’arròs, però és que el dia dels combregars sempre era un dia de molta faena per als llauradors, i també per als rossiners, que havien d’estar al camp preparant els bancals. Açò no era impediment perquè molta gent acompanyara el Santíssim; no sé si devia ser fe o tradició. El que passava és que hi havia una considerable assistència masculina. De fet només podien assistir els hòmens. Les dones no hi podíem anar, no sé per què. Això sí, a la vesprada, tots al Castellet a regolar la mona.

PUBLICITAT

Matilde Borja Talens

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací