El passat dia 18, al santuari de la Mare de Déu de la Cinta, el bisbe valencià Josep Vilaplana presidí l’Eucaristia d’acció de gràcies i de comiat, com a pastor de Huelva, després que el papa Francesc ha nomenat un nou bisbe per a aquesta diòcesi.
A l’homilia de comiat, amb un llenguatge senzill, proper i entenedor, el bisbe Josep (que hauria estat un gran arquebisbe de València) va donar gràcies a Déu pel “temps que hem conviscut i compartit” amb els cristians d’aquesta diòcesi, reconeixent que “tot allò de bo que rebem a la vida, ens ve de Déu”.
El seu comiat el 18 de juliol passat, va coincidir amb el dia que, fa 14 anys, es va fer públic el seu nomenament com a bisbe de Huelva, on va fer la seua entrada el 23 de setembre de 2006. Al llarg d’aquests anys, con digué el bisbe Josep, “m’he sentit molt acollit”, pel fet que ell mateix s’ha fet molt proper a aquests cristians andalusos, compartint “les tradicions d’aquesta diòcesi”.
En el seu comiat, el bisbe Josep va voler agrair a tots els qui l’han ajudat en aquests 14 anys de servei episcopal, perquè així, com va dir ell mateix, ha pogut “ser mans i peus per arribar a tants llocs, per servir els més pobres i necessitats de la nostra societat”. En la seua homilia, el bisbe Josep Vilaplana va dir que en una diòcesi, “l’important no és el bisbe, l’important és Jesucrist, el Bon Pastor”, ja que “el bisbe passa, però Jesucrist es queda en les comunitats”. Per això els bisbes no poden ser els amos de l’Església diocesana, sinó que han de ser “els humils servidors” del Regne. El bisbe Josep va convidar els cristians del bisbat de Huelva a “créixer, ja que els canvis ens ajuden a créixer en Jesucrist”. Per això el bisbe Josep animà a acollir el nou bisbe ja que “ve en nom del Senyor”, i a col·laborar amb ell, per acompanyar-lo en la seua missió i ajudar-lo en la tasca que el papa li ha encomanat.
El bisbe Josep, que torne a dir, hauria estat un gran arquebisbe de València, va nàixer a Benimarfull (a la comarca del Comtat) el 5 de desembre de 1944. Va estudiar al Seminari de València i fou ordenat prevere el 25 de maig de 1972. Posteriorment amplià els estudis a la Universitat Gregoriana de Roma i serví les comunitats cristianes de Gandia, Penàguila, Benifallim, Alcoletja i Alcoi. Va ser també rector del Seminari Menor de Xàtiva i va ser ordenat bisbe (auxiliar de València) el 27 de desembre de 1984. El 1991 va ser nomenat bisbe de Santander i el 2004, de Huelva, on el passat 5 de desembre va presentar la seua dimissió per haver fet 75 anys. Va ser el 15 de juny passat quan el papa acceptà la seua renúncia com bisbe.
El bisbe Josep, com han dit els capellans de Huelva, que el coneixen bé, és un home de cor noble, senzill, incardinat en les tradicions de la diòcesi. El bisbe Josep ha estat exemple de senzillesa evangèlica en les terres a les que s’ha entregat en cos i ànima, ja que, tant a València (com a bisbe auxiliar), com també a Santander i a Huelva, ha treballat per fer realitat una Església plena de vitalitat, evangelitzadora i servidora dels pobres. I és que el bisbe Josep porta en el seu cor l’alegria de la fe que caracteritza els deixebles de Jesús.
Llàstima que en compte de Huelva, el bisbe Josep no haguera estat nomenat arquebisbe de València, ja que amb la seua sensibilitat i senzillesa, (a més de ser valencianoparlant) hauria estat un gran pastor per a la nostra arxidiòcesi.
Amant de les tradicions valencianes, conserve unes fotos precioses (de 1986) del bisbe Vilaplana jugant a Pilota Valenciana a Xirivella, que em va enviar un bon amic de Benicolet. El bisbe ha fet una bona partida en el trinquet que és l’Església, donant-se ell mateix i “jugant” a llargues, amb una mirada esperançada i plena de fe.
No sé si després de la seua renúncia, el bisbe Josep decidirà tornar a la seua diòcesi d’origen per residir entre nosaltres (a Benimarfull?) o bé es quedarà a Huelva. En qualsevol cas, allò on siga sempre farà el bé, ja que sempre serà un testimoni valent de l’Evangeli.
Que el Senyor vesse sobre ell les seues benediccions i li atorgue una llarga vida, perquè, ara com a bisbe emèrit, podrà continuar sembrant esperança, alegria i pau allà on continue servint l’Evangeli.
Sirculaa per la Red social q ia una familia contagiada i seguíxen anA
any al Parc q diu l’ajunyament a ttot aso
Bon dia Josep Miquel:
Quant que me’n he alegrat del teu article rememorant al bisbe Vilaplana. Paraules que recorden a un home bo que ha fet tant de bé a l’església. I per cert, unes fotos precioses que tanta justícia li fan en la seua vocació de ser pastor entre les ovelles. Sí, vaig tindre la sort de conèixer i tractar a Pep Vilaplana, en el seu primer ministeri sacerdotal. Eren els anys 72 i 73, en que arribà a la meua parròquia de Beniopa com a vicari per tal d’espavilar aquella feligresia en mans d’un rector quasi castrense. Jovenets, quedarem impactats per aquella energia conciliar de Pep. Impressionant la bronca del rector en introduir Pep la primera guitarra en aquella església. Per no parlar del seu propòsit d’anar-se’n a collir taronges i ser entre els collidors del poble. Va ser un període curt però molt intens, que deixà una fonda impressió en la gent de Beniopa. Simultaniejava la vicaria amb la de la parròquia de Crist Rei de Gandia i ben prompte l’enviaren al Seminari menor de Xàtiva. Hem seguit tota la seua trajectòria episcopal i amb la carambola de que qui va ser el seu referent, el rector del seu poble de Benimarfull, que influí en el seu camí cap al seminari, acabà de rector a Beniopa durant més de 26 anys. Temps en el qual hem tingut la seua visita i celebracions corresponents i hem anat a visitar-lo a Santander i a Huelva.
Faig referència a tot açò perquè tot i sabent la felicitat que irradiava al seu destí de Huelva i on tant l’han apreciat, tots sabíem que estava allí castigat, en un bisbat, on per no tindre no té ni catedral, quan el seu destí natural havien d’haver estat uns altres. Els camins tortuosos de la providència són els que són. Entre Rouco i Garcia-Gasco l’arraconaren i allò més sorprenent, quan arribà el Papa Francesc, que tots pensàvem que havia arribat la seua hora, és precisament Osoro qui es converteix en la seua mà a Espanya. Osoro que havia començat la seua carrera tardana de la mà de Vilaplana allà a Santander i que ben prompte se’n distancià per el fort afany de carrera eclesial que portava damunt, i que xocava amb la bonhomia de Pep. La vida de l’església. Sabíem que arribada l’edat la seua renúncia seria acceptada amb promptitud com així ha estat. Ara almenys el tindrem més a la mà.
Espere que entengues l’alegria que m’han causat les teus paraules en l’article esmentat i espere veure l’article penjat al Levante, per la gent que l’hem conegut i l’apreciem.
Salutacions.
Comments are closed.