El papa Benet XVI, el primer papa a renunciar a la Seu de Sant Pere en molts anys, ha mort. Com ha dit diverses vegades el seu secretari, monsenyor Georg Gänswein, en aquests últims anys el papa Benet XVI ha estat sempre “seré, en pau amb Déu, amb ell mateix i amb el món”. Fins a l’últim moment i malgrat la seua debilitat física, amb notòries dificultats per caminar, Benet XVI, com deia el seu secretari, s’interessava “per tot” i mantenia “el seu fi sentit de l’humor”. Ja fa temps que el seu secretari deia que Ratziinger s‘estava “apagant lenta i serenament com un ciri”. I així i tot, el 16 d’abril passat, Benet XVI encara va celebrar el seu 95è aniversari del seu naixement.
Fa uns mesos, el seu secretari, l’arquebisbe Georg Gänswein, deia que el papa Benet, malgrat el seu estat de salut, ja molt deteriorat, tenia “els ulls sempre desperts i brillants” però “la seua veu s’havia debilitat, els moviments s’havien tornat lents i les seves forces no el seguien”.
La renúncia del papa Benet a la Seu de Pere fa pràcticament deu anys va ser una sorpresa, pel fet que no estàvem acostumats a una decisió com aquesta. I és que des del segle XV, amb Gregori XII, no hi havia hagut cap bisbe de Roma que haguera presentat la seua renuncia. I amb tot, aquesta notícia de 2013 hauria d’haver estat normal, com ho és de normal la renúncia dels bisbes de tot el món en complir 75 anys. De fet, el Codi de Dret Canònic, al cànon 332.2, ja preveu la possibilitat d’aquesta situació, sempre que sigui lliure i manifestada formalment, com va fer el papa Benet XVI, l’11 de febrer de 2013, “essent molt conscient”, com ell mateix digué.
Sempre he cregut que l’actitud de Benet XVI en renunciar a la Seu de Pere, diu molt a favor de l’honestedat del papa Ratzinger, que no va voler eternitzar-se al Vaticà en fallar-li les forces. El papa Benet renuncià al ministeri de bisbe de Roma, successor de Sant Pere, un servei que li va ser confiat pels cardenals el 19 d’abril de 2005. Benet XVI va reconèixer honradament “la incapacitat per exercir bé el ministeri que em va ser encomanat” i per això va donar com a arguments de la seua renúncia, el fet que “les forces, per l’edat avançada, ja no són les que caldria per exercir de manera adequada el ministeri de Sant Pere”. I és que el papa era conscient que per a exercir el seu ministeri, calia “vigor, tant del cos com de l’esperit”.
Abans que Benet XVI, van renunciar al pontificat els papes Benet IX, el 1045, Celestí V, el 1294 i Gregori XII, el 1415. Per tant, han estat pràcticament sis segles, en els quals cap papa no havia renunciat a la Seu de Pere.
Nascut el 16 d’abril de 1927, Joseph Ratzinger ha estat el 265è successor de Sant Pere com a bisbe de Roma. Considerat un intel·lectual de primera fila, durant els anys 1946 a 1951 va estudiar Filosofia i Teologia a l’Escola Superior de Filosofia i Teologia de Freising i a la Universitat de Munich. Va ser professor de les Universitats de Bonn i Münster i ocupà la càtedra de teologia dogmàtica a Tubinga.
Ratzinger va ser ordenat prevere el 29 de juny de 1951 i assistí com a expert al Vaticà II per assessorar el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. El 1972, juntament amb els teòlegs Hans Urs vos Balthasar i Henri de Lubac, Ratzinger fundà la revista “Communio”. I és que, com ha dit el professor Juan Antonio Estrada, “Ratzinger va ser un teòleg obert durant el Concili i després es convertí en un tradicionalista que combaté idees que havia defensat abans” (Religión Digital, 30 de desembre e 2022).
