DAVANT LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM CONTRA L’ÚS I LA UNITAT DE LA LLENGUA CATALANA.
“El meu país és allà on dic bon dia i em responen bon dia”. La frase de Josep Pla és potser la defensa més senzilla i evident de la unitat lingüística de la llengua catalana, la que compartim els ciutadans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer i que popularment coneix diverses denominacions (valencià, tortosí, alguerès, mallorquí, rossellonès…). La recent sentència del Tribunal Suprem espanyol, però, torna a negar de facto aquesta unitat avalada per tota la comunitat científica internacional, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitats, col·lectius professionals diversos, els diccionaris (inclòs el de la Real Academia de la Lengua) i fins i tot no poques disposicions legals. Però la unitat se sustenta, sobretot, en la pràctica de milions de persones a través del temps en les seues comunicacions diàries i en la solidesa d’una cultura compartida i una consciència d’identitat col·lectiva que té la llengua com a principal element d’inclusió i cohesió social. És potser això el que molesta un Tribunal Suprem, el mateix que ha condemnat a la presó destacats líders polítics per exercir els drets i les llibertats democràtics, i que és assenyalat com un ens absolutament partidista, enemic de la diversitat nacional, cultural i lingüística de l’estat. En nom de quina llei es pot negar el dret a usar la pròpia llengua a tots els efectes? Tornen els temps de l’hable en cristiano? O potser no se’n van anar mai?
La sentència del TS és, doncs, un torpede sobre la línia de flotació del nostre present i el nostre futur com a poble que vulnera, a més, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries signada per Espanya. En nom de quin principi pretenen obligar les nostres institucions a comunicar-se en castellà entre elles? Amb quin propòsit es nega la necessitat que el valencià siga la llengua preferent de l’administració valenciana? No ens enganyem, però, determinades febleses pròpies, com els persistents dubtes polítics quant al nom i naturalesa de la llengua, han ajudat el TS ha sentenciar bàrbarament contra la raó científica i els drets humans, amb la pretensió d’avortar qualsevol petit pas cap la recuperació i normalització plena del valencià.
És per això que des de Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) creiem que les ciutadanes i ciutadans del País Valencià, colze amb colze amb les nostres institucions democràtiques, hem de plantar-nos davant aquesta sentència injusta i absurda:
Desobeint-la.
Buscant la resposta conjunta i coordinada dels governs valencià, català i balear, en la línia del “Bon dia!” amb què algunes de les nostres institucions s’han saludat aquest matí.
Amb una llei d’igualtat lingüística i la modificació oportuna de l’Estatut que explicite i done cobertura legal al nom i a la unitat de la llengua catalana.
Treballant pel consens social necessari que faça més efectiva la defensa de la llengua i hi establesca una línia roja infranquejable i aïllant els repetits intents de sumir-nos en la confusió i les estèrils batalles de fins partidistes que donen via lliure a actuacions com la del TS.
Enfortint la presència i qualitat del valencià en els mitjans de comunicació públics i privats i apostant per fi per una reciprocitat efectiva de tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua.
Facilitant l’aprenentatge massiu del valencià entre la població, incloses les persones nouvingudes, i ampliant decididament els àmbits d’ús social de la llengua per avançar en la normalització del valencià a tots els efectes i espais de la nostra societat, com una gran eina democratitzadora d’integració i cohesió.
Donar impuls a la mobilització de la ciutadania en la defensa activa dels nostres drets lingüístics, democràtics i nacionals, al nostre dret a decidir el nostre present i el nostre futur.
Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià)
País Valencià, 17 de juny de 2020
