Això és el que va dir l’arquebisbe de València en la seua carta setmanal del 14 de juliol passat, si canvieu el terme “valencià”, per, “la enseñanza religiosa” i “l’Església”, per “la escuela”. I és que en el seu text, adreçat als pares dels alumnes, el cardenal Cañizares afirmava que la religió a l’escola és un dret inalienable.
L’arquebisbe de València, a la web de l’“arzobispado” (una web única i exclusivament en castellà), deia en la seua carta setmanal (titulada, Enseñanza religiosa escolar: un derecho inalienable), que “la enseñanza de la religión es un aspecto fundamental en la formación integral de la persona y un elemento imprescindible en el ejercicio del derecho de la libertad religiosa”. I l’arquebisbe de València ho justifica a partir de la Constitució, que “así lo reconoce y garantiza”. Per això, l’arquebisbe Antonio Cañizares demanava als pares dels alumnes que, pel que fa a la religió a l’escola, “no lo olvidemos”, ja que “se trata de un mandato constitucional”. L’arquebisbe Cañizares remarcava de nou en la seua carta setmanal, que l’ensenyament de la religió “es un derecho garantizado por la Constitución Española que hay que cumplir”. I per això mateix, el cardenal Cañizares recordava als pares dels alumnes, que “tienen el derecho de educar a sus hijos conforme a sus propias convicciones”.
Els cristians valencians, que veiem prohibida la nostra llengua a l’Església, també creiem que el valencià als temples és un dret inalienable, ja que, a més de ser la llengua pròpia del País Valencià, també la Constitució empara el nostre dret a utilitzar el valencià als temples i per tant, a viure la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, cosa que tenim prohibida fins ara.
No sé si els bisbes valencians no han llegit l’article 3 de la Constitució, ells que la defensen aferrissadament. L’article 3.2 diu, per si no ho saben, que “les altres llengües espanyoles”, (com el valencià, evidentment), “seran també cooficials a les respectives Comunitats Autònoms”. I l’article 3.3 remarca que “la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya”, com el valencià, “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
Si el valencià, segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, és oficial al nostre país i si constitueix una riquesa i un patrimoni cultural, i a més, és objecte d’especial respecte i protecció, com diu la Constitució espanyola, ¿per què els bisbes valencians continuen marginant, menyspreant i excloent el valencià dels temples?
Si la religió a l’escola, segons la carta setmanal del bisbe de València, està protegida per la Constitució i és, per tant, un dret inalienable, ¿per què el valencià, que també està protegit per la Constitució, actualment no és un dret inalienable per als nostres bisbes, ja que ni el protegeixen ni l’utilitzen?
Per això és sarcàstic, a més d’insultant, que el punt 11.12 de la proposta onzena de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia”, afirme que el valencià és “una realidad en la vida social i eclesial”. El valencià és una “realidad” la vida eclesial? ¿De veritat? ¿Com s’atreveixen a editar las “Constituciones del Sínodo”, dient que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els bisbes valencians no només no utilitzen el valencià (ni l’afavoreixen a la litúrgia), sinó que el prohibeixen? ¿Com s’atreveixen a dir que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els nostres bisbes tenen el Missal Romà (traduït al valencià per l’AVL), segrestat, sense que el presenten per a ser aprovat?
Només l’autoodi a la pròpia llengua explica l’actitud dels bisbes valencians, que exclouen el valencià de les celebracions litúrgiques i dels Seminaris, tot impedint als cristians valencians de celebrar la nostra fe en valencià, als temples del nostre país.
El viatge del papa Francesc al Canadà, del 24 al 30 d’aquest mes, tindrà un caràcter penitencial, ja que el papa demanarà perdó pels abusos i pel menyspreu que alguns catòlics van tindre en relació a la identitat dels pobles indígenes d’aquell país. El papa demanarà perdó pels horrors soferts pels indígenes, per part d’institucions que buscaven “reeducar” els jóvens nadius, com ha mostrat l’informe que qualifica de genocidi cultural l’intent d’eliminar els costums indígenes i perpetrar l’assimilació cultural. Per això el papa, el passat 1 d’abril, demanava perdó pel menyspreu que els catòlics vn fer anys enrere i deia: “Sent vergonya i dolor pel paper que alguns catòlics han tingut, per la falta de respecte cap a la seua identitat”, la dels indígenes, “la seua cultura” (El País, 14 de maig de 2022).
També algun dia, almenys ho espere així, els bisbes que succeiran als actuals bisbes valencians, també reconeixeran i hauran de demanar perdó (com ha fet el papa en relació als pobles indígenes del Canadà), al poble valencià i a la nostra cultura, per la falta de respecte a la nostra llengua i pel menyspreu que van mostrar cap a la nostra llengua els seus antecessor, que no només no van respectar i afavorir el valencià, sinó que van intentar exterminar-lo, com ho va intentar el franquisme.
Documents relacionats:
Pla Pastoral Diocesà – núm. 107
Constitucions del Sínode Diocesà de València – Proposta 11