Ratzinger va ser nomenat arquebisbe de Munich i Freising pel papa Pau VI el 27 de març de 1977 i creat cardenal, també pel papa Pau VI, el 27 de juny del mateix any. El 25 de novembre de 1981 el papa Joan Pau II va nomenar el cardenal Ratzinger Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Finalment, el 19 d’abril de 2005, els cardenals reunits en Conclau van elegir Ratzinger bisbe de Roma, esdevenint així signe d’unitat i de comunió entre totes les Esglésies cristianes.
Home clarivident, el papa Ratzinger declarava, amb valentia, fa uns anys: “La veritable obediència no és la dels aduladors, anomenats falsos profetes. No és la d’aquells que eviten qualsevol obstacle o dificultat, ni la dels qui posen per damunt de tot la garantia de la pròpia comoditat. Allò que fa falta a l’Església de hui, no són els predicadors de l’ordre establert, sinó homes amb una humilitat i una obediència no inferiors a la seua passió per la veritat, que donen testimoni, malgrat les possibles conseqüències; homes que, en una paraula, estimen l’Església més que la comoditat i la tranquil·litat de la seua carrera”.
La renúncia del papa Benet XVI va ser efectiva el 28 de febrer de 2013, dia on l’Església passà a la situació de seu vacant, per així preparar el Conclau que el 13 de març següent va elegir el seu successor, el cardenal Bergoglio com a nou pastor de l’Església universal.
Amb valentia profètica, el 1969, el jove teòleg Joseph Ratzinger, preveient l’evolució de l’Església, deia: “De la crisi actual emergirà una Església que haurà perdut molt. Esdevindrà més xicoteta i haurà de recomençar gairebé des del principi. Ja no serà capaç d’habitar en molts edificis que havia construït en temps de prosperitat, ja que el nombre de fidels disminuirà, perdrà també gran part dels privilegis socials”. I lluny de caure en un pessimisme, Ratzinger afirmava: “No obstant això l’Església trobarà de nou i amb tota l’energia , allò que li és essencial, allò que sempre ha estat el seu centre: la fe en el Déu U i Tri”. I per això “es convertirà en l’Església dels més menuts”
Ratzinger va ser també el primer papa que s’enfrontà amb valentia als escàndols de pederàstia al si de l’Església. En una carta als bisbes d’Irlanda, el papa Benet XVI expressava “obertament la vergonya i el remordiment que tots sentim” per aquests escàndols, i per això denuncià públicament el fet que alguns bisbes havien “fracassat a l’hora d’aplicar les normes sobre els delictes d’abusos sexuals als joves”. El papa Benet XVI encara va ser més clar en el seu viatge a Portugal, quan afirmà que “el perdó no substitueix la justícia”, i per això manifestà el seu desig d’aclarir els abusos sexuals, castigar els culpables i recolzar les víctimes. De fet, Benet XVI, “al contrari del que se sol dir, sí que va actuar contra la pederàstia”, com ha dit l’escriptor Sebastià Alzamora (Ara, 30 de desembre de 2022).
Com ha dit la periodista Míriam Díez, “el papa Benet passarà a la història per ser el pontífex de la renúncia, aquell que quan va vore que les forces començaven a minvar, va aturar-se”.
En els huit anys de pontificat, Benet XVI visità entre molts altres països, Alemanya, Turquia, EEUU, Austràlia, Polònia o Brasil i també el País Valencià durant l’Encontre Mundial de les Famílies, el 2006, uns dies després del terrible accident del metro a la ciutat de València i Catalunya, per al a Dedicació del temple de la Sagrada Família.
Benet XVI serà recordat, a més de per la seva renúncia a la seu de Pere, per les seues tres encícliques: “Deus caritas est”, el 2005, “Spe salvi”, el 2007 i “Caritas in veritate”, el 2009.
El papa emèrit Benet XVI ha estat un home que, al llarg dels seus anys, i a més del seu ministeri episcopal, s’ha dedicat a la pregària, l’estudi, la música, la lectura i la docència.
Durant els últims dies de vida del papa emèrit Benet, tota l’Església ha pregat perquè el Senyor el consolara i l’enfortira en aquest testimoniatge d’amor a l’Església. I ara el bon Déu haurà acollit al seu Regne aquest “humil treballador de la vinya del Senyor”, tal com ell mateix es va presentar en ser elegit bisbe de Roma.
