Un altre ofici que recorde amb certa enyorança de la meva infantesa és el de llanterner. Avui, tots els trastos de cuina, recipients i accessoris que utilitzem a la casa, són molt fàcils de substituir quan es deterioren. Ens hem tornat molt rics amb els anys, afortunadament.
Temps en el qual es dia: “el jornal entra per la porta i se’n ix pel fumeral”, perquè tot ell s’empleava només per a menjar el poc que es podia comprar.
Jo encara recorde a finals dels anys 60 a qui, probablement, fos l’últim llanterner dels quals contínuament passaven per Castelló, el gitano José, assidu junt amb la seva esposa María, de llargues temporades al nostre poble.
Treballava de jornaler a qualsevol feina que hi trobava, i tant durant les campanyes fruiteres de principis d’estiu com en la tarongera d’hivern, sempre tenia el seu jornal. Era molt treballador i excel·lent persona, tant ell com la seva dona.
Vivien al seu carro, assentat a qualsevol solar dels voltants, on els xiquets podíem veure pasturar la seva burreta i tocar-la, i María treballava ajudant qualsevol treball domèstic a què fos requerida per tot el veïnat, on era molt apreciada. Quan el temps no permetia guanyar-se el jornal, o entre temporades, José treballava per tot el poble exercint de llanterner, i pel que sembla, molt bé.
Un sac a l’espatlla per portar les seves eines, un banquet per asseure’s a treballar, i a la mà una espècie de pot llarg de ferro ple de carbó encès, i del qual sortien els mànecs de dos soldadors amb puntes de coure de diferent tipus. “El llanterneeerr! Apaaanye perols i cassooooles veeelles! Llanteerneeerrrr! “. Amb l’última “erre” ben forta i clara, el crit del professional foradava l’aire dels carrers i de les places del poble. La gorreta al cap i el cigarret a la boca, pantaló de pana, faixa negra i armilla sobre camisa a ralles.
El setrill que perdia oli, la lletera que degotava, el perol que llagrimejava per una esquerda, la cassola que te tant cremar-se el cul es desculava, la paella que havia perdut el seu mànec, la ferrada ferida, el cossi fart de tant rentar roba que es foradava.
Qualsevol accessori metàl·lic, llanterna o cresol, de qualsevol metall soldable, ferro, coure, bronze, zenc, etc., era apte perquè el llanterner el tornés a deixar complint amb el treball per al qual havia estat fet. Per netejar la zona de treball, una ampolleta de salfumant rebaixat a base de deixar en el seu interior un trosset de zenc fins que no bullís l’àcid, que llavors es retirava i llest. Per soldar, barres de diferents grossors d’aliatge de plom i estany, i els soldadors del seu pot de carbó. Uns minuts, la seva destresa de mestre artesà, i llest.
En el seu regne de metall també entraven els estris de fang, gerres, gibrells, fonts de taula, plats grans, gerres, cassoles de fang, estris fràgils que sovint s’esquerdaven d’un cop i fins i tot es partien. Avui els usem de plàstics o els substituïm amb facilitat. Però l’argila continua tenint un lloc insubstituïble en la nostra cuina si volem un arròs al forn amb el seu sabor degut, una olives curades com toca, hem d’usar els recipients de fang. Però avui són tan barats que ja no els reparem.
El llanterner feia uns xicotets forats que arribaven fins a la meitat de la grossor de la ceràmica, usant el seu trepà manual, un a cadascun dels costats de la ruptura i li col·locava unes grapes en forma de U que prèviament havia posat a roig viu al seu pot de carbó; una vegada col·locades es refredaven aquestes i les peces quedaven perfectament unides, després l’empastava amb un material refractari fet a base d’argila, òxid de plom i oli de llinosa i l’estri, una vegada ple d’aigua, no perdia cap gota.
Perols i cassoles de terrissa que hui encara ne podem trobar, però no a l’adobador que els apanyava. Perquè, ara, quan una gerra suma massa o una botija o un cossi es bada, es trenca, i es tira al fem. Referent a aquest ofici hi ha poc més que aquesta cobla:
Ai Marieta, cuida’m bé,
que tinc l’ofici de llanterner.
Jo fent llanternes
i tu filant, passem la vida
i anem menjant.
En el seu carro, quan no sortia, José també exercia la part de fabricació d’accessoris de llauna i planxa, des de fer un senzill cresol de xapa plegada, una llanterna de carro o una de mà d’oli, o fins i tot paelleros de llenya fets amb la transformació d’un bidó d’oli de 200 litres. A casa meva li’n comprarem un que va durar molts anys complint el seu treball admirablement be.
“Ieee el llanterneeer! “.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
