CN | Vicent Ventura
Els caragols en Castelló són bàsicament (Però no exclusivament) un producte de principis de tardor, associats a les tempestes del final de l’estiu que els fan sortir dels caus als marges de pedra seca, o junt als feixos de canyes, o als braçals i sèquies de les terres baixes, o simplement per els marges dels bancals, i que cal localitzar sota la pluja, si es dèbil, o molt poc després, preferentment de nit i amb l’ajut d’algun llum (avui de qualsevol tipus, sobre tot a bateries o piles, però abans de carburo).
Després, un cop recollits, cal fer-los dejunar o purgar unes dies tancats a la caragolera de vímet o terrissa, encara que, a voltes, els alleugerim el dejuni amb herbes aromàtiques que en perfumen la carn (romaní, timó, fonoll), preludi de l’anada a l’olla on, un cop ben rentats, són ‘enganyats’ amb una cocció molt suau en aigua que evita que queden amagats dins la closca, a punt per anar a la cassola amb la corresponent salsa. Si les dies son bones, se deixa la cassola al sol i s’estalvia el foc per a calfar-la durant l’engany. Per la vorera se fa un cavallonet de sal per que no fugen. El que no trau la molla, viatja cap al fem abans de la cuita.
A Castelló i a tota la Ribera hi ha infinitat de maneres de preparació tradicional, amb ceba i vitet, amb tomaca, en arròs caldós, en la paella, en salsa, ja dic, de mil maneres i totes delicioses.
Un exemple?
Utilitzant una cassola de fang gran, sofreginem una poca tomaca, ceba i el vitet, tot això tallat molt fi. Quan ja ens sembla gairebé fet, afegirem la menta o herba sana, sal al gust, i els caragols (Mai menys de dues dotzenes per barba, per anar bé), amb un vaset de vi blanc, removent tot molt bé, i deixarem coure tapat a foc moderat durant uns minuts, fins que redueixi la salsa al nostre gust.
Es treu la cassola a la taula, i a mullar pa i menjar-se els caragols, amb l’ajuda d’un escuradents. I una bona ampolla de vi per a remullar.
És clar que, sovint, els impacients volen avançar un tast i en posen uns quants, just rentats, damunt d’una planxa plana o qualsevol atuell pla, espolsats de sal i pebre i regats amb un rall d’oli, per coure’ls torrats. Abans, potser, ho feien com a completant el magre menjar, i que al camp se feia tapant un grapat de caragols acabats de recollir amb fenàs sec que s’encenia “fins que els caragols xiulaven”, senyal que indicava que els moros, les xonetes o els cristians ja eren cuits.
També hi ha una collita per a iniciats: els caragolets emparrats a la canya seca del fonoll. Amb el toc d’anís de la planta, però de mida que no permet aspirar a la llauna, acompanyaven un deliciós arròs caldós dels de xuplar-te fins als colzes.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
