CN| Josep Miquel Bausset
Aquest era el títol de la Carta Pastoral que el 1950, ara fa 75 anys, va escriure l’aleshores bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon.
Tarancon va iniciar el seu ministeri episcopal a la capital del Solsonès el 14 d’abril de 1946. Aquell plujós diumenge de Rams, Tarancon prenia possessió de la diòcesi, tot oferint-se als seus diocesans com a “padre, pastor y amigo”.
Segons declarà uns anys més tard, Tarancon va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. I això que molts van considerar que el llarg temps que Tarancon passà a la diòcesi, era com una mena de càstig, degut a la seua pastoral, “El nostre pa de cada dia”, curiosament, el mateix títol d’una altra Carta Pastoral que, uns anys abans (concretament el 1906), havia escrit el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages.
Va ser el 1950, ara fa 75 anys, quan Tarancon escriví aquella “explosiva” Carta Pastoral, un text valent i profètic, on el bisbe de Solsona eixia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat que passava gana: “No podemos callar. No debemos callar por más tiempo….parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos”, deia Tarancon, que denunciava la manca de pa en temps de l’estraperlo. El jove bisbe Tarancon va escriure la pastoral “para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana”.
Tarancon havia trucat diverses vegades a l’Adminstració, per tal de trobar una solució a la fam que patia la gent del seu bisbat. Però davant la inoperància, la indiferència i la passivitat dels dirigents franquistes, Tarancon veient que trobava totes les portes tancades, va decidir escriure aquesta pastoral.
En el seu text, Tarancon afirmava encara: “Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(però) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.
La pastoral, com era d’esperar, va enrabiar el govern de Franco, però Tarancon solucionà el problema i la gent va tindre el pa que necessitava. Per això, quan alguns es preguntaven perquè Tarancon (el obispo “rojo”) estava tants anys en una diòcesi menuda, el nunci contestava: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, en al·lusió a la pastoral de Tarancon, “El nostre pa de cada dia”, “el obispo Tarancon no saldrá de Solsona”.
En aquesta diòcesi, on Tarancon hi passà 18 anys, el bisbe valencià també es va destacar per la defensa de la nostra llengua en un temps de repressió, on el català estava prohibit i perseguit. Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”.
Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral “El nostre pa de cada dia”, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians.
El bisbe de Solsona no era un home de despatx, de tancar-se al Palau Episcopal, sinó que era un pastor en contacte amb les ovelles que li van ser encomanades. I és que tancant-se al despatx o anant només a les esglésies, no hauria palpat la realitat que es vivia (i que es patia) als carrers.
Tarancon es va avançar moltes dècades a la línia del papa Francesc que volia pastors amb olor a ovella, més que amb olor a encens. Com el Bon Pastor que coneix les ovelles i les crida pel seu nom, el bisbe Tarancon preferia trepitjar els carrers i les places dels pobles de la diòcesi solsonina, per estar en contacte amb la gent. I per això mateix (pel fet de no quedar-se tancat al Palau Episcopal, sinó que trepitjava els carrers), va saber descobrir el dolor dels pares que no tenien pa per alimentar els seus fills. El Palau Episcopal de Solsona no era un búnquer ni una torre d’ivori que aïllava el bisbe Tarancon del seu poble. Les parets del Palau Episcopal eren permeables a la situació de pobresa i de fam que vivia la gent del bisbat. D’ací que Tarancon es fes seu el dolor dels hòmens, de les dones i dels infants de la diòcesi solsonina.
Segurament a la taula de Tarancon no hi devia faltar el pa. Però això no tranquil·litzava la seua consciència, sinó tot el contrari, ja que el bisbe de Solsona no vivia en una bombolla, aïllat de la gent. El fet de tindre Tarancon pa a la seua taula, el feia patir més encara, ja que la gent del bisbat no tenia a taula el que ell, segurament, sí que tenia. La postura més “còmoda” i menys compromesa per a Tarancon, hauria estat no embolicar-se en una problemàtica que, com es va veure després, li va portar enemistats i crítiques, fins a ser anomenat el “obispo rojo”. La postura més “diplomàtica” per a Tarancon, hauria estat mirar cap a una altra banda i no buscar-se problemes ni enemics. O tancar els ulls davant el sofriment de la gent. Però el bisbe de Solsona no era d’aquells bisbes centrat en ell mateix, indiferent als problemes del seu poble, ni tampoc no era un bisbe insensible que desconeixia la situació de precarietat i de pobresa del bisbat, en els durs anys de la postguerra. I això explica aquesta Pastoral valenta i profètica que va fer enrabiar el govern franquista, encara que gràcies al seu text, el bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies per alimentar els seus fills.
75 anys després de la pastoral de Tarancon, on el bisbe valencià va mostrar amb valentia la seua preocupació pels més pobres, alhora que denunciava la indiferència del govern franquista, el cardenal de Borriana se’ns presenta, encara hui, com un referent i un pastor amb olor a ovella, sensible a la justícia social i als problemes de la gent més vulnerable.
N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir (a més d’innombrables danys materials), 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat (com ho ha fet la jutgessa de la Dana), la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la. I és que com ha dit la jutgessa de la Dana, els danys materials de la riuada no es podien haver evitat, però les morts de 228 valencians, sí. És lamentable i vergonyós que l’alarma s’enviara als mòbils a les huit i onze minuts de la nit, quan la majoria dels qui van morir aquell 29 d’octubre ja s’havien ofegat. Per això m’agradaria una Pastoral valenta de l’arquebisbe Enric, de València (com la que va escriure el bisbe Tarancon fa 75 anys o la que va escriure el bisbe Añoveros), encoratjant i revifant l’esperança dels familiars de les víctimes mortals i denunciant la gestió nefasta dels qui estaven coordinat les emergències.
Tarancon és un exemple de bisbe que vivia en sintonia amb el poble (com ho varen ser els bisbes Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Antonio Añoveros) i que, amb compassió, és a dir, patint amb els qui patien, es va posar en la pell dels qui no tenien pa per menjar. D’aquesta manera, amb la seua Pastoral, el bisbe de Solsona eixia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat que passava gana.
Tant de bo tinguérem molts més bisbes semblants a Tarancon, que com el papa Francesc, posava les persones i les seves necessitats per davant de tot.
