Som a les portes de l’hivern, amb els arbres ja pràcticament desproveïts de les fulles, on els dies s’escurcen i tot sembla entrar en una calma absoluta. És per estos temps quan es deixen veure als nostres camps i jardins certs pardalets hivernants, com pit-rojos, mosquiters, cul-rojos… que procedents del centre i sud d’Europa arriben a les nostres latituds fugint de l’intens fred, i que quan tornen una altra vegada els mesos més calorosos ja no els tornarem a veure fins al següent hivern. D’estos últims, els cul-rojos, en parlaré en esta entrada.
El cul-roig Phoenicurus ochruros, sol desplaçar-se per terra saltant amb soltesa i fins i tot corrent, posant-se amb freqüència en pedres, murs, teulades, pals i altres llocs prominents.
Amb una envergadura de 14,5 cm i un pes de 16 g., els mascles tenen la cara i el pit negres, amb marges blancs evidents, mentre que les femelles són marró grisenques a la major part del cos, sense blanc pur en les terciàries.
Ací a les nostres latituds com hem dit, es tracta d’un pardalet hivernant, que a la primavera tornarà a les casernes d’estiu: centre i sud d’Europa, el Magrib, Turquia, el Tibet i l’Himalaia. Cria en precipicis i penyals, sovint en zones muntanyoses de certa altitud, però també a nivell del mar, de vegades en ruïnes i edificis.
A diferència de per exemple els xeus o teuladís que solen anar en bàndols, els cul-rojos són molt solitaris i sempre se’ls veu deambular sols. Tots els dies d’hivern, un mascle de cul-roig visita freqüentment el pati interior de ma casa, posant-se a la xemeneia primer per després des del mur accedir al costat de xeus, cuetes i estornells al menjar que els proporcione diàriament. Un motiu d’alegria que es repeteix tots els hiverns, igual que passa amb les orenelles a l’estiu quan nidifiquen a l’andana de ma casa.
