CN| Josep Miquel Bausset
Aquestes són les paraules que el papa Francesc, tres mesos després de la Dana del 29 d’octubre passat, adreçà als bisbes, formadors i seminaristes de la Província Eclesiàstica Valentina, formada per les diòcesis de València, Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant, Mallorca, Menorca i Eivissa.
Va ser el 30 de gener passat, a la sala Clementina del Vaticà, quan el papa va rebre en una audiència entranyable, els bisbes, formadors i seminaristes valencians i illencs.
Francesc va demanar als futurs preveres que “es facen fang en el plor del poble”, tot recordant els seminaristes i els capellans que es van enfangar les mans i els peus, ajudant la gent que havia patit la catàstrofe de la Dana el 29 d’octubre passat.
El papa, que abraçà amb afecte els seminaristes, els digué que per a ell no era fàcil expressar els seus sentiments, “pensant en el Nadal, segurament atípic”, dels qui van patir els efectes devastadors de l’aigua i del fang, que sembrà de dolor i de llàgrimes, els carrers, les places i les cases de les comarques centrals del País Valencià. Com digué el papa als seminaristes, “un dolor i un dol que, malgrat la seua duresa, ens obri a l’esperança”. I és que el papa, des del primer moment, va estar informat de la catàstrofe que els valencians vam viure fa tres mesos i per això mateix, amb tristesa, va parlar de “la foscor immensa que heu viscut i encara esteu vivint”, degut a la desolació i la mort que va assolar tants i tants pobles valencians, des d’Utiel a Paiporta, Llombai i Picanya, i de l’Alcúdia, a Torrent, Aldaia o Algemesí.
El papa Francesc va recordar als seminaristes “l’ajuda desinteressada de tantes persones”, com va ser la riuada de voluntaris que arribaven a les zones afectades per ajudar els ciutadans afectats per la Dana. Voluntaris que, com digué el papa, tenien “els ulls plens d’entrega” i que van ser capaços “d’il·luminar-nos amb la tendresa de Déu”.
Quan hi ha encara tantes i tantes famílies que no han pogut tornar a sa casa, malmesa pel fang, i quan les ajudes als damnificats estan arribant tard i malament o fins i tot no arriben, el papa Francesc, diverses vegades, ha mostrat la seua solidaritat i la seua proximitat amb tots els qui han patit (i continuen patint), els efectes devastadors de la Dana, uns efectes deguts, en bona part, a la ineptitud del govern valencià, que d’haver avisat a temps la població, hauria evitat moltes morts.
Com digué el papa, “la Dana no és un fenomen atípic, és l’extrapolació d’allò que viu l’ésser humà, que s’enfronta a una pèrdua i que se sent sol i desubicat, necessitat de suport per a poder continuar”.
Com el Senyor demanava de consolar el poble (Is 40:1), també el papa Francesc demanà als seminaristes i futurs capellans, que sapiguessinn “consolar les persones” i els va recordar (i també a tots nosaltres), que “la nostra esperança té un nom: Jesús, eixe Déu que no té fàstic del nostre fang i que en compte de salvar-nos del fang, ell mateix s’ha fet fang per nosaltres”.
Com va dir el papa (i els seminaristes farien bé de recordar-ho i tindre-ho sempre present en la seua vida i en el seu ministeri), “ésser sacerdot és ésser un altre Crist” i per això mateix és “fer-se fang en el plor del poble”. De fet, així ho hem vist en l’arquebisbe Enrique o en Jesús Corbí i altres sacerdots que, com ells, han estat visitant i ajudant els damnificats de la Dana. Per això les Càrites parroquials i fins i tot molts temples, s’han convertit en llars per acollir i ajudar les persones que ho han perdut tot, distribuint aliments i encoratjant i eixugant les llàgrimes dels qui ploraven, per així donar esperança a tots els qui han patit aquesta catàstrofe.
El papa també demanà als seminaristes valencians i illencs, que quan vegen la “gent trencada, perquè a València hi ha gent trencada, perquè ha perdut la vida a trossos, repartiu trossos de vosaltres mateixos, com Crist se’ns dóna en l’Eucaristia”. El papa també digué als seminaristes que “per favor, doneu-vos de franc, perquè tot el que teniu ho heu rebut de franc”. A més, Francesc va insistir molt als futurs preveres que “no vos oblideu de la gratuïtat”.
Va ser l’arquebisbe Enrique, de València, juntament amb els bisbes d’Oriola-Alacant, Sogorb-Castelló, Eivissa, Mallorca i Menorca, que amb els formadors dels seminaris i els seminaristes, van trobar en el papa Francesc l’encoratjament perquè tots ells siguen testimonis del Regne, eixint als carrers i a les places (i no a quedant-se tancats als temples), per així ser autèntics hòmens de Déu i servidors de les comunitats cristianes. Els capellans s’han de encarnar en cada poble i no han de ser estranys a la realitat que viuen, sinó que han de compartir els goigs i les esperances, les tristeses i les alegries dels cristians que pelegrinen en la construcció del Regne. Així ho va ser (i ho vull recordar ara que fa cinc anys que va morir), Miguel Díaz, el qui va ser vicari de l’Alcúdia a finals dels anys seixanta. Un vicari, el primer que vam vore que entrava en un bar, que no es tancava a sa casa ni al temple, que era acollidor i que va fer realitat en la seua vida les paraules de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm: “L’esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la vista, a posar en llibertat els oprimits i a proclamar un any de gràcia del Senyor” (Lc 4:18-19).
