CN | Vicent Ventura
Tot i que la canya és una planta exòtica, ha arrelat molt be per les nostres terres i s’ha adaptat tant al secà d’una vora de barranc com a les humides terres de marjal. Tanmateix el seu ús agrícola manté una llarga tradició en la confecció de les barraques de planter, arrecers d’hortalisses, bardisses contra el vent, falcar les branques baixes del taronger, tutors de plançons, persianes, canyissos per assecar cacaus i pansses de raïm… Caldrà afegir altres usos singulars com perxar la barca, matar la serp o pescar.
Un llaurador molt creatiu ensenyava com treballar una canya de quatre pams i convertir-la en un excel·lent instrument de percussió o de vent. Una altra utilització minoritària, però molt curiosa és aquella que relaciona la canya amb la figuera.
Este arbre de grandària considerable dóna molts dels seus fruits per la part exterior de les branques, algunes de les quals tenen una alçada que les fa inaccessibles. És, per descomptat, irrellevant per aquest escrit que siga figuera blanca o negra, de secà o de regadiu, o “bacorera” (bífera) o reina, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Qualsevol varietat funciona igual als nostres efectes.
Dient les coses pel seu nom, qualsevol valencià te clar que “Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures”. Preparen el terreny per a unes setmanes després de l’estiu (quant fa un sol que bada les pedres), que venen les figues.
A més de com a fruit fresc de temporada, les figues (ficus carica) s’han consumit tradicionalment després de sotmetre’s a la tècnica de l’assecat, que les fa durar tot l’any. Esta ha sigut la manera més comuna de conservar la fruita i donar gust a la boca. La fruita “seca” o “pansa”, i en especial les figues, era un aliment especialment valorat. El procés permetia dilatar el seu consum en el temps i omplir la panxa quant l’escassetat d’aliment era notòria.
Fent memòria, la figuera és un arbre amb història. Fa 4.500 anys, els egipcis ja la recol·lectaven, com s’observa en els jeroglífics propis d’esta antiga civilització trobats en els seus monuments funeraris. En l’Antic Testament, podem llegir el seu nom com a referència a un dels arbres de l’abundància de la Terra Promesa. També en este llibre es conta que, quan Adam i Eva van ser expulsats del Paradís, van triar la fulla de la figuera per a cobrir-se els aparells.
Els romans, per la seua banda, l’empraven en cerimònies religioses dirigides al déu Bacus. En les festivitats de l’any nou llatí, els habitants de Roma intercanviaven figues com a regal. Per posar les coses al seu lloc: aquest fruit va arribar a tindre tanta importància per a l’Imperi que va ser una de les causes que va donar lloc a la Tercera Guerra Púnica.
Tot això és el conte de mai no acabar i són figues d’un altre paner, però ompli l’article.
Per collir figues (en el bon sentit) de les branques mes altes com Déu mana, que és al què anem, no cal pujar-se’n a la figuera. Es fa servir una ferramenta molt senzilla: el cóp.
L’extrem d’una canya llarga és talla a uns 10 a 12 cm de l’últim nervi, després l’envà o canut exterior al nuc s’obri en quatre o sis parts iguals, s’introdueix una pedreta redóna per eixamplar el canut a la grandària aproximada d’una figa o poc més, i és relliga amb un cordell per què no cedisquen les fulles de la canya i fem figa abans de començar.
D’esta manera podrem accedir des de terra als fruits mes elevats i collir-los fent girar suaument la canya. Si coneixes el terreny un poquet, pot condir mes que l’arròs caldos, i si les vols madures, no es deuen collir entre dos clarors, que és fer el fava.
Altrament, la figuera arrossega moltes connotacions: la seua ombra te mala fama, igual que els bacs de figuera on te jugues el coll, i la saba lletosa servia abans en la medicina tradicional per al guariment de certes malalties i berrugues, i per gastar males bromes a algun xiquet innocent.
Ara bé, la seua saborosa fruita resquitava amb sobres tots els inconvenients fent la boca aigua.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
