- PUBLICITAT -

 

El 7 de març de 1921, hui fa 100 anys, el papa Benet XV va “crear” (una expressió ben curiosa) cardenal, l’arquebisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, un home intuïtiu i d’una gran bondat i un dels bisbes més brillants de l’Església en la primera meitat del segle XX.

Per la seua actitud dialogant i a favor de la pau i del diàleg, Vidal i Barraquer es va convertir en una víctima més del règim franquista, pel fet que l’arquebisbe de Tarragona, des del exili, no va voler firmar la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols per recolzar Franco.

Vidal i Barraquer, que va nàixer a Cambrils el 1868, va fer els primers estudis amb els jesuïtes de Manresa (1883-1886) i estudià Dret a la Universitat de Barcelona. Començà els estudis eclesiàstics al Seminari de Barcelona i els va acabar a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Va ser ordenat prevere el 1899 a Tarragona i després es va doctorar en Dret Civil. Va ser canonge, arxiprest, vicari capitular i vicari general de la diòcesi de Tarragona. El 10 de novembre de 1913 va ser preconitzat bisbe administrador apostòlic de Solsona i va ser consagrat bisbe a Tarragona el 26 d’abril de 1914. Va prendre possessió de Solsona el 23 de maig de 1914, any que va ser elegir senador pels bisbes de la Tarraconense.

L’arquebisbe Vidal i Barraquer, el president Macià i el bisbe Irurita

Com recull mossèn Ramon Corts en la seua magnífica i documentada obra, “La Qüestió catalana en l’arxiu secret vaticà”, la qüestió del catalanisme “va unida tothora a la personalitat de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer”, fins “a l’extrem de fer perillar la seua candidatura a Tarragona”. El catalanisme de Vidal i Barraquer, com afirma el Dr. Corts i Blay, era un “catalanisme religiós”, que el portava a defensar “la llengua materna en la pastoral com un dret dels fidels a ser evangelitzats en llur llengua”. Per això el nunci Ragonesi, que volia contindre el catalanisme, “a fi de preservar la “unidad nacional de España”, arribà a afirmar que Vidal i Barraquer era “anticatalanista”.

Vidal i Barraquer va ser preconitzar arquebisbe de Tarragona el 7 de maig de 1919, i entrà a la catedral primada el 21 de desembre d’aquell mateix any. Com diu mossèn Corts,”la presa de possessió fou apoteòsica”. Però d’un acte tan magnífic, davallaren noves denúncies de catalanisme damunt Vidal i Barraquer. El motiu, com diu el Dr. Corts en la seua obra, mencionada anteriorment, “fou que el nou arquebisbe pronuncià uns mots “en la nostra llengua catalana” al poble reunit a la catedral, després d’haver emprat la llatina per dirigir-se al capítol i la castellana, a les autoritats”. Degut a això, “a la Nunciatura Apostòlica arribaren denúncies sobre el discurs del nou arquebisbe pronunciat en català”. L’arquebisbe de Tarragona explicà al nunci perquè havia parlat en català. Com diu mossèn Corts, “és com si l’arquebisbe Vidal i Barraquer volgués dir al nunci: el catalanisme és ja, de fet, una sensibilitat molt extensa i l’Església no pot ignorar aquesta realitat; les actituds contràries no faran res més que allunyar-la de la societat i dels seus governants”. Com recull mossèn Corts, les paraules de Vidal i Barraquer en la seua presa de possessió, per les quals va ser acusat de catalanista, les trobem en la crònica feta pel doctor Boada: “Empezó diciendo (Vidal i Barraquer) que estaba completamente identificado con el pueblo; que hablaba como él, que sentía lo mismo que él, que su corazón latía al compás de los corazones de todos los del pueblo”.

Vidal i Barraquer va ser creat cardenal en el consistori  del 7 de març de 1921, avui fa 100 anys, amb el títol de Santa Sabina

PUBLICITAT
Vidal i Barraquer amb el president Macià

El cardenal Vidal i Barraquer va defensar la llibertat de l’Església durant la dictadura de Primo de Rivera i el català com a llengua de predicació i de la catequesi.

Malgrat els intents de la Dictadura per traslladar fora de Catalunya Vidal i Barraquer, l’arquebisbe de Tarragona no acceptà promogut a ser bisbe de Cadis, Toledo i Saragossa. Tampoc no volgué ser destinat a Roma com a cardenal de Cúria, ja que no volia deixar Catalunya.

En proclamar-se la República, Vidal i Barraquer exhortà els catòlics a acceptar el nou règim, a crear un clima de concòrdia i a abstindre’s de qualsevol mena de violència. Els bisbes espanyols més dialogants, entre ells Vidal i Barraquer, intentaren, per mitjà del nunci Tedeschini, que fóra possible una pacífica convivència amb el govern republicà. Altres bisbes, pel contrari, estaven més en una línia d’hostilitat i de confrontació amb la República.

En l’interessant treball de mossèn Casimir Martí, “Magisterio colegial del episcopado español sobre las relaciones Iglesia-Comunidad política en España a partir de 1931”, podem vore d’una manera molt clara, la línia de conciliació del cardenal Vidal i Barraquer amb el govern de la República, sobretot pel que fa a la declaració col·lectiva del 20 de desembre de 1931.

Aquest text però, va ser precedit per dos documents del magisteri episcopal, com recull mossèn Casimir Martí en el seu treball mencionat anteriorment.

