Fer i desfer. Feina de matalafer. I no era una feina de poc treball, mes be el contrari.
L’equip del matalafer és molt escàs i poques les eines que utilitzen, son lleugeres i fàcils de transportar. Normalment, dins d’un cabàs o de una cartera, un coixinet pels genolls, dos agulles de cosir, una agulla “de tres cantons” o de “fer a l’anglesa”, una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un capdell de fil de cànem, trenzilla de matalaf, un llapis de grafit, un llapis roig o blau de marcar, una maquineta per fer punta al llapis, unes tisores y dos bastons o garrots de fusta de codonyer.
Els matalafers, com molts altres artesans tradicionals, exercien el seu ofici de forma ambulant, de casa en casa amb les seues escasses eines, muntant cada vegada el seu taller improvisat al carrer, a les cambres o als terrats de les cases, allí on calia fer o adobar un matalaf o una màrfega, en el cas de les famílies més pobres.
Els matalafs de molls son un invent europeu del segle XVIII, però la generalització no va arribar a les nostres terres fins als anys 60 del segle XX, i el de matalafer era un ofici artesà imprescindible per a cuidar del descans de tothom. L’ultim matalafer de Castelló l’he conegut molt bé. Era un home del meu carrer, el tio Eduardo, excel·lent persona, excel·lent veï y artesà fins a la mort enamorat del seu ofici. Encara ressonen als meus oïts els cops de les seues vares sobre la llana, estovant-la davant de la portella de sa casa, amb la seua boina al cap i el cigarret a la boca mentre reomplia els matalafs. Cada poble tenia un o varis matalafers o matalaferes, que les dones eren tan bones com els homes, i la majoria exercien el seu ofici de manera continuada al llarg de tot el any.
El treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana en el moment en que s’esquilaven els animals, i netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per un altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalaf, bàsicament preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada, i cosir les diferents costures per fer el matalaf definitiu.
Actualment, qui utilitza matalafs de llana recorre a les botigues i a algunes bugaderies especialitzades que disposen de maquinaria industrial, i que son molt escasses. L’ofici a canviat molt. Les maquines de centrifugar la llana i les industrials de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions que realitzava l’artesà, algunes molt pesades com les de rentar i estovar la llana, en les quals s’invertien moltes hores de dura feina.Fer i desfer. Feina de matalafer. I no era una feina de poc treball, mes be el contrari.
L’equip del matalafer és molt escàs i poques les eines que utilitzen, son lleugeres i fàcils de transportar. Normalment, dins d’un cabàs o de una cartera, un coixinet pels genolls, dos agulles de cosir, una agulla “de tres cantons” o de “fer a l’anglesa”, una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un capdell de fil de cànem, trenzilla de matalaf, un llapis de grafit, un llapis roig o blau de marcar, una maquineta per fer punta al llapis, unes tisores y dos bastons o garrots de fusta de codonyer.
Els matalafers, com molts altres artesans tradicionals, exercien el seu ofici de forma ambulant, de casa en casa amb les seues escasses eines, muntant cada vegada el seu taller improvisat al carrer, a les cambres o als terrats de les cases, allí on calia fer o adobar un matalaf o una màrfega, en el cas de les famílies més pobres.
Els matalafs de molls son un invent europeu del segle XVIII, però la generalització no va arribar a les nostres terres fins als anys 60 del segle XX, i el de matalafer era un ofici artesà imprescindible per a cuidar del descans de tothom. L’ultim matalafer de Castelló l’he conegut molt bé. Era un home del meu carrer, el tio Eduardo, excel·lent persona, excel·lent veï y artesà fins a la mort enamorat del seu ofici. Encara ressonen als meus oïts els cops de les seues vares sobre la llana, estovant-la davant de la portella de sa casa, amb la seua boina al cap i el cigarret a la boca mentre reomplia els matalafs. Cada poble tenia un o varis matalafers o matalaferes, que les dones eren tan bones com els homes, i la majoria exercien el seu ofici de manera continuada al llarg de tot el any.
El treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana en el moment en que s’esquilaven els animals, i netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per un altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalaf, bàsicament preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada, i cosir les diferents costures per fer el matalaf definitiu.
