Del 4 al 6 d’aquest mes ha tingut lloc a València el XVIII Simposi de Teologia Històrica sobre Sant Vicent Ferrer. Amb el títol de: “San Vicente Ferrer, mensajero del Evangelio. Ayer y hoy”, aquest simposi, que s’ha celebrat en el marc del VI centenari de la mort del patró del País Valencià, ha comptat amb destacats teòlegs i historiadors, entre ells el P. Jordi Agustí Piqué, monjo de Montserrat. El simposi tenia per objectiu, fer una aproximació sobre la figura de Sant Vicent, des de la perspectiva històrico-teològica del seu temps i la del nostre. El simposi, organitzat per la Facultat de Teologia de València, l’Arxidiòcesi valentina, la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir i la Universitat Cardenal Herrer CEU, volia comprendre la persona de Sant Vicent i la seua acció evangelitzadora, així com la seua traducció al present i de cara a la nova evangelització.
El més sorprenent de tot és que un simposi que tracta sobre la figura d’aquest sant valencià, no haja tingut cap ponència (de les deu que s’han presentat) sobre la llengua de Sant Vicent.
Aquest congrés és, una vegada més, la mostra més fefaent de la marginació del valencià per part de la nostra Església. I és que cap historiador o teòleg, no ha tingut en compte la dimensió lingüística en la predicació de Sant Vicent, el nostre sant més universal. L’estudi i la investigació sobre la llengua de Sant Vicent han quedat fora del simposi, ja que la nostra jerarquia no és capaç d’assumir i de defensar el valencià, malgrat el que diu l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. En ple segle XXI l’Església valenciana no té en compte la llengua de Sant Vicent. Ni en un congrés, ni tampoc en la litúrgia i en la catequesi. Per això, degut al menyspreu del clergat valencià des de fa segles, un congrés sobre Sant Vicent, no estudiarà la llengua amb la que va predicar el nostre sant.
Segur que la dimensió lingüística de Sant Vicent, en un país normal i en una Església normal (arrelada a la cultura de la terra) tindria una dimensió important en les jornades del congrés. Però ací, en un simposi que ni tant sols posa en valencià el nom del nostre sant, la llengua de Sant “Vicente” queda en l’oblit.
En el seu “Eucologi Valencia”, mossèn Vicent Sorribes qualifica Sant Vicent Ferrer com “la major glòria de València” ja que “predicà sempre en valencià, la nostra gloriosa llengua, per ell consagrada al servici de Déu i de la Pàtria”.
Quina diferència tan gran que hi ha entre aquest congrés organitzat per l’Església i el que va organitzar la Institució Alfons el Magnànim!
Que per intercessió de Sant Vicent, l’Església Valenciana retrobe la nostra llengua en la predicació i en la lloança a Déu. Amén.
