Fa unes setmanes el Tribunal Suprem, en un nou intent d’erosionar i ferir la nostra llengua, va prohibir 17 articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat del País Valencià, prohibint dos dels drets fonamentals per a la salut del català: primer: que el català (o valencià), siga la llengua prioritària de l’Administració de la Generalitat Valenciana, anomenada llengua pròpia a l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. I segon: que els ciutadans valencians, balears i catalans, no puguem relacionar-nos administrativament en la nostra llengua. Això vol dir que, per més paradoxal que siga, els governs d’aquests territoris no es poden adreçar entre ells en la llengua que compartim, la llengua d’Ausiàs March, de Salvador Espriu i de Ramon Llull, sinó en castellà.
Jo, que sóc valencià, i que parle en valencià amb els meus germans monjos, tant si són catalans com si són mallorquins o de la Franja de Ponent, mai no he tingut cap necessitat d’utilitzar un diccionari per entendre’m amb el P. Abat, nascut a Santa Eugènia de Ter, ni amb el P. Emili Solano, d’Alcampell, ni amb el G. Llorenç Julià, d’Ariany. Ni tampoc amb el G. Xavier Caballé, de Terrassa, el G. Andreu Martínez, de la Sénia o el P. Antoni Pou, de Son Macià-Manacor. I és que quan vaig travessar l’Ebre per primera vegada (ni mai més) no em vaig veure obligat a canviar de llengua ni a fer ús del diccionari. Per això trobe absurd que el Suprem obligue els governs que compartim una mateixa llengua a comunicar-se entre ells en la llengua de Cervantes.
El que no sé, és si algun dia el Tribunal Suprem s’atrevirà a fer amb mi el mateix que ha fet amb els governs del País Valencià, de Catalunya i de les Illes i em prohibirà parlar en valencià, com faig amb normalitat, amb els monjos catalans, aragonesos o mallorquins i m’obligarà a parlar amb ells en castellà, com ha fet el Suprem amb les Administracions de Catalunya, el País Valencià i les Balears.
No sé si el dimarts passat, que a Barcelona es van reunir el Sr. Ximo Puig, president del País Valencià i el Sr. Pere Aragonès, vicepresident de la Generalitat de Catalunya, també van haver de parlar en castellà, per decisió del Suprem.
Tombant els articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, que regula com s’ha de comunicar institucionalment el govern valencià amb les autonomies del mateix àmbit lingüístic, és a dir amb Catalunya i les Balears, el Tribunal Suprem ha mostrat, una vegada més, la seua irracionalitat, el seu despotisme i el seu analfabetisme, a més de la seua intenció de trossejar, ferir i anorrear la nostra llengua. I després, el Tribunal Suprem encara s’atreveix a demanar respecte a la Constitució. Això sí, menyspreant l’article 3.3 que diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
Com deia el poeta turc, Musa Anter, “si la meua llengua sacseja els fonaments del teu estat, és perquè has construït el teu estat damunt del meu país”.
Sort que l’Església Catalana (a diferència de la valenciana) protegeix i afavoreix la nostra llengua i que els monjos de Montserrat, catalans, valencians, mallorquins i de la Franja, tenim més seny que els membres del Tribunal Suprem i parlem en la mateixa llengua amb tota naturalitat. Sense necessitat de diccionaris ni de vetos absurds.
