CN | Eugeni Gregori-Climent
(Publicat a El Punt, Del 17 al 23 de novembre del 2002)
Certament, l’ús del valencià a les darreres dècades s’ha estés de manera important en àmbits formals (ensenyament, administració, mitjans de comunicació,…), però també ha retrocedit també de manera important en les zones en què hi havia una tendència a la castellanització (1).
Un fenòmen que produix un cert desconcert en la gent que desconeix la dinàmica dels procesos de minorització i extinció de comunitats lingüístiques. No acaben d’entendre com es pot avançar i retrocedir alhora. La subjectivitat, aleshores, predomina en les anàlisis i la confusió arriba, fins i tot, a estudiosos. Tant que algun ha arribat a dir públicament que l’ús i el desús del nostre idioma no es poden objectivar. L’efecte, doncs, de no saber haver-se-les amb paradoxes.
La paradoxa de l’explorador ens pot ajudar a aclarir-nos en aquest fenòmen. Un grup de científics marxen a explorar el Pol Nord amb equips de la més moderna tecnologia. Al cap del primer dia, examinen el trajecte recorregut i que veuen que han anat cap arrere. Comproven els equips de medició i constaten que funcionen correctament. També la direcció de la marxa. Per tant, esperen a vore què ocorre a l’endemà. Però a l’endemà i a l’altre i l’altre ocorre del mateix: avancen i retrocedixen alhora. Al final, es salva de perdre l’oremus donar-se compte que si avancen i retrocedixen alhora és perquè marxen sobre una gran llenca de gel, desgallonada del continent, en deriva va cap al Pol Sud, en direcció contrària al Pol Nord..
En el nostre cas, els avanços en els àmbits formals, es produixen dins d’una situació minoritària, una tipiicació del sociòleg, Lluís Aracil (2). És a dir, dins d’un procés de desintegració de la nostra comunitat lingüística. La condició del castellà com a llengua pública cada volta més dominant i la seua creixent ordinarització i nativització produixen un reculament dels valencianoparlants en els àmbits informals que els avanços en nivells formals no poden contrarrestar. Més encara quan els àmbits d’ús guanyats per al valencianoparlants, com diria el sociòleg, Lluís Aracil, només són una mena d’apèndix dels àmbits d’ús del castellà de la mateixa manera que nosaltres som un subconjunt de la comunitat lingüística castellana.
En conseqüència, que, llevat que engeguem d’una volta per totes una alteració revolucionària de les normes d’ús existents que convertisquen al valencià en una llengua pública i comuna, la nostra normalització social i lingüística estarà cada volta més lluny i el nostre procés d’extinció més a prop..
En efecte, el procés procés d’extinció no és pas un procés mecànic La nostra voluntat també hi compta. Però si jutgem pels fets, sembla com si realment no volguérem construir una comunitat lingüística en peu d’igualtat amb les altres europees. És a dir, que, victimismes a banda, amb la nostra convivència amb l’Ordre Establert (3), som nosaltres els qui fustrem les nostres possibilitats d’un futur digne. Només un il.lús pot creure’s que, tot acceptant les regles de joc que ens condemnen a perdre –les normes d’ús existents- ens podem normalitzar social i lingüísticament en la nostra mateixa societat.
- Vore “Una llengua de museu”, Víctor Maceda. El Temps, 2010, 20-12-2022. Es pot consultar en Internet.
- Vore “La resignació fatalista”, Eugeni Gregori-Climent, Castelló Notícies, 30-10-2024.
- Per exemple, amb el nostre inveterat costum de l’ús restrictu. Vore “L’entrellat d’un automatisme”, Eugeni Gregori-Climent, Castelló Notícies, 3-10-2024.
(Aquest article és el mateix publicat a “El Punt”, 17-23/XII/2002, però revisat per a Castelló Notícies)
