Relleu a la direcció de la Banda Simfònica Lira Castellonera, el propòsit d’un nou horitzó
Tots els canvis en les entitats són traumàtics, uns més que altres, alguns, pocs, que semblen no repercutir ni en bé ni en mal, també ho són.
Analitzem el present, la marxa de Bea de la direcció de la Lira Castellonera, però no comparant-la amb cap altra, sinó atenent al fet en si, formalment ha estat un cessament acordat de la relació, una convivència de beneficis mutus, mai sabrem si necessaris, si equivalents, però han estat lliurement assumits per ambdues parts.
Castelló és formal, i correcte, mai parlarà malament de qui ha fet el seu camí sense enganys, que no podem dir a ningú, el que et vinga a la boca sense reflexionar, ni molt menys faltar a la veritat per poc que ens agrade un cert resultat, i no un altre, molta sort Bea. Triomfa, vola ben alt!!!, i com digueres en la presentació de festes, i no es deu perdre per l’aire: Ja soc una més de Castelló!!! I ens ho creiem, perquè on vages i hages de dir per on has passat, quan nomenes aquesta Societat, al teu cor i no ho podràs evitar, portaràs escrit i no serà un rengló més del teu currículum: Lira Castellonera on vaig començar a volar.
I qui serà qui prendrà les rengles de la Lira Castellonera? Doncs un experimentat jove, clarinetista i director, nascut l’any 75 a València, nomenat Sergio Navarro Bonaviña, a part d’important currículum ve avalat per dos comentaris que ens han arribat, molt positius, el respecte i l’admiració que té per la història de la Banda que dirigirà, i un compromís de treball que de dur-lo a cap es notarà ràpidament en la vida d’aquesta societat musical.
No sols dirigirà la Banda Simfònica, també estarà al corrent dels assajos i actuacions de totes les formacions de la Societat, i atendrà l’escola com a embrió de la Musical, no donarà classes ni assajarà, però sabrà de l’alumnat i del nivell que porten abans d’ocupar un seient en qualsevol formació de la nostra musical.
Si, canviar és traumàtic, ja que a tots no agradarà, però demostrar passió i confessar que t’han tremolat les cames, de saber cap on vas, t’accepte això com el teu aval. I només que ho intentes, portar endavant el programa de treball que ens diuen que has exposat, mereixes que tingues sort, la que el desitgem, tanta com la que per a nosaltres volem, i segur que la tindrem si treballem, treballem i treballem…
