El 9 d’octubre del 2014 va nàixer el projecte castelloner PilotaViu, un diari digital de pilota valenciana.
Duran els 4 anys i 3 mesos de treball ininterromput sols han tingut un objectiu, donar-li visibilitat a l’esport de la pilota.
Durant este temps han sigut nombrosos els col·laboradors que han enviat resultats, fotos, notícies o opinions, que han ajudat enormement i pels que només poden tindre un infinit agraïment.
Amb l’objectiu de ser més que un diari i arribar al màxim públic possible, han informat sense restriccions, des de tots els àmbits i modalitats, tractant la pilota amb la normalitat que li correspon a un esport ‘normal’.
Ara, ha arribat el moment de fer una aturada en el camí, analitzar amb detall tot el que s’ha aconseguit i deixar pas als nous projectes que han sorgit els últims temps.
Ací us deixem un article de Sergi Urbà
En efecte, alguna cosa passa en la pilota valenciana quan una bona part de la gent que s’hi desviu verbalitza que n’està fins al capdamunt, cremada, marginada i, fins i tot, avorrida de tanta martingala inútil i tanta floritura circulant pels mitjans de comunicació oficials. La pilota va bé? Sens dubte, aquesta és la pregunta que es fan alguns. Però també la pregunta que ningú amb responsabilitat en aquest món respon. Si més no, la pregunta prohibida en uns temps on el joc per excel·lència del País Valencià s’ha acostumat a viure de l’erari públic i de les donacions milionàries que arriben de tant en tant en forma de miracle econòmic sempitern. Hi ha alternativa? Doncs tot pareix indicar que no. I això és molt trist, perquè en part condemna els principals implicats, això és els jugadors, a callar i a jugar quan algú els reclama, és a dir, a fer el que s’ha fet tota la vida, una màxima certament lamentable que, en part, remet als temps on els postors, i els padrins, i la precarietat rural sostenien tot el canyaret. Allò era bonic, sí. I molt literari, també. Però insostenible en un present uniforme i globalitzat.
Avui, per tot, es perceben queixes, i abandonaments, i caceres de bruixes. Però res no transcendeix, ja que la pilota, per desgràcia, és un món minoritari i sembla que el millor, o el preferible, és no dir-ho, o en tot cas aparentar que els trinquets són una conjugació estel·lar de flors i violes, un circ identitari de folklore valencià on el que importa sempre és la imatge de bancalets cap enfora, mai la de bancalets cap endins. I qui vinga darrere, que reme! Arribat aquest punt, diferents actors implicats, amb idees i molt conscienciats en el revifament de la pilota, van caient l’un darrere de l’altre. I és una pena. Perquè ves a saber quan tornen a entrar en un trinquet. Gent nova que s’endinsa en la pilota per vocació, o per pur romanticisme o, simplement, perquè veu una potencialitat comercial i sap com activar-la o posar-la a funcionar. Però no. Acaben escaldats. PilotaViu n’és només un exemple. I ha durat quatre anys. Quatre anys de notícies, d’opinions, d’agendes, de debats… Quatre anys que s’acabaran en breu sense anar més enllà d’una palmadeta en l’esquena. Així d’agraït és aquest país!
“Adéu cavallers, que vos vaja bé en la vida”. Un eslògan molt definitori. I el pitjor no és això, no, el pitjor és que l’adéu de PilotaViu respon més prompte a la marginació, i a la incomprensió, i també al bandejament sistemàtic. Una pena, insistisc. Però això és el que n’hi ha. I el que n’hi haurà en els pròxims anys si la cosa no explota abans. Amb la desaparició d’aquest mitjà, no només se’n va el diari de referència de la pilota valenciana, sinó que també desapareixeran col·laboradors, estudiosos, tècnics, aficionats i gent diversa que s’estima tot allò que identifica un món valencià, autèntic i, en certa mesura, pur i resistent a la vulgaritat imperant. Per desgràcia, hi ha molta innocència en la pilota, o molta maldat, segons es mire. El problema, clar, és que alguns la paguen. I, per contra, alguns altres se n’aprofiten…
Gràcies per tot, amics.
Sergi Durbà
