Aquesta és l’actitud que el papa Francesc demana als cristians en l’Exhortació: “El goig de l’Evangeli” (E.G. 203). I és aquest, el clam indignat de molts cristians davant l’actitud del president del govern espanyol, el Sr. Pedro Sánchez, que finalment ha autoritzat a salpar del port de Barcelona el vaixell Open Arms, després de més de cent dies bloquejat, sense poder eixir a la mar. Finalment el Sr. Sánchez ha autoritzat el vaixell perquè porte ajuda humanitària als refugiats que es troben a les illes gregues de Lesbos i de Samos, però no els ha autoritzat a tasques de rescat d’immigrants en el Mediterrani central. En cas contrari serien multats.
Jesús lluità contra el mal i denuncià la situació d’opressió dels més pobres i dels més fràgils de la societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats pel poder polític i religiós del seu temps i per això va estar al costat dels més desvalguts, per alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L’actitud de Jesús va ser sempre una actitud d’alliberament, per donar sentit a la vida, i més encara, a la vida a aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d’Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i oprimits.
El papa Francesc en la seua exhortació: “El goig de l’Evangeli”, ens crida al compromís amb la justícia en la defensa dels més vulnerables, com els refugiats. Com va fer Jesús. I així ho expressa el papa quan ens exhorta a anunciar “un Déu que exigeix un compromís amb la justícia” (E.G. 203). És aquest Déu que “derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc 1:52). Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera, i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D’ací que la nostra fe ha d’anar acompanyada d’un compromís per la justícia.
Com ha dit en una piulada a twitter Sor Lucía Caram, “Salvar vides és una obligació”, mentre que “penalitzar els qui les salven, és un crim”. I és que l’amor fratern només es mostra donant la vida pels germans. No amb paraules o discursos buits. Per això el nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l’home i sobretot per l’home que viu en el dolor o en l’opressió, per tal d’alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.
La mediocritat i la hipocresia dels dirigents polítics que, al Mediterrani, deixen morir (per acció o per omissió) els refugiats que fugen de la guerra i de la fam, és un crim. I és que salvar vides, com diu Sor Lucía, “és una obligació, no un delicte”. I amb la seua actitud, el Sr. Sánchez es renta les mans.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa, s’equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l’alliberament de l’home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l’opressió i que obre camins de llibertat i d’alliberament. Cristià, deixeble de Jesús, és el qui amb valentia i generositat es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és el qui, amb l’alegria de Pasqua obre camins d’esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.
En l’exhortació: “El goig de l’Evangeli”, el papa Francesc ens recorda que “L’Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb el seu dolor, amb la seva presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams”.
El 9 d’ Octubre passat, el President Ximo Puig va atorgar l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià, a totes les persones que van fer possible l’acolliment dels 629 refugiats rescatats del Mediterrani i que arribaren al port de València a bord dels vaixells Dattilo, Aquarius i Orione. Aquestes persones acollides al País Valencià havien estat rebutjades per diversos països, que, amb indiferència, els havien tancat les portes. ¿No és una incongruència que després d’acollir uns immigrants (com va fer el País Valencià) ara no es permeta que l’Open Arms puga rescatar la gent que s’ofega? I per això Déu continua morint al Mediterrani.
Aquests dies s’ha parlat molt de l’incendi del temple de Notre Dame de París. Però els milers d’homes, de dones i de xiquets que moren al Mediterrani, i que també són temples de Déu, desgraciadament ja no són notícia. Els dirigents polítics de la vella Europa, entre ells el Sr. Sánchez, miren cap a un altre costat, amb indiferència i amb menyspreu per les vides humanes que continuen morint ofegades i que converteixen el Mare Nostrum en Mare Mortum. Però com diu el llibre del Gènesi: “El crit de la sang del teu germà em clama des de la terra” (Gn 4:10).
