Dos concerts, una voluntat

 

El dissabte passat 25 de gener de 2020 gaudirem a l’auditori municipal Rex dels fruits més desconeguts d’eixe bosc que és la Societat Musical.

No cal dir-ho, però cal repetir-ho, encara que orgullosos, encara que ens sentim representats, NO tot és banda, i de vegades, bastir formacions com les de dissabte, que hui per hui, sols en pujar a l’escenari ja han complit, però no és prou això, anem intentant-ho, volem millorar, necessitem ajuda i comprensió, perquè voluntat no ens en falta.

La Societat Musical està formada per la junta directiva, socis, músics, mestres i educands de l’escola de música, aquesta funciona pel suport dels socis, i per les ajudes dels organismes competents, entre ells l’Ajuntament, desinteressadament, el músic amb el seu saber i bon fer li dóna sentit a tot aquest engranatge que com no, és en la banda on millor es queda representat tot l’esforç social, però el músic que s’ha hagut de formar, té necessitat de l’escola, com després necessitarà una banda de formació on preparar-se per  entrar en la Lira, per aquest fi, va nàixer la Banda Jove, de la qual només bé podem parlar.

Però hi ha altres necessitats musicals, com el de recollir gent veterana que no va estudiar solfeig, o ja fa molt que ho va fer, necessita aquesta gent formar-se per a tocar en la Lira? O simplement és el seu hàbitat natural la Senior Band?. Les dues coses, aquells més preparats hi deuen optar, però una gran majoria sols necessiten el caliu dels seus iguals.

I la corda, com no hem estat capaços de construir una formació, almenys receptora de l’aprenent d’aquesta modalitat musical?, per què no hi ha sol·licitants? O per què no s’orienta convenientment els educands, instal·lant prejudicis com el de “no tocaràs en les cercaviles”.

M’agradaria veure una orquestra de corda consolidada a Castelló, i així com tot professor, inconscientment, predisposa l’alumne cap al seu instrument, què passaria si entre les activitats dels més menuts dels educands hi hagués contacte amb l’instrument de corda?, segurament la història seria ben diferent, sé que hi ha més dificultats, que a primera hora tot són gats… però què no donaria per aconseguir-ho, almenys vull intentar-ho.

Ací baix teniu unes quantes fotos del reportatge de Valerià Benetó i Joanjo Puertos, per veure i baixar-les totes, piqueu damunt del nom.