- PUBLICITAT -
Temps de lectura 5 minuts

 

Atesa la rellevància del pacte polític signat el darrer cap de setmana, recapitulem com queda ara la gestió de l’ager publicus per a la present legislatura (2023-2027) en tres actes.

PUBLICITAT

Qui haja sigut cuiner abans que frare tal volta podria suposar que tot semblava la crònica d’una entesa anunciada. Però realment era tan evident el desenllaç final?

ACTE I: EL PACTE DE L’OBRERA

Habemus Papam —i Papessa—. Finalment, com era desitjable s’hi va imposar la capacitat d’entesa sobre les veus discordants. Calia superar no pocs entrebancs, però com que s’han fet bé els deures, va eixir fumata blanca al pati de l’Obrera. Diferents converses entre els quatre partits amb representació, un intens intercanvi de wasaps, molta mà esquerra per a no trencar les vies de comunicació i, en definitiva, una negociació dura, però constructiva va culminar en el Pacte de l’Obrera el darrer divendres 16 de juny.

S’ha consensuat una alternança bicèfala en el poder de les dues principals forces progressistes, les quals possibilitaran la necessària estabilitat política durant la ja estrenada legislatura. Els primers dos anys presidirà el consistori la primera edila, Horte Gómez (PSPV-PSOE), i serà tinent d’alcalde Òscar Noguera (GCiE-Compromís), i els darrers dos anys a l’inrevés: hi presidirà el primer edil, Òscar Noguera, i hi ostentarà la tinença d’alcaldia Horte Gómez. A més a més, també tindrà el seu lloc específic a l’acord l’edil d’EU Bryan Richart, signant així un pacte que recull les diverses sensibilitats de l’esquerra castellonera.

El Pacte de l’Obrera té una forta càrrega simbòlica pel lloc en qüestió, arran de la història que hi ha darrere d’aquest emblemàtic edifici centenari. Actualment, és un dels llocs més vius del poble perquè pels seus diferents espais transcorre la vida social i cultural de Castelló: la biblioteca, els contacontes, exposicions de tota mena, etc.

Ara bé, malgrat l’entranyable escena final d’aquest cenacle progressista on els tres principals edils entrellacen les mans, el camí que ha possibilitat l’acord no hi ha estat un camí de vi i roses; del dissens al consens s’ha transitat per un camí complex, però útil per a construir un projecte col·lectiu que done respostes concretes a les necessitats del poble. Amb tot, les entreteles —els què, els com i els perquès— ja formen part de la intrahistòria dels partits i de les persones involucrades. A més, calia respectar llurs mètodes i la seua administració del temps perquè, tal com em va comentar sàviament un reconegut militant i veterà exregidor al pati de l’Obrera: aquestes coses necessiten el seu temps.

ACTE II: LA CASA DEL POBLE

El dissabte 17 de juny va tindre lloc la successió formal del cap de l’executiu, així com la presa de possessió de la resta de regidors i regidores. Relativament breu (a penes trenta-cinc minuts), el plenari d’investidura fou l’espai oficial en què va ser sotmesa a votació la vara de comandament; no n’hi ha sorpreses: s’hi presenten dues candidatures a l’alcaldia: PP i PSPV-PSOE, resolguen-se amb majoria absoluta de nou vots a favor d’Horte Gómez Llàcer enfront de quatre vots per a Antonio Aviñó Torregrosa.

L’esdeveniment va transcórrer amb els lògics nervis per la solemnitat de l’acte i la sobrietat de les al·locucions dels intervinents, posant-se de manifest, no obstant això, l’experiència del —transitòriament— exbatlle en fer servir un to més desimbolt i potser menys encorsetat que la resta dels portaveus.

Així mateix, cadascun dels regidors i regidores ha promés o jurat el càrrec segons les seues preferències personals, escoltant tota mena de fórmules protocol·làries: fent al·lusió a la lleialtat a la corona i a la Constitució; la professió de respecte al monarca, però per imperatiu legal; l’al·lusió al País Valencià (la denominació oficial del territori és Comunitat Valenciana, però la referència al País Valencià apareix al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i també és una denominació força estesa entre els valencianoparlants); i, fins i tot, també s’ha fet menció al topònim Castelló de la Ribera.

L’àmplia mostra de variables protocol·làries reflecteix, sens dubte, la peculiar creativitat dels senyors i senyores regidores, però sobretot, la ja proverbial diversitat ideològica dels consistoris castellonencs. Un tal John F. Kennedy va dir: “Si no podem posar fi a les nostres diferències, hem de contribuir al fet que el món siga un lloc apte per a elles”.

ACTE III: L’HORITZÓ POLÍTIC

És el més important de tot, i potser el més difícil perquè tot està per fer. Ara és el torn dels fets. Com diu el clàssic adagi llatí: Facta non verba (fets, no paraules).

Així, el Pacte de l’Obrera dibuixa els següents escenaris:

-1) La segona dona en tota la democràcia que aconsegueix l’alcaldia (la primera alcaldessa va ser Esther Guardiola Gómez, també del PSPV-PSOE: 1995-1999), sent també la tercera aspirant del mateix partit que arriba a cap de l’executiu (el primer va ser l’alcalde José Benetó Ferrús, 1979-1983). D’altra banda, cal observar amb atenció la progressió electoral de la ja alcaldessa in pectore, Horte Gómez, com a líder del PSPV-PSOE: un edil (2015), dos edils (2019) i quatre edils (2023).

-2) El noguerisme mostra símptomes evidents de desgast, però també demostra alhora una considerable capacitat de supervivència i adaptació als canvis. De fet, l’ara tinent d’alcalde, Òscar Noguera, té garantit el fet d’arribar a ser el segon líder amb més anys a l’alcaldia (serien deu anys en 2027), només superat —de moment— per l’alcalde d’EUPV Alfred Gregori (1999-2011).

-3) Un altre supervivent, el polític tranquil. Tal com el mateix Bryan Richart reconeix amb humilitat —una rara virtut en els polítics—, el vot de la seua formació no és determinant, però ha demostrat una hàbil capacitat d’adaptació que li ha permés —sense perdre mai la coherència— reservar plaça al consistori, exercir la regidoria en diferents àrees de treball i fer valer, amb els naturals límits que imposa una majoria, la veu pròpia d’EU.

-4) El cas d’Antonio Aviñó és un exemple paradigmàtic de les conseqüències de l’oligarquia de partits en què se sustenta la partitocràcia perquè, tot i ser la llista més votada (el PP ha estat per tercera vegada en la democràcia la llista més votada), passa a l’oposició. És destacable, així mateix, el significatiu increment electoral del PP liderat per aquest veterà polític, sobradament legitimitat perquè ha obtingut el suport d’un de cada tres castelloners i castelloneres que van molestar-se en anar a votar.

A més a més, encara queda un quint subjecte polític, el més passiu i el més important: la societat civil; hi estan satisfets els veïns i veïnes de Castelló amb aquest estrenat consistori? Esperem que aquest experiment de custòdia compartida done bons fruits al poble, perquè sempre és millor fer taules amb responsabilitat —i sumar o, fins i tot, multiplicar— en lloc de caure en un estéril conflicte fratricida —dividir— que no va a cap lloc.

Ja és temps dels partits. Deixem-los fer.

Toni Bataller

- PUBLICITAT -