El primer d’aquests documents és de 3 de juny de 1931. El text presentat pel cardenal Pedro Segura en la reunió de Metropolitans, celebrada el 9 de maig, va ser retocat i esmenat pels participants en la reunió. Així, aprovat aquest document, els Metropolitans evitaren haver de fer seua la pastoral que havia publicat el cardenal Segura amb data d’1 de maig, “tan mal rebuda i interpretada pel Govern”, com afirmava el cardenal Vidal i Barraquer. Com diu mossèn Casimir Martí, “aquesta primera reacció col·legial de l’episcopat espanyol, conté una crida a la unitat dels catòlics, siga quin siga el partit al que pertanyen”.

La Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol

El segon document col·lectiu episcopal a què es refereix mossèn Casimir Martí, aparegué el 25 de juliol de 1931. Va ser un text que també preparà el cardenal Pedro Segura, ja a l’exili, on es feia una reflexió sobre l’avantprojecte de Constitució de la República i es denunciava el que tenia de contrari a la doctrina de l’Església. El cardenal Segura, per carta, demanava a tots els prelats que haurien de subscriure el document, que de no rebre resposta telegràfica negativa, ell interpretaria que es produïa la conformitat amb el seu text.

Sobre el document del cardenal Segura, el nunci Tedeschini es referia per carta a Vidal i Barraquer, al “deplorable efecte de desprestigi en que l’Església havia caigut amb el equivocat document anomenat, per veritable ironia, col·lectiu, mentre tot el món sap que és obra d’un de sol”.

Tedeschini lloava, en canvi, el text que els bisbes de Catalunya havien adreçat a les Corts el 19 d’agost, en el qual s’evitava qualsevol al·lusió i crítica als articles del avantprojecte de Constitució i s’adoptava un to moderat.

Vidal i Barraquer escrivia al nunci Tedeschini (15 de juny de 1931): “malgrat les nostres protestes i disconformitats amb diversos actes del Govern, per ara, amb aquest conservem harmonia i afectes recíprocs”. I és que Vidal i Barraquer referint-se al document del 25 de juliol, havia escrit: “Trobe a faltar el bàlsam de suavitat i mansuetud”.

El cardenal Vidal i Barraquer

La política conciliadora del cardenal Vidal i Barraquer, com recull mossèn Casimir Martí en la seua extraordinària obra, es contraposava a “una excessiva confiança en els procediments clamorosos i d’obstrucció radical”, que s’obriren “en alguns elements catòlics i religiosos”, como expressava Vidal i Barraquer en una carta adreçada als altres Metropolitans, el 15 de setembre de 1931.

Per això la declaració col·lectiva del 20 de desembre de 1931, recull l’actitud serena i digna de l’episcopat davant el biaix que, en matèria religiosa i eclesiàstica, prengueren els acords de les Corts en el debat sobre la Constitució. Així, els bisbes deien que “els catòlics acataran el poder civil en la forma que de fet existeixi i, dins la legalitat constituïda, practicaran tots els drets i deures del bon ciutadà”.

Refugiat al monestir de Poblet els primers dies de l’aixecament feixista, el govern de la Generalitat facilità que el cardenal Vidal i Barraquer poguera embarcar-se per eixir de Catalunya i traslladar-se a Itàlia, on s’hi establí, primer a la cartoixa de Farneta i posteriorment, quan els alemanys envaïren Itàlia, a Suïssa.

Pel que fa a la Carta Col·lectiva, de l’1 de juliol de 1937, escrita pel cardenal Isidre Gomà, on l’episcopat espanyol recolzava l’aixecament militar de Franco, Vidal i Barraquer no la va signar, ja que defensava que els bisbes no podien prendre partit a favor del règim franquista. Com diu mossèn Casimir Martí, els objectius del document de l’1 de juliol de 1937, estan en continuïtat amb les gestions portades a terme pel cardenal Gomà, el desembre de 1936, per tal d’aconseguir la conciliació de la Santa Seu amb el “Movimiento Nacional”. Com afirma mossèn Martí, prendre posició de part litigant, era precisament el que el cardenal Vidal i Barraquer volia evitar. L’arquebisbe de Tarragona persistí en la seua idea que els bisbes haurien hagut de romandre fidels als compromisos contrets amb el règim republicà, sense deixar-se influir per suggerències de persones estranyes a la jerarquia, en matèries que només havien de decidir els bisbes. D’aquesta manera, com diu mossèn Martí, l’episcopat s’hauria d’haver col·locat en una posició d’independència i que hauria pogut habilitar a l’Església per exercir una missió de pau enmig del poble espanyol. Per això el cardenal Vidal i Barraquer no va firmar la Carta Col·lectiva i degut a la seua postura, el franquisme acusà Vidal i Barraquer de separatista, maçó i enemic d’Espanya.

Vidal i Barraquer a Castelló en la coronació de la Mare de Déu del Lledó

Tot i que Franco pressionà el Vaticà perquè Vidal i Barraquer renunciara a la seu de Tarragona, el cardenal de la pau no ho va fer, ni tampoc la Santa Seu demanà al cardenal Vidal i Barraquer que deixara l’arquebisbat de Tarragona. A més, en vida del cardenal, la Santa Seu no va nomenar un nou arquebisbe per a Tarragona

El cardenal Vidal i Barraquer va morir a l’exili, a Friburg, el 1943 (ja que el franquisme no va permetre que poguera tornar a Tarragona) i el 1978 les seues despulles tornaren a Catalunya per ser trasllades a la catedral primada de Tarragona.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací