CN | Maurici B. Monar
Fer-se major és també anar comprovant com la mala folla personal va creixent dia a dia i acaba sent una mena de voler rebentar per a enviscar-ho tot.
Avui he anat al metge. D’acompanyant. A una clínica privada on una visita de deu minuts costa cent euros. Només entrar, un aparador, coes i tres persones atenent. Quan m’ha tocat el torn, una senyoreta m’ha atés amb tanta amabilitat i m’ha explicat el que calia fer per fer les coses com cal tan escrupolosament, que m’ha fet pensar en alguna mestra que he conegut. Quan necessitava explicar bé les coses a un dels seus petits, llavors fins i tot s’agemponava, mirava directament als ulls del xiquet, li agafava la barbeta perquè no perdera l’atenció, li somreia i, amablement, li cascava dos i dos quant feien.
L’hostessa de la clínica m’ha renegat tan càndidament que jo no sabia si m’estava realment mormolant o potser m’estava felicitant per alguna cosa que jo no sabia. Només sé que m’he sentit com un xiquet de bolquers a qui encara cal ajudar-li a fer-ho tot. M’ha donat un paper. Me l’ha llevat. L’ha grapat a un altre. Si jo consultava el mòbil es despacienciava amb els gestos. Em repetia les seues instruccions dues vegades. S’assegurava que tot anava bé preguntant-me: Vosté m’ha comprés? I jo en silenci. La mirava. I pensava que allò no em podia estar passant de veritat. M’estaven veient com a una persona major. I això per a ells pot significar que no tinc habilitats ni destreses suficients per a desenvolupar-me. Que em falta agilitat. Que acabe obstaculitzant. Que destorbe. Que no manipule bé el mòbil. Que… M’he sentit com un mocador. Ple de mocs i tirat a la voravia. Al costat de les bosses de plàstic i de les botelles mig plenes de pixum.
En anar-me’n del mostrador, m’he girat i he mirat la persona que m’ha atés. En veure’m m’ha mirat. M’ha fet un gest amb les mans que jo he percebut com si volguera que m’allunyara d’ella. Tan ocupada. Tan eficient. Tan jove. Sembla que pel fet de tenir aquesta condició, ser jove, ja ho fas tot bé. M’he tornat a sentir un no-res. Amb menys valor que un xavo rovellat. Sí. Un xavo rovellat o una de dos quinzets. I qui no sàpiga de quines monedes parle, que ho cerque a internet on tot se solventa avui.
Cada temps té les seues coses. I la maduresa mereix, si més no, un respecte. Hi ha una dita ben certa. No et rigues del meu dol, que quan el meu siga vell, el teu serà nou. Qui vulga entendre-ho que ho entenga. I qui no en tinga, que n’espere.
