Malgrat que pareixen dos segles, a penes hi ha transcorrit dos anys des que va començar aquesta bogeria col·lectiva, i continuem patint les conseqüències. Ara bé, es podien haver fet les coses d’una manera diferent per evitar la pitjor pandèmia vírica en cent anys? Potser. O no, perquè probablement qualsevol mesura dràstica haguera fracassat, atesa la desconcertant capacitat de transmissió que ha exhibit SARS-CoV-2, i més amb el nostre taló d’Aquil·les: la mobilitat social.
Quasi tots vam infravalorar el potencial del virus des del principi, a excepció d’unes poques veus més experimentades —i sobretot independents— com la del cirurgià Pedro Cavadas, que va vaticinar la que ens venia damunt mitjançant el sentit comú d’un metge viatjat.
Les previsions inicials, almenys les oficials, de la majoria d’autoritats públiques estan a les hemeroteques, i sentències lapidàries com Espanya no tindrà més enllà d’algun cas diagnosticat (Fernando Simón dixit) posen de manifest que aquest fastigós bitxo és imprevisible.
Com que el temps ha jugat a favor de SARS-CoV-2, ja té uns quants cognoms al seu DNI (Alpha, Beta, Delta, Òmicron) i, fins i tot, malnoms (Òmicron B.1, B.2) perquè ha gaudit d’un fèrtil camp de proves que li ha permès evolucionar al voltant del món, sobretot a Sud-àfrica, on a penes va arribar la panacea de les vacunes procedents del nostre —pomposament nomenat— Primer Món.
I com està la qüestió vírica a Castelló? Doncs, no vull avorrir els lectors amb xifres tan volàtils que canvien cada pocs dies, però sí em referiré a unes poques dades significatives per a reflexionar. La població actual a Castelló és de 6996 ànimes (INE, 1 de gener de 2021). Segons l’OMS, hi ha un risc alt de transmissió comunitària en qualsevol malaltia que supera els 250 casos/100.000 habitants, i Castelló té actualment una incidència de 5.656 casos/100.000 habitants (font CN, 03/02/2022). És a dir, ja no és que estem en la fase de transmissió comunitària, sinó en rompan filas. Els darrers quatorze dies han donat positiu 399 veïns, o siga, s’han contagiat en dos setmanes més del 5’7 % dels castelloners. A més a més, des del primer registre de contagi per SARS-CoV-2 al nostre poble (31/01/2020), han donat positiu 1.981 persones, un 28’3 % de la població. Un de cada quatre castelloners i castelloneres ha sigut amfitrió de l’omnipresent coronavirus.
No està gens malament per a un organisme tan xicotet que ni tan sols respon a la definició de ser viu perquè no té cèl·lules pròpies; de fet, a penes està format per una simple cadena d’ARN rodejada d’una estructura proteica, però quan infecta un ser viu és capaç de reproduir-se amb solvència a través de les cèl·lules de la seua víctima per poder sobreviure.
Així doncs, l’interrogant està en la ment de tots: estem davant de la fi d’aquesta amenaça permanent? Ningú té la bola de cristal a mà, però podem revisar de reüll els precedents més semblants. Tot i que hi ha antecedents recents de contagi humà per altres coronavirus, cap va aplegar tan lluny, per la qual cosa cal desenterrar dels llibres d’història el cas més semblant: la pandèmia de la grip espanyola (1918-1920). És instructiu escoltar les lliçons del passat perquè, tot i amb diferències, les evidents similituds poden ser un llum davant la incertesa.
Sembla una paradoxa perquè, encara que estem en els nivells màxims d’incidència, els epidemiòlegs pronostiquen l’evolució de la pandèmia envers d’altra fase de la transmissió a menys: l’endèmia (tal com va ocórrer amb la grip espanyola: després de dos anys de pandèmia, el virus va esdevindre una grip més inòcua, molt semblant a la actual). SARS-CoV-2, seguint la teoria més acceptada, ens visitarà de tant en tant i el contagi serà recurrent en el temps en una zona concreta, o siga, es donaria la cronificació del contagi en eixa zona, però no d’una manera massiva com en un període de pandèmia. Tal volta, es controlaria amb una estratègia més selectiva de vacunació.
I en aquest punt, ja és moment de plantejar-lo: Òmicron és com una simple grip, com diuen per ahí? Segons els experts, per a la majoria de contagiats —no tots— sí; açò sí, per als contagiats vacunats, perquè els que no ho estan seran més propensos a contagiar-se i a patir una pitjor covid. Les estadístiques actuals sobre el virus a Espanya continuen esclaridores respecte a totes les fases de la transmissió: en contagi, ingrés hospitalari, UCI i mortalitat són majoria els no vacunats en totes les franjes d’edat.
Ara bé, la crisi sanitària és tan greu com ens l’han pintat (per exemple, com la grip espanyola)? Amb relació a la saturació del personal sanitari i dels recursos als centres de salut i els hospitals és òbvi que sí, perquè ha provocat un dramàtic retràs en el diagnòstic d’altres patologies i a més a més s’han endarrerit moltes operacions, ja que els pacients ingressats per covid han acaparat els llits. No obstant això, considerem la xifra global més luctuosa per saber com s’ha comportat realment SARS-CoV-2 a Castelló. Com ja hem vist, 1981 persones han donat positiu, i 8 d’elles han faltat. Una senzilla regla de tres revela, doncs, que de les persones contagiades —les comptabilitzades oficialment— han sobreviscut al virus més mediàtic del segle el 99,58 %. Per tant, amb tot el respecte per les famílies dels finats i sense entrar en les conseqüències molt reals de la covid persistent, la pitjor cara del contagi s’ha mostrat prou discreta a Castelló.
Tant de bo, i de tot cor, aquesta traca final a Castelló —i a tot el món— siga veritablement l’avantsala de la fi d’aquest mal de cap mundial. De moment, cal abandonar el pànic, però hem de mantenir el respecte al contagi i, en tot cas, crec que és més prudent i útil escoltar amb atenció què diuen els epidemiòlegs i, en canvi, deixar en quarantena les sentències d’eixos altres grans intelectes del món sanitari com ara Miguel Bosé o Paz Padilla.
Antonio, interessant el que dius, gràcies
Gràcies!
Comments are closed.