CN | Eugeni Gregori Climent
De D. José (1) es poden dir tantes coses que em serà molt difícil complir la máxima de Baltasar Gracián Lo bueno si breve dos veces bueno – sempre, donant per suposat, és clar, que siga capaç de superar les meues limitacions literàries i fer un escrit a l´altura del protagonista.
El recorde encara com si estiguera vegent-lo. Els pantalons grisos a ratlles negres, la camisa blanca i un bigot senyorial. Amb aquesta senzilla vestimenta, resultava elegant com ell a soles. L’exlicació és molt senzilla: D. José tenia molta classe. I més encara quan fumava. Ens tenia encisats. Pegava unes intenses xamades, se les engolia completament d´una gran glopada i, en acabant, soltava el fum per la boca i pel nas, tot convertint aquest en una mena de ximenera. I nosaltres, identificats amb ell, quan fumàvem d´amagat, l’imitàvem, tot dient-nos: “ Anem a fumar com D. José”!
Curiosament, fa poc, la lectura d´un llibre, La totalidad y el orden implicado, de David Bohm ( per cert, físic quàntic i filòsof, amic i col.laborador d’Albert Einstein i premi Nobel com ell també ) em va arrancar del present i em va transportar, a la recherche du temps perdu, a aquell món de l’Acadèmia. Per serendipity ( casualitat afortunada ), havia trobat, ni més ni menys, que una explicació magistral de la forma amb què resolíem ( quan podíem, és clar ) aquells complexos problemes de Matemàtiques que ens posava D. José.
Vegem–la de forma concisa. Estaves treballant durant prou de temps en un aquells autèntics trencaclosques, sense trobar cap enfocament encertat ( tots deixaven caps soltos ) i, com diria David Bohm ( si no vaig errat en la seua aplicació), de sobte, en un moment de comprensió, veies la irrellevància de tota la teua manera de pensar sobre el problema fins aqueix instant i concebies un mode diferent d’enfocar-lo, en el qual tots els elements encaixaven en un ordre nou. Un moment que, essencialment, era més un acte de percepció provinent de la intel.ligència que un procés de pensament. Una vegada agafat el seu entrellat, la resta era relativament fácil. Tan sols consistia a combinar i aplicar amb habilitat les fòrmules pertinents.
I, com no podia ser d´altra manera, la reviviscència d´aquelles estones, tot fent aquells fantàstics problemes, ja a l’Acadèmia, ja a casa, inevitablement, em va portar per associació lliure a pensar en les ensenyances explícites i implícites de D. José, sobre les quals permeteu-me que vos en faça dos quinzets. Com a il.lustració, prendré els esmentats problemes i les demostracions de matemàtiques.
Si hi ha una màxima pedagógica, entre les que conec, que siga una veritat tan evident que no cal demostrar, aquesta és, sense dubte fabricando fabricamus ( fent ens fem ) de Comenius. Segons aquest gran pedagog, doncs, hi ha una relació d’ínfluència mútua entre les nostres accions i el nostre creixement personal. És a dir, els exercicis educatius fomenten les nostres capacitats i, aquesta millora nostra, ens faculta per a enfrontar problemes més difícils, etc. Aixina, succesivament, en una dinàmica de creixement en espiral virtuosa. Contràriamentent, sense acció formativa, no cal ni dir que les nostres possibilitats es queden en pur potencial.
Doncs, bé, els problemes i les demostracions matemàtiques de l’Acadèmia, en la mesura que els/les havíem de fer de forma enraonada ( no podíem de memòria, de seguida es donava compte D. José ), responien, com a anell al dit, a la màxima de Comenius. És a dir, eren activitats estructurants de la ment. No debades, el procés de resoldre’ls/ les ( el fer ) ens aguditzava l’enteniment i ens afinava el sentit de la lògica ( ens feia) , la qual cosa ens permetia encarar altres exercicis més complexos, etc. L’espiral virtuosa de la qual parlàvem abans.
Com hem vist, un esquema excel·lent, el de Comenius, però incomplet, al meu parer. Li falta un element per a funcionar bé: l´estructura estructurant, o siga, el model a imitar. El requisit indispensable, la condició sine qua non per a exercir aquesta funció: una ment ben amoblada ( evidentment, es precisen altres qualitats també, però aquesta és la nuclear ). En el nostre cas, la persona que la va desenvolupar va ser D. José. Ni que dir que sobrat. Li ho permetien tant la seua formació, com les seues facultats.
En sintesi, D. José va fer el paper de mâitre à penser, amb qui fent ens féiem. Tot emulant-lo, realitzàvem els formatius exercicis dels problemes i les demostracions, alhora que ens formàvem la nostra ment, bé assimilant la seua subtil manera d’enfocar i resoldre difícils qüestions, bé bevent del seu impecable i fi sentit de la lógica.
Un procés, doncs, d’apropiació de recursos externs que, per a aquells qui els hagen convertit en béns, o siga, els hagen aplicat a la vida, haurà estat una veritable experiència d’allò que Marcela Lagarde anomena empowerment ( apoderament ).
I, a més, de passada, ens va transmetre també, plegada endins del seu mestratge, per immersió ( vegent-la, sentint-la, palpant-la,…), una cosa molt més important encara, la seua passió per les ciències, la qual pareixia que li traspuava pels porus de la pells en aquelles magistrals explicacions seues, adobades per cert, d´una mise en scène realment espectacular que feia que D. José em semblara més un actor interpretant a un apassionat matemàtic, físic o químic – allò que era, per cert – que un professor d’una acadèmia de poble. O, almenys, aixina, el veia jo.
Tot plegat, la meua impressió des de fa anys, revisada ara per a fer aquest text, és que gràcies a ell he gaudit de la formació de base que m’ha permés, per una banda, continuar endinsant-me en les disciplines que em va impartir i, per una altra, entrar en les que m´han atragut després. D´aquí, el meu convenciment que D. José ha estat una de les persones clau en la meua vida.
Valga, doncs, aquest xicotet i simbòlic homenatge com l’acte de justícia que li devia . Amb sobres, merescut, és clar.
Moltes gràcies, D. José.
Ciutat de València, a 26 de juliol del 2.006
D. José Sanz Lozano
N.B. Aquest article va ser publicat el 26 de juliol de 2.006 en ACICASTELLÓ.ORG. Però, com que desitge que que tot el poble s’assabente del bé que ens va fer D. José a tots aquells qui vam ser alumnes seus, tot formant-nos acadèmicament.
Ciutat de València, a 19 de març de 2015, el dia del sant de D.José. Bon sant, D. José!
NOTA: Llevat del nom d’un escriptor que em vaig equivocar, aquest text és el mateix que es va publicar a AcíCastelló. Org i al Programa de Festes de 2.o15.
