- INFORMACIÓ -

 

Era un divendres qualsevol. Anava cap a Alzira per la carretera vella que unix Carcaixent amb la ciutat cap i casal de la Ribera. Els murs que tanquen vells horts que van ser la gran economia del nostre país, suportaven ara unes pintades tremendes. De totes elles, una em va colpir com un crit que m’ensordia: «Guillem, púdrete».

PUBLICITAT

Hi ha un principi moral que afirma que l’essència de tot ésser humà és la seua naturalesa pura. La persona que fardava de les seues idees a través d’aquesta pintada, posseïx una essència fatalment desequilibrada perquè es basa en l’odi. En aquest cas cap a un jove que va ser assassinat per la seua manera de pensar. Odi a la diferència. És tant el dolor que l’autor de la pintada arrecera al seu sí que, fins i tot, és incapaç de respectar els morts i la pena dels que encara estan vius.

La vida, la meua vida, com la vostra, sol comptar amb la proximitat de persones essencialment no pures. De menut vaig conèixer els darrers anys del dictador. Vaig viure les espantoses pallisses d’alguns mestres públicament respectats. Vaig experimentar la penombra d’un colp d’estat. Vaig conèixer la vexació i la humiliació durant el servei militar,  a déu, al rei i a la pàtria, deien. Vaig patir males paraules i ignorància per expressar-me en el nostre idioma. Fins i tot, els insults i les amenaces per defensar el nom del poble en què visc i que jo pense que és el que li cal. També la mort de Guillem. L’acusació continuada de catalanista…

Guillem Agulló

En definitiva, patir l’ombra allargada de la imposició del pensament «ben entés». Ara més que mai renaixen aquests valors rancis que ni tan sols permeten que Guillem, aquell jove assassinat per pensar diferent, puga romandre en pau en la memòria adolorida del pensament dels seus pares.

Pares de Guillem

La Veu del Blavet

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací