Fa uns dies, hem vist escenes que ens haurien fet riure de bon gust si hagueren format part d’un acudit de l’inoblidable Eugenio, El Jueves o El Mundo Today. Però no, la realitat supera la ficció: pel centre de Madrid es van deixar caure uns tres mil negacionistes de la Covid-19, que es revelaven per l’obligació de portar mascareta i, de fet, molts d’ells no en duien. Malauradament, un dels manifestants, que prèviament tenia símptomes i estava esperant el resultat d’una PCR, unes hores després va ingressar a l’hospital amb estat greu. Quants d’aquests il·luminats que, sense mascareta, s’abraçaven i s’ajuntaven com a anxoves en llauna, coneixeran de primera mà a eixe coronavirus que neguen?
Una curiosa paradoxa caracteritza la societat del nostre temps; tot i l’inestimable accés a la informació que han possibilitat les noves tecnologies (la culminació del somni il·lustrat de l’Enciclopèdia, de Diderot i D’Alembert), la saturació informativa o la parcialitat interessada ha destruït el més mínim esperit crític —sentit comú— d’una important part de l’opinió pública. Així, després del qüestionament absurd dels paradigmes científics des d’una posició d’ignorància s’ha intentat substituir per les teories conspiratives, les pseudociències i les manifestacions estrambòtiques, liderades pels nous gurús de l’esperpent, com ara l’inqualificable Miguel Bosé.
Un símptoma més, per tant, de l’època de la postveritat que ens toca patir és negar la pandèmia o inclús la Covid, sempre des de posicions delirants i ridículament acientífiques. Tots hem utilitzat alguna vegada l’exemple del conductor que decideix conduir a 250 km/h: si vol matar-se, que ho faça ell, però que no pose en perill als que li acompanyen en la carretera en eixe moment. Però açò és diferent. Ja ha passat vàries vegades que un pacient de Covid, conscientment, decideix anar-se’n de festa, i acaba contagiant a 80 persones. SARS-CoV-2 es comporta com una espiral, i es reprodueix de manera exponencial.
La Ley de Datos de Carácter Personal és necessària, i més als nostres dies on confiem, per comoditat o innocència, dades sensibles per Internet o el mòbil. Si l’apliquem a les malalties de cada pacient, reflecteix el legítim dret personal a la intimitat i la reserva total de la seua història clínica, raó per la qual un treballador sanitari deu guardar el secret professional; el contrari, de fet, està penat.
Ara bé, com tothom hauria de saber ja pel relat quotidià de la vida i miracles del coronavirus, abans de fer-se una PCR, la persona signa un document on es compromet a romandre aïllada a casa, per tal d’evitar una eventual transmissió de la malaltia en cas d’estar contagiada.
I la pregunta clau: compleixen totes les persones amb aquest compromís, i per tant, no posen en perill a ningú? No. Ho hem vist en Madrid, en Picassent —la gent anava al bar després de fer-se la PCR—, persones irresponsables que se’n van de festa, treballadors que tenen por de perdre el seu treball i van obligats… Açò no és com anar a 250 km/h, veritat? Açò és contribuir al fet que la pandèmia s’eternitze des de la irresponsabilitat personal.
Així doncs, quan el pacient ha de romandre a casa, aïllat, qui vigila o supervisa la seua evolució? Els rastrejadors.
Imaginem aquesta escena, que a hores d’ara pot donar-se en qualsevol ambulatori del país. El rastrejador o rastrejadora compleix diligentment el protocol, i crida a casa d’un dels pacients per tal de fer-li un seguiment personalitzat de la seua evolució i valorar els símptomes. Així, si la cosa evoluciona a pitjor, el metge pot valorar l’ingrés hospitalari i, alhora, es frena una eventual transmissió de la malaltia.
—Bon dia, està Joan Carles?
—Doncs, no, no està ara… Puc ajudar-lo?
—Li cride de l’ambulatori —contesta el funcionari, estranyat per l’absència—. És per veure un poc com va… On està, senyora?
—Ai, com es trobava molt millor, ha anat al súper, m’ha dit que necessitava paper higiènic i sal de l’Himàlaia, m’entén?
—Però, senyora, li vaig dir que no ha d’eixir de la seua habitació, que pot contagiar a qualsevol!
—Ah, no, tranquil. S’ha ficat la mascareta, com diuen a la tele. De totes maneres, es troba molt millor, ja no té quasi tos… —contesta la seua càndida mare, conciliadora.
—Clar, però encara fa poc temps, i ara és com una bomba a punt d’esclatar!
—Xe! Ja serà menys, home! Jo crec que s’han exagerat molt les coses… Bé, segur que torna d’ací no res. Crec que anava primer a veure a una amiga, però era sols un moment —Una mare sempre és una mare.
—Una amiga… entranyable?
—Com diu?
—No, era una broma, senyora. Per llevar-li ferro al tema, perquè ara què faig jo? Què faig amb el seu fill Joan Carles?
—És molt bon xic, i com estava tants dies tancat a casa i avorrit…
—Doncs… estic cridant-li al mòbil, però no l’agafa —li replica l’atribulat rastrejador, amb indissimulat nerviosisme.
—Ai, no sé, rei… Vol que li deixe un recaet?
—Sí, per favor, diga-li que em cride quan torne, és urgent. Gràcies…
El lector o lectora pot ficar-se en el lloc del rastrejador: què pot fer, tal com està la llei? Res. Sap que el pacient, demostrant una irresponsable falta d’ètica, és un perill potencial… però no pot fer res més enllà del tiró d’orelles verbal quan torne a parlar amb ell. No pot denunciar-ho a la policia, ni molt menys publicar el seu nom a Facebook, Twitter o Instagram per poder protegir a la gent. La Ley de Protección de Datos de Carácter Personal està per damunt de tot.
Honestament —i jo tinc un dubte raonable, perquè no estic segur—: què està primer: el legítim dret a la intimitat personal o el dret col·lectiu a la salut de tots?