Actualment, qui utilitza matalafs de llana recorre a les botigues i a algunes bugaderies especialitzades que disposen de maquinaria industrial, i que son molt escasses. L’ofici a canviat molt. Les maquines de centrifugar la llana i les industrials de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions que realitzava l’artesà, algunes molt pesades com les de rentar i estovar la llana, en les quals s’invertien moltes hores de dura feina.
La llana en vellons se comprava bruta del corder i s’escaldava per treure la sutja. Al rentar-la, sempre perd. Per un matalaf de matrimoni en brut, entren uns trenta quilos de de llana, uns quinze en net, o fins i tot divuit si se volia mes alt.
Per començar, s’estén la tela a terra i després picar bé la llana, per netejar-la i estovar-la fins que queda esponjosa utilitzant els bastons de codonyer (una fusta al mateix temps forta i flexible), d’un metre o poc mes de llarg. Amb ells es pica la llana voleiant-la i deixant-la anar consecutivament, en proporcions cada cop més menudes. Es la feina més pesada, tant per la polseta que desprèn la llana, encara que sia neta, com per l’esforç.
Treballaven millor al carrer, però a vegades els tocava treballar dins casa, perquè plovia o per una altra cosa… Abans no era com ara, hi havia més deixadesa, més pols a les cases. Cada munt de llana picada, es va col·locant damunt la tela, llistada o adamascada, tot seguint un procés fix, que depèn de cada artesà. Un cop repartida la llana, es desplega per sobre la tela restant i es cus el matalaf: primer s’embasten les costures, després es posen les betes i, per fi, es cusen les diferents costures. Embastar i cosir es fa amb la mateixa agulla; la beta (abans s’utilitzava trenzilla de matalaf) s’enfila a l’agulla de passar beta, una agulla llarga, dobla i en la punta aplanada i acabada en tres cantons, per travessar així la llana més fàcilment.Les bastes del matalaf són provisionals i es fan molt clares, només per treballar millor quan es posen les betes. Cada beta es passa pels ullets i amb els dos caps, que s’estrenyen fort, de manera que les dos cares del matalaf gairebé es toquen, es fa una llaçada ben apretada. Els ullets es cusen en punt de trau, els matalafs de matrimoni duen quatre parells d’ullets per ample i cinc parells per llarg. Les betes i les llaçades es posen per tal de fixar la llana del matalaf perquè no es desplace en el moment de dormir o quan s’estovés el matalaf.
Per acabar el matalaf, es cusen les diferents costures a punt d’agulla. Primer els dos costats de la tela, en puntades fortes i espesses, i a continuació les quatre puntes del matalaf, que es fiquen endins i es cusen com les costures. Estes dos operacions, requereixen més habilitat que força. I és que travessar la llana és una feina difícil. En cada operació, i abans d’enfilar l’agulla, els matalafers passen l’aguller de fil de cànem per cera nova, per fer-lo flexible perquè així forade millor la tela i passe més bé entre la llana. Tot i això, en algun moment al matalafer li cal utilitzar la força de tota la mà per espentejar l’agulla, és per això que el didal de matalafer no es posa als dits sinó al palmell de la mà, que té‚ forma còncava i que du a l’interior petites incisions circulars, on apuntalar l’agulla.
El matalaf està enllestit després de cosir les cantonades. Si és fet a l’anglesa, encara cal cosir el bordó, donant la volta al matalaf. Fer els bordons del matalaf és la feina més entretinguda del matalafer, la que requereix més temps després de la de picar la llana, que és a més a més la més dura. Després de cosir el bordó, una mena d’aresta de tela amb llana al seu interior, de les dues cares del matalaf, amb una agulla especial, només cal donar una puntada a cada cantonada entre bordó i bordó. Són les darreres puntades que es fa al matalaf.
Encara que avui el farcit de llana ens sembli el més comú, amb aquest equip s’han farcit i cosit, al llarg de molts anys d’ofici, matalafs d’un bon nombre de materials: llana, plomes, suro, pallorfa de espiga de dacsa, escuma, miraguano…
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
